EN PRIMERA PERSONA: Hristo Stóitxkov

Fa exactament 30 anys, el 3 de maig del 1990, vaig fitxar oficialment pel FC Barcelona i em vaig convertir en l'ésser humà més feliç del planeta. Però comencem pel principi...

La meva arribada a Barcelona va començar a gestar-se un any abans. Era l'abril del 1989 quan el meu equip de llavors, el CSKA de Sofia, es va enfrontar al Barça a la semifinal de la Recopa d'Europa. Vaig tenir la fortuna de marcar tres gols -dos al Camp Nou i un a Bulgària- en aquella decisiva eliminatòria que va acabar classificant el Barça per a la final de Berna. Aquests tres gols segurament marcarien tota la meva carrera esportiva posterior.

El més llest de tots va ser Josep Maria Minguella, el representant i intermediari del Barça, que va acabar liderant el meu fitxatge pel Barça juntament amb el ja desaparegut Paco Ventura, vicepresident del Club en aquella època. Després d'aquells partits i de veure la meva evolució, tots dos van recomanar la meva incorporació a Johan Cruyff, que va donar el seu OK al fitxatge.

Van ser mesos d'incertesa. A finals del 1989 jo ja tenia un precontracte signat amb el Barça... però no ho havia dit ni a la meva dona ni als meus pares! No volia que res es torcés, així que vaig estar callat fins que es va fer oficial al maig del 1990. Imagineu...

Si hi va haver altres equips interessats en el meu fitxatge? No us enganyaré: n'hi va haver. Aquella temporada 1989-90 vaig guanyar la Bota d'Or -empatat a gols amb Hugo Sánchez-i va haver-hi certs equips que van trucar a la porta. Encara que abans ja n'hi havia hagut d'altres. Quins van ser? Només anomenaré el primer de tots: el Panathinaikos, que era un dels grans a Europa a finals dels 80. Van arribar a oferir-me molts diners però jo era molt jove, tenia vint-i-pocs anys i considerava que quedar-me un any més a Bulgària em serviria per aprendre més coses. Cal recordar que el CSKA era un equip militar, on primava la disciplinava, i que tenia grans jugadors: Ivanov, Penev, Kostadinov...

Quan finalment vaig arribar a Barcelona, ​​em vaig adaptar ràpid a la seva gent. Vaig rebre molts consells de Minguella i el seu entorn. Amb ells anava gairebé cada dia al Club de Tennis Pompeia, a prop de Montjuïc, on, a més de jugar a tennis, practicàvem altres esports, anàvem a la piscina i vaig poder conèixer un munt de gent.

Bé, i què dir de la gastronomia! La mongeta blanca, la botifarra, la paella, l'arròs, el pa amb tomàquet... Tots aquests plats típics em van encantar, ja que a Bulgària hi ha menjars similars.

Durant la meva primera etapa a Barcelona dedicava els dies que tenia lliures a recórrer Catalunya. Agafava el cotxe i em desplaçava a pobles típics. Recordo que els meus primers viatges van ser a la platja de Calonge o a Guimerà, un poblet a prop de Lleida. Tothom em tractava genial, era meravellós! Em vaig sentir integrat des del primer moment. I he de dir que encara avui em segueixen parant pel carrer i agraint la meva manera de ser. No només a Catalunya. Quan he estat a Màlaga, Salamanca, Mallorca o Lleó, per exemple, la gent també m'ha parat i m'ha donat les gràcies.

És per això que, sempre que vaig tenir l'oportunitat, vaig intentar tornar aquest afecte a la gent. Per exemple, després de guanyar la Copa del Rei el 1997. Estàvem celebrant el títol a la plaça de Sant Jaume i vaig aconseguir que, tant el llavors president de la Generalitat Jordi Pujol com el president del Barça Josep Lluís Núñez, comencessin a saltar en plena celebració. Va ser una imatge icònica que encara avui molta gent recorda. Eren moments d'alegria i jo tmirava de retornar a la gent aquest afecte rebut durant anys.

És la mateixa raó per la qual, uns anys abans, el 1994, quan entre tots els meus companys em van ajudar a guanyar la Pilota d'Or, vaig voler obsequiar amb algunes rèpliques del guardó als que tant suport m'havien donat. Vaig encarregar fins a quatre rèpliques de la Pilota d'Or: una per al FC Barcelona (que està exposada al Museu del Club), una altra per al CSKA de Sofia, una altra per al president Pujol i una altra per al president búlgar Zheliu Zhelev. Pot semblar estrany, però aquests últims eren llavors els màxims representants de les societats catalana i búlgara, respectivament, així que em va semblar lògic agrair l'exquisit tracte rebut per part dels pobles als quals representaven.

A qui també li dec molt, o tot, és a Johan Cruyff. El primer que he d'agrair és que confiés en mi. Que apostés per mi. Acabat d'aterrar a Barcelona, ​​recordo que em va dir: "Escolta, treballaré amb tu fins que guanyis la Pilota d'Or". Jo aleshores era pràcticament un noi desconegut, i que Cruyff em digués allò em va motivar moltíssim. Després, moltíssimes vegades, em deia coses que em posaven de mala llet i, al cap i a la fi, augmentaven encara més les meves ganes de sortir a guanyar. Johan era un gran motivador i va fer un munt de coses per mi i per la meva família que li agrairé eternament.

Futbolísticament parlant, els inicis no van ser del tot fàcils. Jo havia de adaptar-me a la posició de la pilota i em costava no córrer rere seu. Quan vaig comprendre i vaig assimilar tots els conceptes de l'estil de joc de l'equip, tot va començar a funcionar. Va ser clau l'excel·lent ambient que hi havia en aquella plantilla.

Recordo el dia en què el míster, Cruyff, no va poder viatjar a Bilbao a l'haver estat intervingut dels seus problemes al cor poc abans. La plantilla volia dedicar-li la victòria i vam guanyar 0-6 a San Mamés. Aquest dia, a sobre, vaig marcar un dels meus millors gols amb el Barça.

Com dic, eren tots grans persones, grans companys, i tots ens portàvem de puta mare. Això explica que després, sobre la gespa, ens entenguéssim amb una sola mirada. Ara, tres dècades després, seguim felicitant-nos els aniversaris els uns als altres i mantenint l'amistat.

Però, qui era el líder d'aquell equip?

Segurament Johan Cruyff era el líder d'aquell projecte, però el líder del vestidor quan jo vaig arribar era José Ramón Alexanko, el gran capità. Després hi havia en Bakero, Zubizarreta, Koeman... Tots ells portaven anys i es feien escoltar. Després hi havia altres líders: Txiki Begiristain era el líder de les bromes, Eusebio el líder en arribar tard, Julio Salinas el líder en perdre apostes, Laudrup el líder tastant vins... Recordo que, després de provar-los, sempre li deia al cambrer: "Aquest no està bé, porti'n un altre".

Però n'hi havia més: Goikoetxea era el líder a l'hora de portar-nos enciams, espàrrecs i pebrot vermell, Nadal era l'encarregat d'aconseguir ensaïmada de sobrassada i els més joves portaven pa amb tomàquet. Mai em faltava res de res.

Tots, absolutament tots ells, em van ajudar en la meva etapa a Barcelona. I no només ells.

Per exemple, després de la trepitjada que li vaig fer a un àrbitre durant un Clàssic, l'equip va treballar amb mi per calmar-me. Jo era molt jove i Cruyff i Rexach van parlar amb mi per relaxar-me. Jo sempre he estat una persona amb molt de caràcter i això també cal treballar-lo. I una cosa no canvia l'altra. Jo estic orgullós de la meva personalitat: el caràcter no es compra a les farmàcies. O es té o no es té.

D'aquell episodi de la trepitjada vaig aprendre a jugar més relaxat. Em deia a mi mateix: "No facis això, no facis allò". A més, he de dir que, amb els anys, he acabat tenint una gran relació amb aquell àrbitre, Urízar Azpitarte. Vaig anar a visitar-lo a casa seva a Bilbao i ell també va estar present a Bulgària, en la presentació de la meva biografia. Al cap i a la fi, ell també forma part de la meva història com a futbolista.

Són moltes les persones que em van ajudar a triomfar al Barça. A més de Cruyff, Rexach i Bruins Slot, els delegats Carles Naval i Rodolfo Peris, els preparadors físics Ángel Vilda i Joan Malgosa, els massatgistes Àngel Mur i Jaume Langa, els metges Carles Bestit, Josep Borrell i Fernando Baños, i sobretot els fisioterapeutes Ferran Arnedo i Salva Hellín, entre moltíssims altres, van ser fonamentals per al meu bon rendiment.

També Josep Lluís Núñez i la seva dona, que van ser clau perquè tornés al Barça després del meu fitxatge pel Parma. Segurament, anar-me'n del Barça el 1996 és la pitjor decisió que he pres en tota la meva carrera. Si tingués una vareta màgica i pogués canviar una sola cosa de la meva trajectòria, seria aquesta. Per sort, vaig poder tornar un any després. No vull oblidar-me tampoc de Joan Gaspart, Anton Parera, Nicolau Casaus, Amador Bernabéu o els ja citats Josep Maria Minguella o Paco Ventura, tots ells figures importantíssimes per a mi i la meva família.

Els estic agraït a tots i també, per descomptat, a tota l'afició. Va haver-hi molts dies en què vaig fallar gols impossibles de fallar i, segons després, el Camp Nou s'aixecava a aplaudir-me i animar-me. A mi i a tot l'equip. Sense ells, aquells anys no haguessin estat possibles.

Des de Miami, us envio una forta abraçada, sobretot en aquests dies difícils per a tothom.

Visca el Barça! 100%!