EN PRIMERA PERSONA: Ferran Sarsanedas

“Parlar d’aquestes primeres sis setmanes de confinament no és fàcil. És complicat resumir en paraules tots els sentiments que he experimentat des que el nostre entrenador, Garcia Pimienta, ens va reunir a tota la plantilla al vestidor de la Ciutat Esportiva Joan Gamper i ens va comunicar que a causa de la crisi de la Covid-19 se suspenia la competició i ens havíem de confinar tots a casa fins que les autoritats sanitàries ens permetessin tornar a jugar. Aquell dia, aquell matí, vaig marxar cap a casa, a Sant Joan Despí, amb la sensació que la crisi duraria 15 dies i que, una vegada complert aquest termini, tots tornaríem als entrenaments.

Però l’evolució de la pandèmia, que anava seguint pels mitjans de comunicació, va suposar un cop dur de realitat. La crisi aniria per llarg. En el meu cas, a més, era molt conscient els primers dies de confinament de la crueltat d’aquest virus ja que la meva companya és infermera de l’Hospital de Figueres, un centre sanitari que, com tots, també s’ha vist sacsejat per al Covid-19, i ella m’informava diàriament de quina era la realitat. En aquell moment, en aquells primers dies de confinament, és quan t’adones, veient la crisi sanitària i humana que viu el país, que el període de quedar-se a casa serà llarg i que caldrà ser mentalment molt fort per superar-lo.

No es fàcil ser mentalment fort quan el confinament t’agafa en un moment tan important per a la vida d’un futbolista com és la recuperació d’una lesió. No és gens fàcil, però ho estic intentant i crec que amb èxit. Des del principi i en contacte directe amb el nostre metge, estic seguint els exercicis i rutines de treball que m’han enviat els preparadors físics del Barça B i el meu genoll esquerre està cada dia més fort tal com m’han comentat els metges en les darreres visites que he realitzat a la Clínica Quirón. Aquí, en el meu treball físic diari, tinc l’ajuda incondicional del meu gos amb el que he compartit moltes passejades durant el meu confinament. L’objectiu, com el de la resta dels meus companys d’equip amb els que estic permanentment en contacte com a capità, és el d’estar en la millor forma física una vegada les autoritats sanitàries donin llum verda a l’opció de tornar a competir.

Com serà aquesta tornada? No ho sé.

A hores d’ara no sabem si acabarem les 10 jornades de Lliga que resten de Segona B o si jugarem un play off exprés en alguna localitat neutral per decidir els ascensos a Segona A. La Federació Espanyola de Futbol ho està estudiant i estem a l’expectativa de saber el que dictaminarà. L’únic que sí que volem, com a jugadors, és que les garanties sanitàries siguin completes, ja que en aquests moments el primer és la salut.

El que sí que tinc molt clar és que si tornem, si la temporada pot finalitzar als terrenys de joc, l’equip ho donarà tot per aconseguir l’ascens a Segona Divisió A. Penseu que l’aturada ens va agafar en un gran moment de joc i de resultats. Després de la victòria per 3-2 contra el Llagostera, l’equip es va situar en segona posició a només un punt del Castelló, el líder, però del que més contents estem com a grup és de l’evolució del nostre joc. La temporada ens ha deixat moments molt brillants i partits molt complerts, sobretot a l’Estadi Johan Cruyff, com van ser les victòries contra el Sabadell (1-0), el Castelló (2-1) o l'Espanyol B (2-0). I, sobretot, del que més orgullosos ens sentim és del suport dels nostres aficionats a la nova casa que hem estrenat aquesta temporada. Veure com la mitjana d’espectadors ha pujat aquesta Lliga dels poc més de 1.000 incondicionals del Miniestadi, als 2.500 espectadors de mitjana de l’Estadi Johan Cruyff ens omple de satisfacció i d’aquí el nostre agraïment i el nostre compromís per lluitar al màxim, si torna la competició, per l’ascens a la Segona Divisió A.

Tots estem treballant al màxim per mantenir la forma física. Tots seguim les indicacions que cada dia ens envien els preparadors físics de l’equip.

Fins i tot estem millorant la nostra cuina per mantenir el pes i la forma!

Cada nit el doctor ens envia receptes senzilles de cuina, preparades per la nutricionista de l’equip, i les seguim, tenint en compte, això sí, que cap de nosaltres és Ferran Adrià, però la veritat és que el resultat és molt bo. L’objectiu és el d’arribar amb el pes idoni i el millor estat físic possible a la represa de la competició. L’estat d’ànim de l’equip és bo tal com vam poder comprovar tots en la videotrucada que vam fer fa un dies. Una trobada virtual on, a més de veure’ns les cares i saber tots com estàvem, vam poder gaudir d’una estona d’oci en grup jugant una partida de Kahoot! que, per cert, va guanyar Jandro. Crec que tots hem passat per molts estats d’ànims aquests dies. Sorpresa al principi, ràbia, impotència i tristesa, quan veiem que la pandèmia s’emportava la vida de milers de persones, i ara crec que tots estem experimentant una sensació d’esperança en veure que anem camí de recuperar, amb totes les precaucions necessàries, la normalitat.

Però per tal que aquesta normalitat torni encara queden dies i no hem d'abaixar la guàrdia.

Continuarem entrenant-nos a casa, seguirem cuinant com marca la nutricionista i, en el meu cas particular, seguiré diàriament en contacte amb la meva família, que es troba passant el confinament a Amer. I la resta d’estones del dia val la pena omplir-les amb oci i cultura per allunyar-nos, encara que sigui per un parell d’hores, de la cruesa d’aquesta pandèmia. En el meu cas divideixo el meu temps lliure entre llegir, escoltar música i veure sèries. Els tres darrers llibres que m’he llegit són, per exemple, ‘La veritat sobre el cas Harry Quebert’, de Joél Dicker, ‘Momentos perfectos’, d’Eugene O’Kelly, i ‘El temor d’un home savi’, de Patrick Rothfuss, que forma part de la trilogia de novel·la fantàstica ‘Crònica de l’Assassí de Reis’.

La música, en el meu cas, sempre procuro que sigui de l’estil indie on sempre destaca el grup madrileny Izal. I, pel que fa a les sèries, en aquest confinament he viatjat de les bandes dels suburbis de Birmingham de finals del segle XIX, que veiem a Peaky Blinders, a la Califòrnia del club de motoristes S.A.M.C.R.O. de Sons of Anarchy. I si haig de destacar una minisèrie, que ara estan tant de moda, em decanto per ‘Así nos ven’, basada en els esdeveniments reals que van succeir el 1989: el cas de la corredora de footing de Central Park. Aquest, com veieu, és l’oci del que he gaudit aquests dies i que m’ha ajudat a passar millor el confinament.

El que vindrà ara és una incògnita per a tots. No sabem encara quan tornarem a jugar ni amb quines mesures ho farem. Les autoritats sanitàries ens ho aniran dient en els propers dies. El que sí que tinc molt clar es una cosa: és responsabilitat de tots fer el desconfinament amb seny per evitar un rebrot del virus. No és fàcil, ho sé, però crec que tothom hem donat aquests dies un exemple de respecte i civisme i hem de seguir fent-ho. Tothom hem aplaudit, jo encara més al tenir a la meva companya a l’Hospital de Figueres, als nostres sanitaris per la seva feina cada dia a les 8 del vespre.

Ara toca fer un pas més.

Ara, aquest aplaudiment s’ha de transformar en responsabilitat. Fer el desconfinament com diuen les autoritats sanitàries per no tornar-nos a posar en perill és prioritari. No podem permetre’ns un pas enrere que seria duríssim. És, per tant, el moment de demostrar la nostra responsabilitat per no posar en perill a la resta. Imatges com les que s’han viscut aquest diumenge, amb l'acumulació de gent a la platja o passejant amb els nens sense mesures de seguretat no es poden tornar a repetir.

I si tornem, si podem acabar la temporada a la gespa, que tots esperem que sigui així, el nostre compromís serà absolut. Tenim davant nostre l’oportunitat de pujar a Segona Divisió A i lluitarem per aconseguir-la. Encara que sigui a porta tancada. Si pugem ja hi haurà temps per celebrar-ho tots plegats a l’Estadi Johan Cruyff.

La casa on us trobem tant a faltar!

De culer a culer. Molts ànims i molta força a tots i a totes en aquestes setmanes difícils per a la nostra societat. Ens en sortirem, no ho dubteu.

Força Barça!