EN PRIMERA PERSONA: José Edmílson

Avui és un dia especial. Aquest 17 de maig es compleixen 14 anys d'una nit màgica a París, 14 anys d'un dels millors moments de la meva carrera i també de la història del Barça. El 17 de maig del 2006 vam guanyar la Champions contra l'Arsenal i vam tornar la felicitat a tot el barcelonisme. És un record inesborrable; després del Mundial del 2002, la Lliga de Campions amb el FC Barcelona és la conquesta més gran de la meva carrera.

De fet, la celebració posterior i la importància va ser molt semblant a la del Mundial. Tinc encara al meu cap el recorregut des de Colom fins que vam arribar al Camp Nou. Tots els carrers pels que passàvem eren plens a vessar de gent exultant de felicitat, va ser impressionant. Recordo l'alegria de gent com en Chema i l'Antonio, els encarregats de material de l'equip, que després de molt temps aconseguien guanyar una Lliga de Campions. Quin moment!

A més, de la manera com la vam guanyar i davant un equip molt fort que segurament també mereixia guanyar-la. Va ser una experiència única. He jugat gairebé 10 anys a Europa, dels quals en nou vaig participar a la Champions, així que guanyar-la és una sensació importantíssima..., i guanyar-la amb el Barça, un sentiment diferent. Únic.

En aquell temps ja començava a despuntar un jove argentí que encara avui en dia, 14 anys després, continua defensant la samarreta blaugrana. Particularment, jo ja veia Messi diferent: era un noi extremadament fort de mentalitat i a més tenia una qualitat que havia vist a molt pocs llocs. Quan vaig arribar al Barça i vaig veure un xaval de 17 anys que s'entrenava amb nosaltres, amb aquesta manera de controlar la pilota... A vegades pots tenir un gran talent, una gran tècnica, ser ràpid o golejador, però si no tens una bona mentalitat, no serà fàcil. Cal saber controlar la fama, l'ansietat, els diners, el prestigi. Però Leo ja era molt fort mentalment.

Tot sovint comparen Messi i altres grans jugadors, però cadascú té el seu moment, la seva generació i el seu temps. Però quan un jugador ha sabut controlar-ho tot tant dins com fora del camp durant tant de temps, això és el que marca la diferència amb la resta de grans cracs. Leo ha estat gran més de 10 anys, com Pelé, però altres com Maradona van estar a un gran nivell durant tres o quatre anys. Aquí és on Messi marca la diferència. Un xaval que arriba a el primer equip i tenia davant Eto'o, Ronnie, Henry..., va saber esperar el seu moment. És semblant al que els va passar a Xavi i Iniesta: en aquella època no jugaven amb gaire freqüència perquè hi eren Deco, Van Bommel, Motta o jo mateix. Van saber esperar el seu moment.

Recordo un gol espectacular de Leo quan jo ja era a Saragossa. Vaig jugar la primera part però el gol el va marcar en la segona. I gràcies a Déu que ja no hi era a la segona part, sinó m'hauria driblat a mi també! El vaig veure des de la banqueta i va ser un gol excepcional: molts gestos tècnics, canvis de ritme i direcció, força i una gran definició amb molta tranquil·litat. L'endemà, al vestidor comentàvem el mateix que segur que han pensat tots els rivals als quals s'ha enfrontat: no hi ha manera d'aturar aquest jugador.

Tornant a la meva etapa com a blaugrana, vaig arribar a Can Barça amb 28 anys, amb experiència, per unir-me a un projecte molt bonic i jugar amb grans jugadors. Vaig realitzar el somni de jugar a Barcelona, de poder vestir una samarreta tan significativa dins del futbol mundial. Estaven muntant un gran equip per guanyar títols i canviar la història, i a partir de la temporada 2004-05 tot va començar a millorar al Club. Personalment, però, no va ser fàcil. El meu debut es va veure endarrerit tres jornades a causa d'una suspensió que arrossegava de la Lliga francesa, i, a més, em vaig lesionar del genoll als cinc partits. Va ser una frustració enorme, ja que sabia que seria aquí només quatre anys i volia aprofitar-ho.

El curs següent, ja recuperat i amb confiança, va ser la temporada que vaig aconseguir jugar més. Vam guanyar la Lliga i la Champions i vaig entrar a la llista de la selecció del Brasil per al Mundial d'Alemanya 2006, on gairebé no hi havia lloc, ja que era ple de grans jugadors, però vaig entrar a última hora. Lamentablement, em vaig lesionar al genoll i em vaig quedar sense disputar-lo. Una lesió que em va portar moltes recaigudes...

Finalment vaig deixar el Barça el 2008. Aquesta generació podria haver acabat millor, tot i que aquest any vam arribar a semifinals de Champions. Però un club gran sempre ha de guanyar almenys un trofeu cada any. Soc partidari de pensar que el club roman per sempre i els jugadors i entrenadors van passant. En cinc anys hi ha d'haver canvis, ha d'arribar gent nova. Es va formar una polèmica per unes declaracions meves dient que a l'equip hi havia "ovelles negres", però va ser perquè es va malinterpretar el meu missatge. Potser podria haver utilitzat altres paraules, no vaig voler referir-me a ningú en concret. Em referia al fet que el grup vivia un moment difícil com a família, i en totes les famílies sempre hi ha gent de diferents pensaments i diferents hàbits. Vaig parlar amb Rijkaard i els capitans i em vaig disculpar per no haver-ho dit internament. Però no es van enfadar. No me'n penedeixo, però possiblement podria haver-ho dit amb unes altres paraules.

El 2008 vaig deixar el Club, però sempre em quedarà una espineta clavada per no haver pogut jugar al Barça de Guardiola. Vaig aconseguir jugar quatre anys al FC Barcelona però realment només un al meu nivell, al nivell que havia tingut durant tota la meva carrera abans d'arribar aquí. Crec que podria haver-hi estat més anys i coincidir amb en Pep, però les lesions m'ho van impedir. Quan ell va arribar, es va escriure una nova pàgina no només en la història del Club, també del futbol mundial.

Jo tenia unes característiques molt interessants per al joc que proposava Guardiola i segurament podria haver participat en aquell Barça 2008-09, el millor equip del món. Em va quedar aquí un interrogant. Aquesta manera de jugar, de sortir des del darrere..., el central té oportunitat de sortir jugant, crear la jugada, i era una cosa que m'agradava molt fer quan vaig jugar de central al Lió. M'encantava i és una llàstima no haver tingut l'oportunitat de participar-hi, d'haver pogut ser part d'això. Hi ha una manera de sortir jugant des del darrere abans i després del Barça de Guardiola. També la funció de porter ha canviat en la forma i la identitat del joc. Jo vaig jugar amb Víctor Valdés i el vaig veure jugant amb mi d'una manera i després amb Pep d'una altra, l'atac començava per ell. Per a un futbolista que li agrada tenir la pilota, fer un joc bonic és una meravella.

Segurament en aquest Barça, Pep m'hauria vist més com a central que no com a mig centre defensiu. Els quatre anys que vaig jugar a Lió els vaig jugar de central dret, no de pivot. El Barça em va fitxar perquè Rijkaard em va veure jugar de migcampista en un partit al Brasil, a Belo Horizonte, on vam guanyar l'Argentina per 3-1 amb un hat-trick de Ronaldo Nazário, i també en un amistós al Camp Nou contra la selecció de Catalunya. Però al Mundial que vam guanyar el 2002 vaig jugar de líbero, de tercer central, encara que de vegades de pivot defensiu.

Parlant del Brasil i del Mundial, he de dir que aquest va ser l'èxit més gran de la meva carrera, inigualable. El Brasil vivia un gran moment, de l'any 1994 a l'any 2002 van ser tres finals de Mundial disputades, dues de les quals guanyades i en una vaig poder ser-hi present. Avui en dia s'ha perdut una mica el tema del sentiment d'anar a la selecció i anar a un Mundial, però per a nosaltres sabem la importància de jugar a la selecció, era un somni per a tots els nens brasilers. No sé si és perquè ara hi ha molts partits, el calendari està massa atapeït o què, però no és el mateix. Però tots els brasilers d'aquell equip com Ronaldo, Rivaldo, Cafú, Roberto Carlos o Ronaldinho, sempre van somiar a jugar un Mundial amb el Brasil. És quelcom que com a brasilers estem perdent any a any i és una pena. Però per a mi va ser, sens dubte, el somni de la meva carrera. Jugar un Mundial i guanyar-lo és un somni fet realitat des de nen.

Una de les coses més boniques d'aquest Mundial va ser la unitat entre tots els jugadors, gairebé 52 dies junts: des d'un partit amistós a Catalunya, fins a Malàisia en pretemporada, i després ja a Corea i el Japó. Vam aconseguir tenir un grup molt tancat, convençuts del que volíem conquerir, volíem guanyar i marcar la història per al nostre país i per a nosaltres després d'haver perdut la final de l'any 1998 davant França.

Tinc infinitat d'anècdotes d'aquell Mundial, però us n'explicaré una de les meves preferides. Eren els quarts de final contra Anglaterra. Ronaldinho -després de marcar un golàs que ens acabaria classificant per a semifinals- és expulsat als 20 minuts de la segona part quan anàvem guanyant 1-2. Edilson entra en el lloc de Ronaldo Nazário, i Luizao, que era a la banqueta, pensava que era ell qui havia d'entrar. Al final del partit, tots estàvem contents celebrant la victòria i Luizao amb cara d'enutjat perquè Scolari va treure Edilson i no a ell.

L'endemà tocava recuperació. Alguns anaven a entrenar-se, uns altres al jacuzzi, altres a la piscina. Scolari va demanar a tots els jugadors que ens fiquéssim dins d'un jacuzzi a gairebé 40 graus, i se'n va anar amb Luizao a demanar-li explicacions pel seu empipament del dia anterior. Ens va deixar tancats al jacuzzi durant gairebé 40 minuts, i, quan se'n va adonar, els jugadors estaven ja gairebé desmaiats! La gent va començar a passar-ho malament, suant. Quan se'n va adonar, va venir ràpidament el preparador físic a dir "míster, fa ja 40 minuts que són dins", i Scolari li va respondre: "Bé, que es quedin aquí una hora perquè n'aprenguin tots".

Va ser un tema que després vam arreglar allà, Luizao va dir que s'havia comportat malament perquè no només no havia respectat l'entrenador sinó tampoc el company. Una de les claus d'aquell Brasil campió de món, a part de la indubtable qualitat de l'equip, va ser la manera com Scolari va saber organitzar i gestionar els egos de tots els jugadors.

En aquella època, encara era a l'Olympique de Lió, i m'agradaria també parlar-vos una mica de la meva trajectòria a França. Després de jugar cinc anys al Sao Paulo, l'any 2000 vaig arribar al Lió. Jo tenia ja una proposta tancada amb l'Arsenal, però per temes de passaports i percentatge de jugadors estrangers, Wenger va decidir deixar-ho passar i jo em vaig decidir per la proposta del Lió. No vaig dubtar dues vegades, perquè volia nous aires i conquerir Europa. Allà vaig aconseguir una cosa inèdita: el Lió mai havia guanyat la Lliga Francesa i vam aconseguir guanyar les tres seguides.

En la meva arribada a França hi ha un jugador -precisament compatriota meu i també exblaugrana- que em va ajudar molt a Lió. Es tracta de Sonny Andersson. Jo vaig arribar amb 23 anys i tot just casat, i no és fàcil acostumar-se a una nova cultura i un nou estil de joc. L'Olympique va construir pràcticament un equip des de zero, i la importància de Sonny en el meu èxit a França va ser crucial, era un jugador ja amb experiència i que acabava de sortir del Barça.

Un altre company que recordo amb especial afecte de la meva època a l'OL és Juninho Pernambucano. Marcava golassos de falta des de tots els llocs... Quina barbaritat! Des de 30 o 40 metres, des del lateral com el que va marcar al Barça a la Champions el 2009, marcava des de qualsevol lloc. És el jugador més complet que he vist tirant faltes, fins i tot més que Messi. Hi ha alguns jugadors que tiren bé des de prop, però ell des d'on sigui, és el millor cobrador de tirs lliures. Recordo un gol a Munic contra el Bayern. Era molt lluny, gairebé 40 metres. Li vaig dir: "Està molt lluny, deixa que jo tiri fort". Ell, confiat, em va contestar: "No no, està bé per a mi". Jo estava just darrere quan va córrer per xutar, i la pilota va fer una trajectòria impressionant. La va clavar, quin golàs.

Tornant a l'actualitat, ara la meva vida és una mica diferent. Tinc la Fundació Edmílson, la qual existeix des de fa 15 anys, i tenim un conveni amb la Fundació Barça, amb la qual hem col·laborat molt en diversos projectes. La Fundació del FC Barcelona fa un treball formidable per tot el món, vaig estar durant dos anys viatjant per l'Amèrica Llatina amb el projecte FutbolNet i és una cosa única. Cap equip al món fa una cosa així. Potser els socis i aficionats del Barça no coneixen gaire la Fundació, però fa una gran tasca per tot el món, ajudant infants desafavorits a tenir valors mitjançant l'esport.

A més, participo amb els Barça Legends des que es va iniciar el projecte. Per a nosaltres és bo practicar esport i trobar-se amb vells amics, antics companys de professió. Jugadors que hem jugat junts en la selecció i en altres equips. També soc president d'un club de formació anomenat Futebol Clube Ska Brasil, un club que es va iniciar al juny i vaig ser qui va presentar la metodologia i tot el que volíem fer. Soc el president del club amb inversors japonesos, i després de viure a Barcelona durant dos anys i mig (des del 2017 fins a finals de novembre del 2019), ara he tornat al Brasil i estic treballant per poder formar jugadors brasilers. També col·laboro amb la Barça Academy de Sao Paulo, on soc ambaixador.

Ser entrenador? Em vaig treure el carnet per ser tècnic al Brasil, però de moment no m'agrada gaire, prefereixo treballar amb els joves. Al Brasil hem d'estar atents al tema de la formació del caràcter abans que la formació d'atletes, perquè així després, quan tinguin molts diners, no prenguin decisions equivocades a la vida. Talent ja n'hi ha per tot arreu, però hem de tenir aquesta part psicològica, d'assistent social. És important fer-ho amb els joves brasilers.

En definitiva, ha estat un plaer poder parlar amb vosaltres en un dia tan especial per al barcelonisme. Moltes gràcies a tots i ara esperem que tot pugui tornar a la normalitat al més aviat possible.

Des del Brasil, us envio una abraçada molt forta per a tots, culers!