Iñaki Peña: “Sempre m’he entrenat com si hagués de competir”

La baixa per lesió de Marc-André ter Stegen ha situat Iñaki Peña (Alacant, 02/03/1999) sota els pals de la porteria del Barça. Fins que l’alemany va haver de passar pel quiròfan com a conseqüència dels seus problemes a l’esquena, les aparicions de Peña en el primer equip havien estat molt puntuals. Ara disposa de la continuïtat que tots els porters necessiten per demostrar la seva vàlua. Format a la Masia, ha esperat pacientment el seu torn des de fa unes quantes temporades. Per fi li ha arribat.

* Aquesta entrevista es va gravar per a la Revista Barça 118 abans de la victòria del Barça davant l'Almeria

Es veu titular del primer equip després de molts anys a la Masia, d'una cessió al Galatasaray i d'unes quantes temporades a la banqueta. El camí ha valgut la pena?

Sí, sí. Al cap i a la fi, tothom vol jugar i sentir-se important dins de l’equip. Per altra banda, sé quin és el meu rol i el meu pensament no canvia ara que puc sumar minuts i intervenir de manera directa en el que fa l’equip.

Es pren aquesta titularitat com un premi a la paciència?

En el rol de segon porter has de tenir paciència, perquè mai no saps quan t’arribarà l’oportunitat. Has d’estar preparat al màxim per poder rendir si et necessiten i entrenar com si haguessis de competir. De cop, et pots trobar que et toca competir d’un dia per l’altre. Per això, des del primer moment he volgut aprofitar cada entrenament per millorar. Al costat dels companys i d’un porter com és en Marc, se n’aprèn molt. Amb paciència tot arriba.

Haurà estat important el seu entorn, oi? El suport que ha rebut a casa seva.

Molt important, sí. La meva parella i la meva família són els que m’aguanten. És important saber-los escoltar perquè em veuen en els bons moments i en els dolents.

I Ter Stegen, l’ha ajudat?

Sí. El porter que juga sap quin és el seu paper i quin és el paper de l’altre porter. Mirem d’ajudar-nos al màxim, i de fer-nos millors mútuament, al mateix temps que competim per la porteria. Tots dos ens entrenem amb la màxima exigència i això ens fa millors. 

Li ha tocat saltar a la titularitat en un moment delicat. Hauria preferit una situació més dolça?

Hauria volgut jugar en qualsevol circumstància, però sí que és veritat que no he entrat a l’equip en la millor època. En tot cas, en totes les temporades els equips passen per ratxes millors i pitjors. Si et toca entrar en una de dolenta s’ha d’abaixar el cap i mirar de fer el màxim possible per ajudar l’equip a sortir-se’n.

Ha dit alguna vegada que el seu referent és Víctor Valdés... 

Així és. Quan era un nen, amb cinc o sis anys, el porter que vaig veure a la porteria del Barça va ser el Víctor. Com que ja era culer, vaig tirar cap a casa i, per això, ell va ser el meu ídol. 

Què és el que més li agrada de Valdés? 

Com va respondre a la idea de començar el joc des del darrere que proposava Guardiola, fent que el porter participés com un jugador de camp més amb els peus. Ho va fer amb valentia i caràcter. Va ser un porter referent en aquest sentit. Si fallava ho tornava a provar. Aquesta mentalitat és admirable.

Se'l veu més musculat que en temporades anteriors. Ha treballat l’aspecte físic de manera especial?

Així és. Quan no competeixes necessites reptes que et portin al límit diàriament. Si no, tot es fa més difícil. Jugar molt sovint és incompatible amb el gimnàs, però aquest no ha estat el meu cas. Per això em vaig marcar l’objectiu de guanyar potència i massa muscular, un fet que m’ha proporcionat molts beneficis. Ho he notat, en els entrenaments i en els partits. 

El cos tècnic sempre li ha demostrat confiança.

Quan va arribar Xavi jo havia estat unes quantes temporades en el filial i era el tercer porter del primer equip. Va dir-me que veia potencial en mi per ser porter del primer equip i jo li vaig respondre que, perquè això fos així, necessitava sortir i veure’m competir en un altre lloc. Li haig d’agrair que em deixés marxar cedit en aquell moment, a mitja temporada, al Galatasaray. Em va donar tota la confiança i quan vaig tornar em va dir que veia condicions en mi per poder competir amb en Marc. Per això vaig renovar la temporada passada.

Va ser una bona decisió anar a Turquia?

Necessitava un canvi de xip després de quatre o cinc temporades alternant el filial i el primer equip. Quan ets jove necessites minuts de qualitat. En aquell moment em va arribar l’oportunitat d’anar a Turquia, al Galatasaray, i estic molt orgullós d’haver-la aprofitat. Era una decisió arriscada: l’equip estava a prop del descens i jo havia de suplir el capità i l’ídol local, Muslera, que estava lesionat. Allà vaig trobar un entrenador com Domènec Torrent i Ricard Segarra, l’entrenador de porters, que havia estat al Barça. De fet, ells em van convèncer i vaig descartar altres propostes que tenia de la Lliga espanyola. I la vaig encertar.

Com va ser l’experiència de treballar amb Domènec Torrent?

Volia anar un equip amb una metodologia de joc tan semblant com fos possible a la del Barça i en Domènec ha treballat amb Guardiola molts anys. Sabia el que em demanaria i ell sabia el que jo li podia donar. Això és el que va acabar de decidir-me.

I amb Muslera, quina relació va tenir amb el porter uruguaià?

Molt bona. És una institució al Galatasaray, fa onze o dotze anys que hi juga i parla turc! Vaig arribar perquè ell havia patit una lesió greu al menisc i em va ajudar molt, com a professional i en l’àmbit personal. Li tinc molta estima, parlem de tant en tant. 

El seu debut a l'Spotify Camp Nou com a titular va ser, curiosament, amb el Galatasaray. Aquell partit d’Europa League, que va acabar 0-0 després d’una gran actuació seva, ha de ser molt especial per a vostè.

En aquell partit vaig fer un clic mental. Vaig demostrar-me que podia competir oferint un bon rendiment en l’alta competició. Estic molt content d’aquella actuació, és clar. Segurament va servir perquè acabés de convèncer el Barça. 

El primer que es va convèncer, però, va ser vostè…

Sí. Quan vaig marxar a Turquia va ser per veure si era capaç de competir al màxim nivell. Tants anys alternant el filial i el primer equip no em permetia veure’m competir amb regularitat. Vaig jugar cinc mesos a molt bon nivell i això em va donar confiança per tornar.

A l'Spotify Camp Nou encara no ha jugat com a titular amb el Barça, però sí que ho ha fet a Montjuïc. I l'afició li ha demostrat molt d'afecte. Què se sent quan canten el teu nom?

Orgull i agraïment. Des del primer dia que m’ha tocat entrar a l’onze titular m’han demostrat estima i confiança. I això t’ajuda molt a competir.

Què li sembla el Nàpols com a rival a la Champions?

A principi de temporada hauríem signat el rival més difícil, perquè això volia dir que, després de dos anys de no fer-ho, passàvem la lligueta. L’objectiu era ser primers de grup i el vam assolir. Ens hem demostrat que podem competir i portar el Barça on ha d’estar, que és entre els millors. El Nàpols? Ja veurem com arribem els dos equips. Crec que serà important fer-nos forts a casa.

El seu principal objectiu professional és acabar sent el titular indiscutible de la porteria del Barça?

Tots volem ser titulars i entrenem amb aquest objectiu. Si et conformes sent el segon porter, acabes no sent ni el segon porter. Sé quin és ara el meu rol en aquest equip; si en el futur puc ser el titular indiscutible, molt millor.