El ‘My Story’ de Jabari Parker: “L’única samarreta que guardaré sempre a casa serà la del Barça”
Jabari Parker ha celebrat aquest dissabte el seu 30è aniversari i, a Andorra, ha protagonitzat el seu millor partit amb la samarreta del Barça (34 punts, amb rècord de sis triples i 31 de valoració). Afirma que se sent més jove gràcies a la dieta i a la seva preparació. Però fent un viatge al seu passat, la joventut de Jabari Parker ha sigut una vida plena de focus.
Va créixer com a jugador de bàsquet generant d’una gran expectació, sent escollit en el número dos del Draft per convertir-se en una de les estrelles de l’NBA. Les dues lesions al genoll podrien haver posat fre a una carrera professional que ha tornat a agafar volada a Can Barça. En un nou capítol de ‘My Story’, el podcast produït per Barça Studios i que també es pot escoltar a Spotify, el Jabari Parker més profund explica les seves vivències.
Entre moltes anècdotes interessants, el ‘22’ barcelonista descriu com va ser la seva arribada al Barça: “Jo estava en un moment en que estava assumint que no jugaria per cap equip. No responia a les trucades del meu agent i ell va venir a veure’m al pavelló (estava a Hawai entrenant-se en solitari) i em va dir: ‘et conec des de petit i necessites continuar jugant’. Llavors em va trucar el meu agent a Europa i em va preguntar si podia estar a Barcelona l’endemà”. Va agafar un avió de 14 hores, va anar a fer una prova a la Ciutat Esportiva i al cap de 24 hores havia signat.
I a Barcelona s’ha reconciliat amb un esport que “aquí és espiritual”. “La gent viu, menja, beu i dorm bàsquet. I això és el que vull, perquè m’encanta aquest esport”. “Quan veig aficionats cantar durant 40 minuts o quan veig persones de 70 anys venir a cada partit, sé el que suposa estar en aquest lloc”. I afirma: mai he guardat trofeus a casa meva, però l’única samarreta que guardaré sempre a casa és la del Barça”.
Defineix a Audie Norris com “un oncle”. “Ell va jugar a l’NBA contra el meu pare i em va ajudar molt la temporada passada perquè jo era l’únic americà de l’equip”. “Quan parlo amb ell, em fa sentir com si tornés a Chicago a veure’ls jugar”.
La importància de “fer el que m’agrada”
“Hauria sigut molt bonic ser una de les grans estrelles de la història de l’NBA, però no hi ha res garantit. Podria haver deixat el bàsquet als 14 anys i ara, amb 30 anys, encara estic jugant a l’esport que m’encanta, jugant l’Eurolliga, en una ciutat i un club espectacular”. Segons Parker, l’èxit és “fer el que m’agrada” i poder-se “despertar i veure els meus estimats, parlar amb els meus amics”. “He pogut treure a la meva família del ‘guetto’.
I es pregunta: “Quanta gent està jugant a bàsquet al màxim nivell després de les lesions que he tingut?” “No tenia la garantia de poder caminar amb normalitat i a vegades ho oblido perquè puc fer el mateix que feia sense lesions”. “Em sento afortunat”, afirma.
Una infantesa al pavelló de l’església
I fent un viatge a la seva infantesa, admet que ha arribat fins aquí gràcies a procedir d’una família estructurada i amb disciplina. Els pares el van introduir en la religió mormona i la fe, uns principis que manté i que marquen la seva manera de ser.
De la seva etapa escolar, explica que té “grans records jugant al pati” i revela que, a la guarderia, va ser l’últim nen en començar a caminar i que sempre s’ha sentit observat per la seva alçada. “Sempre volia tenia l’alçada dels altres nens”. Va aprendre a jugar a bàsquet des de ben petit i sent miop, ja que no volia portar ulleres i “semblar un ‘friqui’”. Observava com el seu pare, exjugador de l’NBA, ensenyava a jugar al germà gran. Els tres pilars de la seva infantesa van ser la seva família, l’església i el bàsquet. Va créixer a South Shore, un barri de Chicago on no totes les famílies son estructurades. “Quan la meva mare treballava, el meu pare estava a casa i no tenia la temptació d’estar fora de casa fins tard”.
De fet, el seu pare no volia que ell estigués jugant a bàsquet al carrer. “Podia passar qualsevol cosa, baralles, gent venent qualsevol cosa o trets”. “Per sort, el meu germà tenia la clau de l’església i ens passàvem tot el temps pavelló annex. Aquest és el motiu pel qual encara estic aquí”.
Allunyar-se del focus mediàtic
Tot i els nombrosos articles o les portades a Sports Illustrated, que auguraven un gran futur a l’NBA, Parker, que no té perfil propi a les xarxes socials, intentava allunyar-se dels focus i mantenia els peus a terra. “No hi ha diferències entre jo i el noi que neteja el terra del Palau”. Admet que, en el moment d’anar a l’NBA “no estava preparat mentalment” però també pensava que “havia de treure a la meva família del barri. Hi havia gent que era disparada i moria davant de casa”.
En la conversa, també hi ha temps per parlar de cinema. I és que Parker és un gran cinèfil i, en un futur, li agradaria dirigir les seves pròpies pel·lícules. També explica la importància del canvi de dieta, per convertir-se en vegà. “Tenia un problema amb el menjar menys sa. Vaig créixer en un entorn en que el menjar era molt limitat i necessitava tornar a ser disciplinat perquè amb els diners pots aconseguir el que vulguis quan vols”. Però quan un company de l’església va tenir càncer, “vaig aprendre a fer un canvi i a demanar menjar més sa”. “Jugo millor gràcies a ell”. “Va morir fa dos anys i el trobo molt a faltar”. I no vol acabar l’entrevista sense explicar els motius pels quals ha realitzat l’entrevista amb una samarreta molt significativa per a ell.