125 anys, 20 anècdotes blaugranes
125 anys són molts. En aquest temps, el FC Barcelona ha viscut moments de tota mena. Victòries, derrotes, títols, alegries... Però també, anècdotes curioses que han quedat per al record. Per això, i en motiu d'aquesta celebració, repassem 20 historietes que tots els culers han de conèixer.
1. Quan no existien els "speakers"...
Fa anys i panys que els espectadors de futbol coneixen les alineacions confirmades d'ambdós equips quan la megafonia dels estadis fa retronar la veu de l'speaker de torn repassant els onzes inicials. Això que sembla de tota la vida no guarda gaire a veure amb els primers temps del FC Barcelona. Aleshores, i amb desarmant senzillesa, el delegat federatiu es presentava al terreny de joc per cridar «qui falta?», qüestió a la que els respectius capitans contestaven «ningú!». I els espectadors, a espavilar-se per distingir qui jugava amb els seus. Dels altres, apostem, ni se'n ocupaven, tret de singulars excepcions derivades d'enfrontaments anteriors no oblidats.
2. Altruisme
A començaments del 1902, els ingressos mensuals del FC Barcelona ultrapassaven per ben poc les cent pessetes. Tants caps, tants barrets: Aquesta era la quantitat de socis barcelonistes, que aportaven una quota d'una pesseta per barba. Les penúries de la caixa blaugrana s'atenuaven gràcies a les aportacions personals dels més esplèndids, que de vegades romanien a l’anonimat. Cadascú sumava amb el que podia i així, moltes vegades apareixia als vestidors de la carretera d'Horta alguna pastilla de sabó sense necessitat de saber la identitat del generós contribuïdor a la higiene del grup. En un altre exemple d'aquells temps altruistes, Ernest Witty, jugador i copropietari d’un negoci de material esportiu a Barcelona, explicava sense vantar-se que, amb l'import de totes les pilotes que va arribar a regalar al seu club, s'hagués pogut comprar un automòbil. No cal fer càlculs. Eren despresos en bé de la causa que estimaven.
3. L'ull que saltava
George Meyer era un jugador suís del Barça en els primers i heroics temps, entre el 1901 i el 1904. Portava un ull de vidre, circumstància desconeguda pels rivals. Una vegada, en ple partit contra el Català, va patir una topada amb Viñas, rival que el marcava. L’ull va saltar, va caure a terra i el flegmàtic Meyer el va recollir amb gansoneria mentre li etzibava somrient a Viñas: «No t’espantis. Encara me’n queda un altre!». Des d’aquell moment, tothom al món del futbol es va assabentar que el suís era borni. Així, en una auca publicada en aquella època s’hi podien llegir aquests versos en el seu honor: «En Meyer en sap un niu / i això que sols fa un ull viu».
4. Cap pilota al camp
Sorpresa al matx disputat pel Barça i l’Internacional al camp de la carretera d’Horta el 21 de febrer del 1904, corresponent al Campionat de Catalunya. En aquella època, el club que jugava a casa tenia l'obligació de disposar de dues pilotes per als compromisos de competició oficial, mentre que l’equip visitant havia de portar-ne una, per si de cas. A la primera part, les dues bimbes del Barça es van rebentar i quan es va sol·licitar a l'Internacional que cedissin la seva, resulta que havien anat amb les mans buides. Solució? Un voluntari va anar corrents al camp veí del FC X a cercar-ne una per poder reprendre el joc.
Malgrat que la circumstància no havia influït en el resultat, el Barça va presentar una protesta formal per la negligència rival, segurament provocada per la derrota soferta (1-2). La queixa no va ser atesa, però no ens treu d'imaginar la cara de l'encarregat del camp dels X en veure arribar un home a la carrera tot dient-li: “Hola, vinc del camp del Barcelona. No tindreu pas una pilota per deixar-nos? És que ens hem quedat sense i no podem seguir jugant...”
5. Camps amb pendent
17 de juny del 1906, enfrontament de la Copa Salut, organitzada pel club d'aquest nom al seu camp. El Barça i el FC X s’enfrontaren amb només nou futbolistes per bàndol i amb els blaugrana Romà Solà (porter) i Enric Barraquer (davanter) jugant vestits de carrer. A més, el camp del Salut FC no era pla sinó que feia pendent, detall gens banal que dificultava el desenvolupament del joc. Com escrivien a Los Deportes amb cert argumentari, «contra pendiente es cierto que se logran mejor los goals, pero a favor de la pendiente se domina más». I es quedaven tan amples, tots plegats.
Al capdavall l’equip dels incògnits va vèncer per 4-2, en una mala tarda d'en Solà, («pilota que arribava als seus dominis, pilota que s’entaforava a la xarxa»). L'home, vestit de carrer, recordem, preferia allunyar-se de la seva porteria en els atacs rivals abans d’embrutar-se la roba. En canvi, Barraquer va saber aprofitar la indumentària per fer el seu golet. Un pobre defensa de l'X el va confondre amb l'àrbitre i el va deixar passar. Aleshores, tampoc els jutges portaven uniforme i clar, allò devia ser un desori.
6. Entrepans, llimones i poms de flors
Els nens que anaven al camp del carrer Indústria (1909-22) eren obsequiats amb un entrepà de pernil serrà per tal que berenessin. Els porters i acomodadors eren els encarregats de lliurar-los a l'entrada. Imatges entranyables de temps ben llunyans, equiparables a la del soci Narcís Deop sortint a la mitja part al camp carregat amb una safata plena de llimones per a repartir-les entre els futbolistes d'ambdós equips. I per arrodonir el quadre pintoresc d'algunes tradicions avui ja completament oblidades, els futbolistes del Barça regalaven poms de flors a les senyores espectadores en cada partit de cloenda de la temporada.
7. Conciliació laboral
El 29 de juliol del 1915 el Barça va disputar un partit d’entrenament entre els 22 integrants del primer equip a la intempestiva hora de les sis del matí. Val a dir que el club va donar una pesseta i mitja a cada futbolista, perquè poguessin esmorzar al bar del camp del carrer Indústria. De fet, en aquella època d’amateurisme total, resultava habitual que els jugadors s’entrenessin de sis a vuit del matí per poder arribar després a temps als seus respectius horaris de treball. L’esmorzar dels esforçats consistia en un ou, pa i un got de llet amb cacau. Tot molt frugal i res de cafè, que hauria semblat més adient per allò d’esperonar els matiners atletes.
8. Jugant a fet i amagar
Estem al 23 de juny del 1925, només vint-i-quatre hores abans que el club fos clausurat sis mesos per la xiulada a l'himne espanyol viscuda al camp de Les Corts. Aquella vigília, un empleat anònim, actuant per iniciativa pròpia, es va preocupar de posar en lloc segur tot allò que considerava més important, no fos cas. En unes caixes que el desconegut personatge va comprar a l'estanc que es trobava a l'entrada del local social, a la plaça del Teatre, va introduir dues màquines d’escriure, una d’imprimir carnets de soci, diverses copes de qualitat, banderins i llibres d’actes i de socis. Tot plegat va ser traslladat al pis principal del número 21 del carrer d’Aribau, antiga seu social del Barça els anys 1919-21, i amagat a una habitació fosca on una verdulera guardava la seva mercaderia. Sis mesos després, finida la clausura del club, tot va ser retornat al seu lloc. Cap directiu se’n va adonar del que havia passat. Quina intuïció. O precisat, l'home ja imaginava que aviat petarien seques, tal com es comportava el Club i tal com anava la dictadura.
9. Col·legiat i jugador, companys de tren
El 18 de febrer del 1934 el Barça havia de jugar un partit de Lliga al camp del Racing de Santander. A última hora, ja amb l’equip a la ciutat càntabra, es va lesionar el davanter barcelonista Luis Miranda i l’entrenador Plattkó no va tenir més remei que cridar d’urgència Mario Cabanes, jove futbolista de vint anys. Cabanes va prendre ràpidament el tren a Bilbao i després, cap a Santander, on faltava ell. Però el retard del tren era notable i el noi s’anava posant neguitós. Quan el seu company de seient es va assabentar de la causa del seu desassossec, el va tranquil·litzar ràpidament amb aquestes paraules: «No te preocupes, chico. Hasta que yo no llegue, no habrá partido. Soy el árbitro». Es tractava el col·legiat senyor Steimborn. El partit començà finalment amb tots els protagonistes, però Cabanes va tenir un mal debut, ja que el Barça va perdre per 3-1.
10. Una pissarra tàctica diferent
Gairebé sense voler, un dia, el sempre entremaliat Gustavo Biosca va voler demostrar que la figura de l’entrenador potser no resulta tan important com volem creure. La vigília del partit Barça–Reial Societat (12 de desembre de 1954), va entrar al vestidor per escoltar la xerrada del míster Sandro Puppo i va veure la pissarra plena de fletxes, com era habitual. Encara no hi havia ningú i Biosca no s’ho va pensar dues vegades: va agafar el guix per afegir a la babalà tres o quatre fletxes més amunt i avall. El Gitano pensava que Puppo s’adonaria de la malifeta i muntaria un petit escàndol, però quina seria la seva sorpresa en comprovar que l’entrenador italià impartia la classe com si res. Finalment, el Barça va vèncer aquell duel per 4-1 i Biosca sempre feia broma dient que s’havia guanyat gràcies a les seves fletxes. Quan, finalment, Puppo es va assabentar de la barrabassada, volia fulminar el central de L’Hospitalet…
11. Derbi de bitlles
Durant la temporada 1954-55 el Barça va tenir secció de bowling, gracies a que els membres del club 'Bolopin’s' es van constituir provisionalment en secció barcelonista d’aquest joc tan difós arreu. La cosa va tenir el seu què, perquè gairebé simultàniament l’Espanyol va formar el seu propi equip de bitlles. I així, com qui no vol la cosa, el 18 febrer del 1955 el local del 'Bolopin’s', seu del FC Barcelona, va ser escenari d’un apassionant derbi de bowling en una jornada del 'Torneo Ciudad Condal'. El públic que omplia de gom a gom el recinte va presenciar la doble victòria barcelonista, tant en homes com en dones. La secció, en la seva breu existència, disposava d'equip masculí i un altre de femení.
12. La boxa com a mètode d'entrenament
El 1955, Ferenc Plattkó, aquell mític porter dels anys vint, va tornar per segon cop com a entrenador a Can Barça, atès que ja havia dirigit l'equip a la campanya 1934-35. L'hongarès era home cepat, de físic corpulent, i aspirava a que els seus deixebles fossin com ell. Quan va veure als vestidors un vailet gallec de vint anys, prim i poca cosa, va decidir que no el volia així. Per tant, va obligar el noi, que es deia Luisito Suárez, a practicar la boxa amb un punching ball durant mitja hora després de cada entrenament a Les Corts. La broma va durar una setmana justa, el temps que va trigar 'el gallec d’or' a anar al despatx del mister per dir-li: «Mire, a la pera esa yo no voy más porque yo he venido aquí a jugar al fútbol y no a boxear». Tal com Luisito li picava a l'esfèrica, hem de donar-li la raó per força.
13. Arquitectes contra contractistes
Si hem de ser curosos, el primer partit de futbol a l'Spotify Camp Nou es va disputar el 10 d’agost del 1956, més d’un any abans de la seva inauguració, quan encara s’estava construint. Fou un matx entre l’equip dels arquitectes i el conjunt dels contractistes, guanyat 2-1 pels primers. L’arquitecte Francesc Mitjans actuà de porter. El primer gol el marcà un senyor que es deia Hernández. Tota la glòria per a ell.
14. Sessions de cinema
Una de tantes de l’inefable Helenio Herrera, entrenador en el bienni 1958-60. De vegades, H. H. s’emportava els seus jugadors al cinema per tal de desintoxicar-los una estona del futbol. I repetia cert ritual. El tècnic els hi preguntava quina pel·lícula preferien, si de 'tiros', d’amor, còmica... Però la resposta dels futbolistes importava poc perquè Herrera ja havia comprat les entrades amb antelació. Fins i tot, dut per la seva dèria de controlar-lo tot, ja havia vist prèviament el film per comprovar si era adient per als seus pupils.
15. Foncho i Kubala, pugna per la finestra...
Alfonso Rodríguez, l’entranyable Foncho, era un defensa canari aterrat al Barça el 1960 que seria titular a la maleïda final de la Copa d’Europa de Berna, el 31 de maig del 1961. Precisament, a l’hotel de la capital suïssa on s’allotjava l’expedició blaugrana en espera del gran matx, Foncho compartia habitació amb el crac Ladislau Kubala, que als seus gairebé 34 anys continuava tan cepat i fort com sempre. En aquella primavera helvètica del 61 feia un fred que pelava. El mateix matí de la final, Foncho encara es trobava al llit, tapat amb una gruixuda manta fins dalt, quan, de sobte, va observar com un Kubala mig despullat obria la finestra de l'habitació de bat a bat per respirar profundament: «Fonchito, oxígeno puro, aire puro, bueno para el partido». El canari, espantat, va haver de demanar-li a crits que tanqués la finestra sinó volia agafar una pulmonia. Anècdota que casa a la perfecció amb la personalitat d'en Kubala. L'home era així, un esportista pur i força agosarat.
16. ... i robatori de llibres
Tornem a Foncho i Kubala. El canari n'explicava una de sucosa sobre l'època en que era entrenat per l’hongarès, a la primeria de la dècada dels 60: «De toda la vida he sido un vicioso de la lectura y mi momento predilecto para leer es antes de dormir. Cuando estaba en el Barcelona, Kubala lo sabía y me solía quitar el libro todas las noches que pasábamos concentrados. El pretendía que así me durmiera antes, pero lo único que conseguía era que no pudiera pegar ojo. Por eso tuve que apañármelas para llevarme siempre dos libros. Así cuando Kubala me quitaba uno, yo podía leer tranquilamente el otro...».
17. Un error de 200 trucades
El setembre del 1966, una errada tipogràfica provocà que el club publiqués a la premsa barcelonina el número (equivocat) de telèfon que, suposadament, pertanyia a les noves oficines del club, ara situades a La Masia. En realitat, el telèfon estava a nom d'un senyor particular que no tenia res a veure amb el Barça. Amb cristiana resignació, l’home va suportar unes dues-centes trucades dirigides al club fins que es va solucionar el problema. Sort, segons es publicà a la premsa d'aquells dies, que el damnificat era culer.
18. Cruyff, un debut temorós
El 28 d’octubre de 1973, dia del debut oficial de Cruyff, entre els culers existia veritable pànic al Granada, però no per la seva qualitat futbolística sinó per la reconeguda extrema duresa de la seva defensa, formada per personatges com l’argentí Aguirre Suárez, el paraguaià Fernández i l’uruguaià Montero Castillo, tres jugadors terrorífics per als davanters rivals. Tanta era la por blaugrana a les previsibles carícies de la defensa andalusa a la rutilant estrella del FC Barcelona que l’ex jugador barcelonista Rodri es va apropar a l’hotel del Granada per parlar amb Fernández, que a la temporada 1968-69 havia jugat al Barça, i pregar-li que tinguessin pietat de Cruyff, «que ha costado mucho dinero». El defensa paraguaià, geni i figura, no va fer-li gaire cas, coherent amb la franquesa que, en certa ocasió, li va fer confessar que era tan dur amb els rivals perquè aprofitava que es televisaven pocs partits. Aquell dia, quasi òbviament, Fernández va ser amonestat després d'etzibar-li una traïdorenca puntada al davanter holandès. Amb tot, Cruyff va gaudir la gran sort que el temible Aguirre Suárez es trobava sancionat. Al final, com confessaria Johan temps després, aquest era el principal record que li va quedar d'aquella estrena: «Hubo una falta y fui al área a rematar, pero Asensi me dijo que no me metiera ahí. ‘¡Tú no entres porque igual no sales!, y con lo que has costado sólo faltaría que te lesionen el primer día’». Salveu el soldat Cruyff...
19. Johan Neeskens, sempre estimat
El desembre del 1977 el periodista Jaume Boix va entrevistar Johan Neeskens a la Clínica Sagrada Família, on l'holandès començava a recuperar-se d'una operació als lligaments del genoll. Boix recordava que, per accedir a la seva habitació, va haver de creuar tota una planta d'hospital decorada amb flors a banda i banda del passadís. El periodista confessava no haver vist mai una cosa similar. I no cal insistir ara als que visqueren aquells anys el grau d'idolatria que el barcelonisme professava a 'Nes', segurament per confirmar que sempre ha sentit una flaca especial cap a aquells futbolistes dedicats a suar la cansalada de valent i que mai donen una pilota per perduda. I Neeskens era d'aquests.
20. Els vigilants canins del Camp Nou
A la temporada 1994-95, el Barça va 'contractar' quatre vigilants força especials per tal de vetllar de la seguretat del Camp Nou els dies de partit. Recordem que les obres de remodelació de l’Estadi de l’estiu del 94 havien esborrat el fossar que separava les graderies del rectangle de joc. Per tant, només es podia evitar una hipotètica invasió del camp amb la presència persuasiva dels membres de seguretat del club. Doncs bé, aquell quartet de vigilants complia amb escreix la seva funció dissuasiva, ja que eren gossos de raça Rottweiler, uns cànids forts i musculosos, aparentment tranquils però ferotges si algú els provoca.
Com sigui que el comportament del públic del Camp Nou era exemplar, cinc anys després la seguretat del Barça va decidir retallar la seva plantilla canina i només van quedar dos Rottweilers, Trotski i Demon. En certa ocasió, un d’ells havia demostrat als espectadors de l’Estadi el que era capaç de fer quan una pilota va impactar-li casualment. Embogit davant aquest 'atac' i a la vista de tothom, el gos es va acarnissar de manera esfereïdora amb l’esfèrica. Allò si que va ser un anunci dissuasiu...