Can Felip, la recuperació d’un patrimoni històric

A menys de 25 metres del Gol Nord de l’Estadi Johan Cruyff hi ha la Masia de Can Felip, un edifici originari del segle XII que quan va passar a mans del Club, el 2017, estava pràcticament en runes i durant els últims dos anys ha passat per un meticulós procés de reforma. Ha estat un treball de recuperació històrica que posa en valor un edifici que condensa en poc més de mil metres quadrats nou segles d’història.
 
En els últims cinc anys el perímetre de la Ciutat Esportiva ha crescut notablement amb l’adquisició de terrenys adjacents. D’una banda, l’any 2015, el FC Barcelona va comprar els terrenys del Tennis El Forn i, dos anys després, el 2017, va aconseguir la titularitat de la Masia de Can Felip, fruit de la reparcel·lació de la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) de l’entorn de la Ciutat Esportiva. Dins dels acords d’aquesta modificació, el Barça va assumir la rehabilitació de la masia i la urbanització de l’entorn del voltant de l’Estadi Johan Cruyff, que ara compta amb un nou barri i amb 2,5 hectàrees de zona verda i espais per a equipaments.

Amb la compra dels terrenys d’El Forn i després de l'MPGM, el Club va poder ampliar la superfície de la Ciutat Esportiva en un 26% i construir l’Estadi Johan Cruyff.  L’espai de l’antic complex tennístic l’ocupa avui en dia l’Estadi Johan Cruyff i la masia, que està en fase final de remodelació. Ja s’ha recuperat tot l’exterior i l’objectiu és que en el futur es pugui condicionar l’interior per convertir el seus espais en oficines per a la Ciutat Esportiva i en un punt de serveis de l’Estadi Johan Cruyff, després que quedés descartada la idea inicial de convertir-la en residència per a esportistes del Club més grans de 18 anys.
 
Els murs de Can Felip aguanten el pes de la història. L’edifici neix al voltant d’una torre de guaita i d’una petita fortificació quadrangular, datades del segle XII. Són unes construccions modestes, fetes de pedra, que servien als exèrcits de l’edat mitjana per controlar els moviments a la zona del Llobregat, un espai estratègic, ja que a prop d’aquests terrenys passaven els camins principals de comunicació amb Barcelona. La torre, que té 14,6 m d’alçada i és de planta circular (2,5 m de diàmetre), compta amb diverses finestres espitlleres i va anar quedant incrustada en l’edificació com a penyora dels seus orígens.

Restes arqueològiques en el subsòl

Fruit dels treballs duts a terme per l’arqueòloga Carme Subiranas, encarregada de seguir les obres de restauració de l’edifici, es van trobar al subsòl d’aquesta torre diverses sitges, amb aspecte de forats circulars, corresponents al segle XII, que servien per emmagatzemar gra, molt probablement de les rendes que els senyors feudals cobraven als pagesos de la zona. “Vam trobar catorze sitges, de les quals només vam poder-ne excavar una, l’única que no representava cap perill, ja que la resta es trobaven sota dels murs del propi edifici”, recorda Subiranas. Aquestes restes van ser examinades amb cura, però no han estat extretes i continuen als fonaments de l’edifici.
 
Segons l’estudi arqueològic, durant els segles XIV i XV la masia es va ampliar i se li van afegir nous espais fins que al segle XVII creix definitivament i es converteix purament en un mas, típic de l’època, amb les seves terres associades i ús agrícola. A finals del XIX i a principis del XX la masia canvia de propietaris i passa a mans d’una família de la burgesia barcelonina que la converteix en la seva segona residència. Quan passa a mans del Barça, és ja un edifici en desús.

 
El motiu pel qual la torre de guaita ha quedat sempre com un apèndix de l’edifici, sense que cap dels seus propietaris la decidís enderrocar, pot ser bastant clar. Subiranas creu que això va ser així, especialment fins al segle XX, “perquè els conflictes mai desapareixien i una construcció així era útil en una zona tan transitada”. Des del franquisme, als anys quaranta, la torre passa a un altre nivell, ja que se li atorga el màxim grau de catalogació patrimonial, circumstància que des de llavors fa obligatòria la seva conservació i regula una estricta normativa en la seva rehabilitació.
 
La Masia de Can Felip, protegida pel patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, té 1.180 m2 repartits en quatre plantes i les seves estances són més aviat petites, un tret característic d’aquestes edificacions. Segons l’estudi patrimonial, la seva fesomia “està clarament associada a l’estil historicista de finals del segle XIX, moment en què es dugué a terme l’última gran reforma”.

Un homenatge arquitectònic a l’edifici

El FC Barcelona va encarregar la reforma de l’edifici al despatx d’arquitectes PB2 liderat per Josep Llobet i Lluís Garcia. Quan van plantejar el treball tenien molt clar que la Masia de Can Felip, en el fons, era l’amfitriona, la veïna de més edat de la zona, la que era allà abans que les fàbriques, els blocs de pisos i el Barça arribessin al Baix Llobregat. Calia, doncs, fer un homenatge a l’edifici i a l’entorn, originàriament un entramat de camps, camins rurals i canalitzacions d’aigua (el despatx també s’ha encarregat de la urbanització dels carrers del voltant). “Pensem que mantenir les petjades històriques en un territori és mantenir el seu ADN arquitectònic i reconèixer el pas de la humanitat en aquest indret”, reconeix Llobet.
 
L’equip d’arquitectes va realitzar un estudi patrimonial de l’edifici per determinar el valor dels elements existents. D’aquesta manera es van enderrocar els que no tenien interès constructiu i es van potenciar els que sí que en tenien, com bona part dels arcs de pedra, voltes i algunes parets.
 
Com a curiositat, cal destacar que, quan el FC Barcelona passa a tenir la titularitat de l’edifici, l’últim pis era purament ornamental. Servia per dotar de majestuositat volumètrica el conjunt però no era un espai útil, ja que ni tal sols les escales interiors connectaven amb aquesta planta. “En una de les reformes, quan l’edifici passa de masia a residència particular se li va voler donar una aparença de palauet o fortalesa medieval”, recorda Llobet, i per això l’edifici va créixer en alçada. Ara aquesta planta és un nou espai útil.
 
Després d’una consolidació estructural, es van reforçar fonaments, es van crear noves cobertes, forjats i façanes, sempre preservant l’esperit de la construcció original i dotant de protagonisme la torre de guaita, que va ser “l’eix vertebrador de la reforma, a la qual vam voler donar autenticitat”, assegura Llobet.
 
Aquesta torre, que allotjava al seu interior una capella d’estil neorenaixentista associada a les últimes reformes del segle XIX, ha quedat buida per dins. Les seves limitades dimensions no permeten donar-li un ús pràctic i continua mantenint-se com un cos curiós que emergeix de l’edifici, aportant prestància al conjunt.

En uns temps en què totes les corporacions repensen com seran les oficines de treball postpandèmia per adaptar-les a la nova realitat, la Masia de Can Felip també aportarà un espai còmode i adaptable a les noves maneres de treballar que imperaran a partir d’ara.

Satisfacció del Club i de la ciutat

Tant el FC Barcelona com Sant Joan Despí valoren molt positivament la rehabilitació de la Masia de Can Felip. “Hem recuperat un edifici que és patrimoni històric de la ciutat de Sant Joan Despí i que alhora incrementa el valor patrimonial del FC Barcelona amb un edifici que ens permet nous usos per al Club”, afirma Jordi Moix, vicepresident de l’Àrea Patrimonial i comissionat de l’Espai Barça.
 
També Sant Joan Despí està molt satisfeta amb el resultat i, en paraules de l’alcalde Antoni Poveda: “Intervencions d’aquest tipus ajuden a mantenir i difondre el ric llegat històric de la nostra ciutat, i més encara quan està lligat a una entitat com el FC Barcelona, que li donarà una gran projecció internacional. Aquesta restauració assegura la continuïtat i el futur d’una peça medieval única a la ciutat i que era necessari recuperar i conservar. Per això treballem també des de l'Ajuntament de Sant Joan Despí per a la recuperació d'altres edificacions del mateix sector, com la Masia dels Pardals”.