“Tito era una persona absolutament normal, una qualitat que actualment al futbol escasseja”
El 25 d’abril de 2014 va ser un dia tràgic pel barcelonisme i per tot el món del futbol: un tumor maligne posava fi, a l’edat de 45 anys, a la vida de Tito Vilanova, entrenador del primer equip del FC Barcelona. Avui serà recordat pel tècnic de la Lliga dels 100 punts, però els qui van compartir vida amb ell coneixen de la influència que ha tingut a les seves vides més enllà d’uns números i d’una popularitat mai buscada. Jordi Roura, amic, segon entrenador de Tito durant el seu temps a la banqueta blaugrana i soci de l’Agrupació de Jugadors del FC Barcelona, explica com era la seva forta amistat.
Tot comença amb “Els Golafres”: uns joves jugadors de La Masia que es reunien per a menjar productes catalans importats dels seus pobles mentre xerraven sobre futbol. Així es van conèixer Tito Vilanova, de Bellcaire d’Empordà, i el llagosterenc Jordi Roura: “Tots nosaltres érem bojos del futbol. Ell veia moltíssims partits, li agradava molt veure’ls... Era molt estudiós”. El coneixien com “El Marqués” “perquè era molt perfeccionista i li agradava vestir sempre arreglat” – diu Jordi amb un somriure.
“Els Golafres” dirigint el primer equip
“Proper, afable, directe i autèntic. Quan deia una cosa, la complia”. Així és com Tito es va guanyar el respecte i l’estima de tothom, també en la temporada 2012-2013 en què va agafar el càrrec d’entrenador del primer equip. Roura va ser el segon de qui “era com un germà”. La base del seu èxit a la vida, segons ell, és que “era una persona absolutament normal, una qualitat que al futbol actualment escasseja”.
L’objectiu no era pas fàcil, havia de continuar escrivint èxits al capítol més daurat de la història del Club. Tampoc ho era el creixement en popularitat: “no portava massa bé la fama. Ell gaudia exclusivament del futbol”. Sort que compartia el repte amb els amics de tota la vida. Segons Roura, “va ser un dels aspectes diferencials. Compartíem el coneixement i el sentiment d’aquesta casa. [...] Sempre li vam dir el que li havíem de dir quan li havíem de dir. A vegades li semblava bé i d’altres no, però aquesta és la grandesa de l’amistat”. Una frase resumeix el pas de Tito Vilanova per la banqueta blaugrana: “Tot va anar bé menys el que havia d’anar bé” – sentència Roura.
Els dies grisos i la lliçó de vida més valuosa
Malgrat dur a terme unes proves mèdiques a la pretemporada, Tito Vilanova va recaure del tumor maligne patit el 2012. Així doncs, Jordi Roura va complir les funcions de primer entrenador sobre el camp durant quatre mesos, una situació incòmoda: “A la pressió i l’exigència s’afegia el tema personal. Jo sabia que ell estava patint per la seva vida. Va ser una situació absolutament anòmala que esperem que no passi mai més”.
El desenllaç va ser molt dur, però alhora li va regalar una lliçó de vida: “des que va passar tot això, afronto les coses amb un altre tarannà. Les coses tenen una importància relativa i el futbol només és futbol”. Ara se centra a gaudir de les petites coses i, de tant en tant, de compartir dinar i una llarga sobretaula amb “Els Golafres” amb en Tito al seu record.