Koeman: “És molt important ser fidel a mi mateix”

Estava escrit que Ronald Koeman seria entrenador del Barça algun dia, i aquest dia va arribar el 19 d’agost. El seu idil·li amb el club blaugrana es va fer etern un 20 de maig del 1992, quan es va convertir en l’heroi de Wembley, l’artífex de la primera Copa d’Europa del Barça. A l’estiu va tornar amb ulls d’entrenador i conscient que tenia el repte de reconstruir un projecte que necessita temps i paciència. Recuperem l'entrevista al tècnic holandès publicada a l'últim número de la REVISTA BARÇA.

Va tornar al Camp Nou, on vostè va  triomfar com a futbolista, ara buit de públic, en una situació diferent i estranya per culpa de la pandèmia del coronavirus. Com ho ha viscut?

Sí, vaig jugar-hi molts partits, molts partits importants on sempre tenies l’ajuda del públic i ara no la tens, no només nosaltres, també la resta dels equips, perquè tots tenim aquestes dificultats amb la Covid.

L’equip ho nota molt?

El tema de la Covid també ha estat nou per a mi, i em costa. Sí, sí que es nota. Costa sobretot en els partits a casa, perquè en un camp tan gran, que no hi hagi gent, ho fa més complicat per al jugador. Després d’un temps potser estàs més acostumat a jugar sense públic, però crec que cada vegada que un jugador salta al camp on no hi ha res d’ambient, on s’escolta tot, és alguna cosa estranya..., et falta molt l’ambient.

Vostè ha passat el coronavirus. Com va ser l’experiència?

Ho vam passar malament en el sentit que no em trobava bé, em trobava molt cansat, tenia febre, a la nit estava pitjor, però no va ser molt greu. Però sí que tenia la sensació de no estar bé, de sentir-me cansat.

Paradoxes de la vida, si no fos pel coronavirus, hauria dirigit Holanda a l’Eurocopa i potser ara no estaria entrenant el Barça.

Sí, pot ser. Quan em van trucar al gener per preguntar-me si tenia interès a venir vaig dir que faltant quatre o cinc mesos per l’Eurocopa no podia deixar la selecció. Al març, quan vam saber que no anàvem a jugar l’Eurocopa, la meva situació personal amb Holanda va canviar, perquè qui em diu que a l’estiu sí que hi hauria una Eurocopa normal, amb públic, en diferents països..., la situació ha canviat, i potser si no haguéssim tingut la Covid hauria hagut d’esperar uns anys més.

Al maig va tenir un petit ensurt de salut que ja ha superat totalment. Li ha canviat la vida d’alguna manera?

És veritat que quan et passen coses així, o que tens gent al teu costat que han estat malalts, la vida canvia una mica. En el meu cas, amb el petit infart que vaig tenir, hi ha coses que segurament penses una mica diferent. Potser l’oportunitat de poder entrenar el Barça era ara o mai. Ja tinc 57 anys, ja fa molts anys que soc entrenador, tampoc vull acabar entrenant amb 70 anys. El moment era ara.

Hem viscut recentment l’adeu, molt jove, de Bruins Slot, el seu amic i amb qui va compartir molts moments en la vida i en el futbol..., deu haver sentit molt aquesta pèrdua.

Sí, molt. Tony, quan estàvem junts entrenant l’Ajax el 2003, recordo bé que va tenir el moment en què li van trobar el càncer de pròstata. Ho ha portat 17 anys bé, però sempre ha hagut de viure amb la seva malaltia, fent quimioteràpia..., i l’he vist baixar en el tema físic. Sempre anàvem parlant, anàvem a dinar, el visitava a casa..., sempre m’ha donat consells amb els rivals, amb els jugadors, però últimament estava més callat i sabia per què, però no pensava que estava tan a prop del final. Són coses molt difícils d’acceptar, però penso que no va tenir una vida com havia de viure-la una persona a la seva edat. Per a tota la família va ser una situació complicada i trista, però crec que a la fi va ser el millor per a Tony.

Recorda el primer que va dir a la seva dona, Bartina, o als seus fills Debbie, Tim i Ronald quan va saber que entrenaria el Barça?

Bé, al Barça sempre que es necessitava un entrenador el meu nom ha sonat, per part del Club, de la gent, però  també per la meva part, perquè he dit moltes vegades que per a mi era un somni poder entrenar el Barcelona. Ara vaig tenir l’oportunitat, i tant la meva dona com els meus fills sabien que estic encantat, fins i tot ells prefereixen viure aquí abans que a Holanda, així que no és un tema només esportiu, també és un tema de vida, sempre ens hem trobat com a casa, però sobretot ells sabien que per a mi ha estat realitzar un gran somni.

Feia molt de temps que desitjava entrenar el Barça, però va arribar  en un moment molt complicat. No s’ho va pensar gaire i molta gent valora la seva valentia. 

No, sobretot perquè tenia el somni d’entrenar el Barcelona. Crec que tampoc pots esperar el moment que tot funcioni bé. Si un equip té molt bons resultats, un equip no canvia d’entrenador. Sempre que hi ha un canvi és perquè la gent no està contenta, perquè l’equip no guanya..., no sé si he estat valent,  crec que qualsevol entrenador que té l’oportunitat de venir, diu “vinc!”. Per l’afecte de la gent, per l’afecte del Club, per la meva relació personal... Conec bé el Club, conec la gent, vaig estar sis anys com a jugador i un any i mig com a ajudant de Van Gaal, sabia que era un moment complicat, amb canvis importants al Club, però soc l’entrenador, hem de jugar bé i guanyar els partits, la resta no ho podem controlar.

Vostè va fer història com a jugador, però què li agradaria aconseguir com a entrenador?

Aconseguir, estant en un club com el Barça, és guanyar coses. Crec que a la fi juguem per guanyar partits i per guanyar títols. No es donen primes per quedar quart, es donen per quedar primer. És la mentalitat que ha d’existir aquí, no podem conformar-nos amb menys. Sabem que és una temporada amb canvis, la situació econòmica del Club, amb moltes coses de temes de salaris amb els jugadors, és un moment complicat per a tots els clubs pel tema de la Covid. Però avui en dia el Barcelona segueix sent un equip que ha de guanyar, sabent que hem fet canvis, però aspirem al màxim i cal exigir al màxim. Ha estat la mentalitat i cal seguir amb aquesta mentalitat.

El fet de ser una llegenda li afegeix pressió per la decepció que pot causar a l’afició si no compleix les expectatives?

Qualsevol entrenador que arriba a un club com el Barça ha de guanyar per deixar contenta la gent. És clar que pots tenir un bon nom, el que has fet abans com a jugador, però a la fi el que compta són els partits, són els títols i les coses que guanyes. Si veus la meva carrera com a entrenador, bé, a Holanda sí, però en molts altres casos com amb el Benfica, el València o l’Everton i el Southampton a Anglaterra, no vaig estar en equips prou grans per aspirar a tot. Ara també m’he de guanyar la gent i m’he adonat que les coses no venen fàcilment. Crec que cal prendre decisions, cal fer canvis, cal donar confiança, cal donar oportunitats als joves i cal valorar després d’un temps. Un ha de treballar i demostrar com a entrenador que és vàlid per a aquest club.

I el fet de ser una llegenda l’ha ajudat a l’hora de gestionar el vestidor?

En general, ajuda. Aquí, però també en altres clubs, quan arriba un entrenador nou que ha jugat a un alt nivell, et dona una mica més de confiança. A la fi, els jugadors són llestos i saben perfectament si un entrenador és bo o no és bo. És un avantatge ser un jugador important, però a la fi has de demostrar el que vals com a entrenador i no pel teu passat.

En aquest temps ha demostrat que té convicció en les seves idees i que seguirà el camí que s’ha marcat, passi el que passi. Ser fidel a si mateix és important per a vostè?

És molt important, perquè el millor és tenir confiança en tu mateix, pensar com vols portar les coses i ser fidel a tu mateix perquè, a la fi, si perds el teu càrrec i has canviat, és una mica més dur. L’important és buscar una línia, tenir gent al teu costat amb la qual puguis discutir sobre decisions que has de prendre, però si és una línia cal seguir aquesta línia. També és un missatge clar per als jugadors. Si tenen un entrenador que avui és negre i demà és blanc, així no arribes. Si perdo, perdo per les meves coses i per la meva filosofia.

L'analista Àlex Delmàs li fa aquesta pregunta: va ser un defensor en la seva època atípic, un defensa innovador, amb una grandíssima sortida de pilota, amb un xut espectacular, amb un canvi d’orientació i desplaçament en llarg fantàstic. Què hi ha del jugador Koeman a l’entrenador Koeman?

Sobretot les ganes de guanyar, això no ha canviat. Vol veure un equip que juga, que domina, però també que pressiona, i el futbol també ha canviat, perquè en la meva època jo era més de construir des del darrere i avui dia són els laterals que gairebé són extrems. El futbol ha canviat, però vull veure el meu equip guanyador, que lluita, que treballa, que juga bé però també és realista de treure el millor resultat.

És el cinquè entrenador holandès de la història del Barça i amb tots hi ha tingut relació. Què recorda de Michels, de Cruyff, de Van Gaal i de Rijkaard?

Amb Michels vaig coincidir amb la selecció. L’única cosa gran que hem guanyat nosaltres va ser l’Eurocopa del 88 amb Michels d’entrenador. Ha estat un entrenador de moltíssima personalitat. De qualsevol entrenador aprens alguna cosa, positiu, però també negatiu. A Johan abans del Barcelona ja el vaig tenir d’entrenador un any a l’Ajax. Johan, de tots, potser va ser el millor jugador del món en la seva època i tens més informació en detalls de futbol. Vaig estar amb ell sis anys aquí amb molts èxits. A més, amb un bon grup de gent, ens portàvem bé fora de camp, i van ser uns anys fantàstics. Amb Van Gaal vaig ser el seu ajudant al Barça un any i mig . La diferència entre Johan i Van Gaal és que Johan entrenava com un exjugador, i Van Gaal ha estat més professor, més metòdic. Johan es basava més en el que ha vist, en el seu feeling, la seva experiència. Amb Frank (Rijkaard) he jugat, mai he entrenat, però vam fer el curs d’entrenador junts un any.

Messi ho ha jugat sempre tot, ara ja té 33 anys... Com gestiona les seves rotacions?

En principi això és per a qualsevol jugador. Si està en condicions de jugar i és tan bo, juga. I és clar, Leo té més anys que abans, però encara és un jugador al qual li agrada molt ser-hi i sobretot guanyar partits, està gaudint cada dia amb els entrenaments i hi està molt ficat. Jo com a entrenador parlo amb els meus jugadors, i també parlo amb Leo sobre això i sobre altres coses perquè és capità de l’equip també, i hi ha coses de vestidor, hi ha normes, i parlem de moltes coses, no només del joc. Llavors, això és el treball diari d’un entrenador que té comunicació amb els seus jugadors.

Fa la sensació que a vostè no li agrada personalitzar, però Ansu i Pedri l’han sorprès?

Parlar de gent jove també és bonic, s’ho mereixen, però també són gent que ha d’aprendre moltíssim encara, perquè tenen 17 o 18 anys en el sentit d’Ansu i de Pedri, però el que han fet, estar al nivell màxim en primer equip de Barça, és una cosa molt gran. En el cas de Pedri, a la seva edat, arribant del Las Palmas i jugant ja en partits contra el Madrid o el Juventus i amb el nivell que ha demostrat, és fantàstic.

És important per a un club tenir gent jove que vagi tenint oportunitats, cal canviar l’equip a poc a poc, ens cal encara tenir els grans, però no hi seran tota la vida i cal buscar canvis amb temps, amb tranquil·litat, i, un cop més, Pedri s’ha guanyat els seus minuts en els partits en els entrenaments, perquè a mi m’ha demostrat ser molt bo i que pot jugar en un equip com el Barcelona.

Tem que la situació institucional i econòmica que viu el Club pugui d’alguna manera influir en l’equip?

És molt complicat perquè no tens res a les mans, però jo sempre dic que si per dalt estem tranquils, a baix és millor. Qualsevol equip necessita una  certa tranquil·litat per triomfar.