Els camps de futbol com a motor de progrés del Barça

A la primeria de la història blaugrana el Barça va portar a terme un peculiar nomadisme per diversos districtes de la ciutat de Barcelona per poder jugar els seus partits de local, passant per Sarrià-Sant Gervasi (antic velòdrom de la Bonanova, 1899-1900); Horta-Guinardó (Hotel Casanovas, 1900-1901, i carretera d’Horta, 1901-1905) i l’Eixample (carrer Muntaner, 1905-1909). Van ser aquells uns anys complicats, d’intent de consolidació, titubejos i finalment franca decadència d’un Club que encara estava a la recerca de la seva pròpia identitat, encara allunyat de qualsevol rol de protagonisme a la societat barcelonina i catalana. 

Tot va canviar a partir del 1909. El desembre de l’any anterior Joan Gamper havia assolit la presidència blaugrana per primera vegada i havia salvat al Club de la seva desaparició, tot establint un innovador vincle amb el sentiment identitari català com un dels miraculosos motius de la revifalla. La millora va ser vertiginosa: els escassos 38 socis de finals del 1908 ja eren son més de 200 quan el 14 de març de 1909 es va inaugurar el camp de l’antic carrer de la Indústria, a l’actual illa formada pels carrers Londres, París, Còrsega, Urgell i Villarroel.
@

El camp de la Indústria també estava ubicat al districte de l’Eixample, com el seu antecessor del carrer Muntaner, però havia esdevingut símbol de la nova i ja imparable embranzida del Club. La seva capacitat inicial era de 1.500 espectadors, augmentada a 6.000 quan l’any 1916 es va acabar la seva tribuna de dos pisos. Aleshores el Barça tenia 1.987 socis i ja gaudia de pràcticament tots els seus trets distintius contemporanis: era el Club de la ciutat, havia gairebé completat el seu nexe sentimental amb Catalunya (el català ja era el seu idioma oficial), els seus seguidors ja s’anomenaven culers i els apassionats derbis es jugaven contra l’Espanyol. 

Arribem als anys vint, quan va esclatar la bogeria pel futbol a la Ciutat Comtal de la mà de figures tan mediàtiques com Ricardo Zamora i Pep Samitier. El 1922 el Barça estava immers en la seva primera edat d’or, una expansió esportiva i social reflectida en 6.341 socis que ja no hi cabien a l’aleshores petit camp de la Indústria. L’obligat canvi d’escenari es va veure afavorit per la salvadora figura de Joan Gamper, de nou a la presidència del Club. Amb el prohom suís no hi havia vacil·lacions: el 19 de febrer d’aquell any es va posar la primera pedra d’un camp nou, entre els actuals carrers Numància, Marquès de Sentmenat, Vallespir i Travessera de les Corts. Només tres mesos després, el 20 de maig, l’estadi de Les Corts era una realitat, amb una capacitat inicial per a 22.000 espectadors. 

La definitiva consolidació del FC Barcelona com a entitat emblemàtica de la ciutat comtal i de Catalunya s’estableix a partir d’aquell moment. En paral·lel, va ser aleshores quan el barri de les Corts, fins llavors molt poc habitat, va començar a cobrar un gran auge amb la seva nova condició de casa del FC Barcelona. Es van començar a construir cases, a edificar-se fàbriques, a establir-se indústries i comerços. Així, Les Corts va esdevenir una mena de poderós imant que va atraure a no pocs barcelonins a engrandir la ciutat per aquella zona.

Després del sotrac de la Guerra Civil, amb l’afecció pel futbol creixent de manera exponencial a manca d’altres alegries, Les Corts es va empetitir ràpidament malgrat les seves constants ampliacions: l’any 1946, ja al límit de les seves possibilitats, el vell estadi tenia un aforament de 48.000 espectadors, xifra insuficient pels 24.150 socis i la nombrosíssima massa social que passava per les taquilles cada quinze dies.

La resta de la història és coneguda: després d’alguns retards provocats per algunes indecisions institucionals, el 24 de setembre de 1957 es va inaugurar el Camp Nou, aleshores un moderníssim i imponent estadi amb una capacitat per a 99.053 persones. Les portes del futur blaugrana s’obrien de bat a bat amb aquest nou escenari, ara necessitat amb urgència d’una radical i obligada transformació per adequar-lo als nous temps.