30 anys del 5-0 al Reial Madrid

Cinc al Madrid. Ho hem fet més d’una vegada i avui podem celebrar el 30è aniversari i ben aviat el 50è de dues d’elles. Aquest 8 de gener, i el 17 de febrer. I en ambdós casos, un mateix protagonista: Johan Cruyff. Si fa mig segle l’holandès va liderar, des del terreny de joc, l’històric 0-5 al Santiago Bernabéu que sentenciava la lliga 1973/74, fa tres dècades dirigia, des de la banqueta, un equip que, amb Romário com a figura, va esclafar l’etern rival al Camp Nou també amb una maneta de gols.

El 8 de gener de 1994 el Barça de Cruyff rebia el Madrid de Benito Floro a l’Estadi, després d’un doble enfrontament amb l’Sporting de Gijón al Molinón resolt amb una derrota dolorosa a la lliga (2-0) i una victòria clara a la copa (0-3). Aquell vespre de dissabte hivernal, però, es van esvair els dubtes i el ‘Dream Team’ va demostrar que encara girava rodó. I de quina manera. El primer gol va valer per a tot el partit i va quedar gravat per sempre en la memòria barcelonista: Romário va rebre una passada de Guardiola d’esquena a la porteria i, en un gest inesperat, va acompanyar amb el cos el gir de la pilota amb el peu dret, trencant la cintura de Rafa Alkorta i trobant l’espai per rematar, amb l’exterior del mateix peu dret, lluny de l’abast de Buyo. Una meravella.

La sensacional jugada del davanter brasiler, batejada com a ‘cua de vaca’, va arribar en el minut 24 de partit per obrir la porta d’una golejada que es culminaria a la segona part. Ronald Koeman, de falta directa, va clavar el segon just a l’inici de la represa. El tercer i el quart van portar la signatura, novament, de Romário, en els minuts 56 i 81: Nadal el va assistir pel 3-0 i Laudrup, pel 4-0. Finalment, Iván Iglesias, en el 86, va posar la cirereta a passada, precisament, de ‘o baixinho’. D’aquell dia ha quedat per sempre en la memòria blaugrana la imatge de Toni Bruins Slot, tècnic ajudant de Cruyff, sortint de la banqueta i alçant la mà dreta, ben oberta.

Vint anys abans

El 5-0 de 1994 va ser especialment celebrat perquè va arribar quan faltava poc més d’un mes perquè es complissin vint anys de la maneta al Reial Madrid més icònica en la història culer: el 0-5 del 17 de febrer de 1974. Aquella nit al Santiago Bernabéu, amb el dictador Francisco Franco agonitzant i la lliga gairebé a la butxaca després de 14 anys de sequera, el sentiment d’alliberament i joia es va estendre, fins i tot, més enllà de l’afició barcelonista. Perquè el 0-5 que aquell Barça, liderat per un holandès prim i cabellut, va clavar a casa del poderós i etern rival va ser molt més que un resultat esportiu contundent i incontestable. “Em va sorprendre que, més que felicitar-nos per la victòria, la gent ens donava les gràcies”, manifestaria Cruyff en una entrevista per a la televisió holandesa, tres anys després.

També feia fred a Madrid aquella nit. Es jugava la jornada 22 de lliga i el Barça ja era líder destacat, amb set punts d’avantatge sobre l'Atlètic i nou sobre el mateix Reial Madrid, i arribava al Bernabéu amb setze jornades seguides sense perdre. El partit era televisat, la qual cosa vol dir que gairebé tothom, a l’Espanya de mitjans dels anys setanta del segle passat, va poder veure com damunt del terreny de joc es confirmava la superioritat blaugrana. Asensi, de cap, a centrada de Marcial, va obrir el marcador a la mitja hora de joc. Cruyff, assistit per Sotil i després de desfer-se de tres defenses, va fer el 0-2 amb un xut ras. Vuit minuts després de la segona part, novament Juan Manuel Asensi, en acció individual, va clavar el tercer i, poc després, Juan Carlos, amb un xut bombat que va entrar per l’escaire, va signar el quart. El cinquè el va fer Sotil, rematant de cap una falta servida per Cruyff. Quina nit. Quanta història.

El 0-5 del 17 de febrer de 1974

REIAL MADRID: García Remón; Morgado, Benito, Zoco; Pirri, Rubiñán; Amancio, Velázquez, Macanás, Netzer y Aguilar (Santillana, 46’).

FC BARCELONA: Mora; Rifé, Torres, De la Cruz; Costas, Juan Carlos; Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil y Marcial (Tomé, 70’). 

Gols: 0-1, Asensi (31’); 0-2, Cruyff (39’); 0-3, Asensi (52’); 0-4, Juan Carlos (65’); 0-5, Sotil (70’).

Juan Manuel Asensi

"El 0-5 al Bernabéu de 1974 va ser un partit molt bonic i molt ben jugat per part nostra. A la mitja hora de joc, vaig fer el primer gol, a passada de Marcial. Poc després, quan el Johan va fer el segon, ens vam sentir més segurs i més dominadors de la situació. A partir d’aleshores, a la segona part, tot va venir rodat i van arribar els gols: jo vaig tornar a marcar i també ho van fer Juan Carlos i el Cholito Sotil. La imatge que m’ha quedat d’aquell dia és la del públic del Bernabéu aplaudint-nos mentre entravem al vestidor. Les diferències que teniem amb els jugadors del Madrid es quedaven al camp. La prova és que després d’haver-los guanyat 0-5, amb el permís de l’entrenador, uns quants jugadors del Barça vam anar al pub que tenia Benito a La Castellana. Recordo que vam muntar una tertúlia, amb altres jugadors del Madrid i la gent del pub. Quins temps més diferents!"

El 5-0 del 8 de gener de 1994

FC BARCELONA: Zubizarreta; Ferrer, Koeman, Sergi; Nadal, Guardiola, Amor; Goikoetxea, Bakero (Iván Iglesias, 75’), Romário i Stóitxkov (Laudrup, 47’).

REIAL MADRID: Buyo; Paco Llorente, Alkorta, Sanchís, Lasa; Míchel, Milla (Butragueño, 54’), Prosinecki, Luis Enrique; Zamorano i Alfonso (Hierro, 25’).

Gols: 1-0, Romário (24’); 2-0, Koeman (47’); 3-0, Romário (57’); 4-0, Romário (81’); 5-0, Iván Iglesias (87’).

Iván Iglesias

"Després de trenta anys, aquell partit continua molt present a la meva vida, sobretot quan vaig a Catalunya i la gent me’n parla. És normal: va ser un Barça-Madrid amb un resultat històric, que repetia el que vint anys abans s’havia aconseguit al Bernabéu, amb el Johan al camp. Jo tenia 22 anys, acabava d’arribar al Barça i seia a la banqueta, al costat del Txiki, comentant-ho tot. Em venen al cap el mosaic, els 120.000 culers, el moment en què vaig sortir substituint Bakero… I el gol, clar. Romário va posar una passada profunda, entre el central i el lateral, que em va deixar sol davant Buyo i el vaig superar per sota les cames. Imagineu l’alegria: era el 5-0. El que va fer que el Toni Bruins deixés aquella imatge icònica amb la ma oberta. Em sento molt afortunat d’haver format part d’aquell equip i d’haver après del Johan. El seu llegat quedarà per sempre."