EN PRIMERA PERSONA: Marc Bartra

El partit d’aquest dimarts entre el Borussia Dortmund i el Barça serà molt especial per a mi. Quina manera de començar la Champions! I és que el Westfalenstadion és un escenari impressionant on vaig viure una època espectacular i on ara el Dortmund, un equip a qui tinc molta estima per tot el que hi vaig viure allà, s’enfrontarà per primera vegada a la Champions davant l’equip on vaig entrar de nen i vaig sortir sent un home: el Barça.

Serà un partit que gaudiré des del sofà de casa meva a Sevilla, on estic gaudint ara del futbol a un club espectacular com és el Betis. Serà impossible no recordar tots els moments viscuts al Barça i Dortmund quan estigui assegut davant la televisió.

Recordo com si fos ahir el recorregut que vaig haver de fer per arribar on sóc ara. Tenia 8 anys i jo vivia a Sant Jaume dels Domenys quan vaig iniciar la meva etapa al Barça. Al principi, se’m feia dur el camí de Barcelona al poble i del poble a casa. Era un recorregut que feia cada dia amb el meu germà, l’Èric, i que durava més d’una hora.

Fins que un dia vaig tenir l’oportunitat d’entrar a la Masia.

El sacrifici de deixar casa meva va ser dur, però posar-me la samarreta del Barça per competir i ja no només pel carrer, com havia fet sempre, sinó a la gespa, em generava moltíssima il·lusió.

Vaig tenir la sort de poder anar passant totes les etapes del futbol formatiu amb entrenadors que sempre recordaré i que em van ajudar molt, com ara el Sergio Lobera, el Fran Sánchez, el Rodolfo Borrell, l’Alex García, l’Albert Capellas, l’Albert Benaiges i el Pimi [Garcia Pimienta, actual tècnic del Barça B]...I vaig tenir la sort de poder arribar al primer equip. I dic la sort perquè era un somni, però alhora representar el Barça era també una responsabilitat.

Recordo que van ser uns anys amb molta il·lusió, però alhora molt durs per la competència que hi havia. Sabia que havia de donar el millor de mi mateix perquè venien molts nens de tot el món a fer proves. Qualsevol errada podia esgarrar-ho tot. Però amb molt de treball i el recolzament dels meus pares i la meva gent vaig anar superant totes les etapes.

Recordo un moment que mai oblidaré.

Va ser al Juvenil quan en Rodolfo Borrell ens va dir que ja teníem 16 anys i que ara continuava sent un hobbie, però que fóssim conscients que es podia convertir en la nostra professió. És una xerrada que sempre tindré marcada, perquè va ser on em vaig adonar que si ho feia bé podia complir el somni de ser professional.

No puc oblidar tampoc que vaig entrar al Barça sent un nen i a mesura que passava el temps, amb tota la pressió que significa estar al millor futbol base del món, combinant els entrenaments amb els exàmens a l’escola, et vas adonant que vas madurant i agafant un caràcter fort.

El moment més especial, sense dubte, per mi va ser al Vicente Calderón. Era el febrer del 2009 i el Barça jugava al camp de l’Atlètic de Madrid. Em van convocar. I al descans el Pep es va girar i em va dir: “Marc, prepara’t que aquesta segona part segurament entres”. No m’ho podia creure. És un moment en què és inevitable pensar tot el que has viscut per arribar fins aquí i veus com el somni de debutar amb l’equip de tota la teva vida, amb els teus ídols i en un escenari com aquest està a punt de fer-se realitat. Sense adonar-me ja havia escalfat i em preparava per substituir a Jeffren. I sabeu què? Vaig jugar de lateral dret! Cobrint a estrelles com Forlán, Kun Agüero... Quina passada! No us podeu imaginar com d’emocionat estava. Allà em vaig adonar que estava preparat per donar el salt.

Durant l’etapa del Pep vaig viatjar moltíssim amb el primer equip i, tot i que no vaig jugar gaire, em va servir d’aprenentatge. Sobretot, per veure com vivia un professional, i jo era tot orelles escoltant les seves xerrades i també de fixar-me en el Puyi, l’Andrés, el Geri, el Víctor, el Sergio, el Xavi, en Leo...que eren llegendes del Club, els meus ídols i havien passat per tot el mateix procés que jo!

Però abans d’això dos dels millors anys com a futbolista van ser durant l’etapa al Barça B amb Luis Enrique. Van ser dos anys espectaculars. Vam aconseguir pujar l’equip a la Segona Divisió i el següent any vam fer la millor classificació històrica del filial quedant tercers a la Lliga. El Tito em va fer fitxa del primer equip i tot i que va ser un any molt dur per la seva malaltia, em va donar molts consells. Amb el Tata va ser amb qui més vaig jugar al primer equip i em vaig sentir molt important. Llàstima que per dos partits no vam poder guanyar la Copa i la Lliga.

Segurament, un moment que tampoc podré oblidar mai serà la Champions guanyada a Berlín. Va ser la meva segona etapa amb el Lucho al Barça i va ser un any en què ho vam guanyar tot. I és un moment en què t’adones que has fet història formant part de la plantilla que ha aixecat una Copa d’Europa. El meu bon moment amb el Barça em va portar a la selecció, quan Del Bosque em va cridar per anar-hi i on vaig complir un altre dels meus objectius. Especialment, quan vaig poder anar l’estiu següent del triplet a l’Eurocopa de França. 

Després d’estar quatre anys al primer equip la competència que tenia era molt forta. El Geri i el Masche estaven molt forts i no vaig tenir la continuïtat que hauria volgut tenir. I em va arribar l’oportunitat del Borussia Dortmund. Em vaig adonar que si volia seguir gaudint del futbol havia de buscar nous reptes i el Thomas Tuchel, aleshores l’entrenador, em va trucar i em va convèncer per anar-hi. Era un nou repte i volia provar noves coses.

Sortir del club de la teva vida no és fàcil i més encara quan t’has de desplaçar amb la família, però des del primer moment em vaig sentir molt estimat.

En aquest sentit, li estic molt agraït a la meva dona, la Melissa, per com em va ajudar i com ens vam adaptar. Ella ha viscut a moltes ciutats i per sort, parla molts idiomes. I la Gala. Ai, la Gala! Pobreta, feia molt fred i, de vegades, veia com se li queia el moquet al pati de l’escola. Però la vam cuidar molt bé. A Alemanya fa molt fred als hiverns, el dia és molt curt i, per tant, els horaris i les rutines canvien una mica pel fet que no hi ha tantes hores de llum.

A nivell futbolístic, però, si no estàs a dins és molt difícil saber com d’especial és el futbol per als alemanys. Més que un esport és un sentiment. Per a ells l’hora del partit és sagrada i segueixen el futbol gairebé com una religió. Només has de veure com estan els estadis de la Bundesliga. Tots plens! A qualsevol dia i a qualsevol hora. És molt fort el vincle entre els aficionats i l’equip i em sento un autèntic privilegiat d’haver estat un Borussen més. Van ser dos anys que per a mi van significar molt. Van ser com un màster. En tots els sentits. Futbolísticament, però també de vida.

Al principi, recordo que l’idioma és el que em va costar més. L’alemany no és gens senzill, però em vaig implicar fent classes cada setmana. Sobretot, al principi, només volia saber paraules i expressions relacionades amb el futbol. Volia entendre el Thomas i els meus companys i gràcies a això em vaig fer un lloc important en l’equip titular.

Gràcies també al Mario Götze i el Gonzalo Castro! Quins trossos de companys. Em van ajudar a integrar-me a l’equip des del primer dia. El Mario és un noi que t’escolta moltíssim, i que encara que vegis que et costa l’idioma, ell sempre t’intenta ajudar. I amb el Marco [Reus] també. És el capità, l’emblema de l’equip i és una bellíssima persona. No té gens l’ego pujat i a com a persona em va ajudar en la meva adaptació.

Quan penso en Dortmund és impossible no pensar en aquell meravellós estadi. El Signal Iduna Park és màgic. L’ambient és brutal i als rivals se’ls fa molt difícil jugar-hi. A vegades se’ns havien avançat amb un 0-1 i no sabies ni com però en 10 minuts ja havies fet l’empat i el 2-1. Els tens a sobre i et transmeten una força impressionant. Sembla que la gespa tremoli i et donen l’ajuda necessària per superar els partits.

Això és el que es trobarà el Barça. Haurà de contrarestar aquest ambient amb el seu talent. Per això serà tan bonic de veure aquest partit.

El meu primer any professionalment va ser molt bo, després de tot el que ens va tocar viure vam acabar sent campions de la copa alemanya. Va ser un any que em va fer madurar molt com a jugador i com a persona. Estaré sempre agraït del tracte i l’estima que vaig rebre tan de tota l’afició com dels meus companys, després de l’incident que vaig passar i que tots coneixeu. Em vaig sentir molt estimat.

Per cert, en aquella final de Copa que vam guanyar hi teníem entre nosaltres l’Ousmane Dembélé. Quin gran jugador. Va fer una gran temporada i va marcar gols molt importants. En aquella final, també, contra l’Eintracht (2-1).

Abans de venir al Barça, quan compartíem vestidor sempre estava preguntant-me coses del Club, mirant fotos de l’instagram i volia saber com era el vestidor. Quan li va arribar l’oferta pel Barça li vaig dir que com a company volia que es quedés al Dortmund, però que si anava al Barça podia triomfar pel seu talent i per com el cuidarien al Barça.

Ara tot i estar al Betis, un club històric i amb molt sentiment i passió del qual em sento un privilegiat de formar-hi part i que està creixent moltíssim, sempre que puc intento seguir els partits del Dortmund i del Barça. En aquest sentit, l’afició del Betis i el seu estadi no es queden gens enrere del que he viscut a Dortmund i al Camp Nou. Una afició que no para d’animar i que t’empeny durant tot el partit. Penso que perquè no somiar en guanyar algun títol amb el Betis, tal com he fet amb el Dortmund i el Barça. L’any passat ens vam quedar molt a prop a la Copa. Espero que en puguem aixecar algun.

Dimarts se’m farà una mica estrany veure el partit. S’enfronten els dos equips on m’he sentit estimat i on hi ha amics tant en un equip com en l’altre. Que per cert, abans del sorteig vaig pronosticar per whatsapp amb els companys, familiars i amics meus que tocaria Dortmund-Barça a la fase de grups. La vaig clavar!

Veig als dos equips en un bon moment de forma tot i estar encara a l’inici. Crec que serà un gran partit de futbol.

Gaudiré molt del partit i que guanyi el millor!

Marc Bartra