40 anys de la mítica lliga del "Urruti t'estimo!"

Fa 40 anys exactes d’una de les lligues més celebrades de la història del FC Barcelona, la guanyada a la temporada 1984/85. Va ser una lliga dominada de principi a fi pels culers, entrenats per Terry Venables i es va acabar de consumar en un moment àlgid. Urruti va aturar un penal al salvadoreny Mágico González, llegenda del Cadis que aquella temporada jugava al Valladolid, que va donar matemàticament el campionat als blaugrana. 

Un crit anhelat durant 11 anys

El crit que al narrador Joaquim María Puyal va sortir-li de l’ànima, aquell “Urruti t’estimo!” va quedar gravat per sempre a l’imaginari col·lectiu culer i és que aquella intervenció, en el minut 87 d’un partit dur al Nuevo Zorrilla de Valladolid va trencar una sequera molt dolorosa d’11 anys sense aixecar una Lliga i, en una temporada que semblava que seria de transició.  Perquè, amb la marxa de Diego Armando Maradona l’estiu del 1984, tothom pronosticava una temporada sense massa alegries. Per sort, no va ser així. Ja a la primera jornada l’equip barcelonista va voler deixar les coses clares i derrotant el Reial Madrid al Bernabéu per un contundent 0-3.

00:27

"Urruti, t'estimo!"

Líders del primer dia fins a l'últim

En aquella primera jornada ja van posar-se líders de la taula, una posició de privilegi que mai van abandonar en tot el campionat. La primera oportunitat de ser campions de forma matemàtica va ser al camp de l’Hércules d’Alacant, on van arribar amb un balanç de 19 victòries, vuit empats i només una derrota a falta de sis jornades per al final. Però els blaugrana van caure per 1-0 amb un gol de penal al 87 i la glòria havia d’esperar una setmana més. Així, el 24 de març del 1985 el Barça ho tornava a intentar.

Una aturada per a tocar la glòria

Al davant, el Reial Valladolid, i Terry Venables va presentar el següent 11: Urruti, Gerardo, Migueli, Alexanco, Julio Alberto, Víctor, Schuster, Rojo, Marcos, Clos i Archibald. Els locals van presentar una dura batalla i van posar les coses ben difícils fins al final. Però el líder controlava el partit, i es va arribar als darrers minuts amb un 1-2 favorable gràcies als gols de Clos i Alexanco. Amb la victòria eren campions, però una altra vegada al fatídic minut 87, l’àrbitre Sánchez Arminio va xiular penal per una empenta de Julio Alberto. Semblava que es repetiria la història de la setmana anterior, i la decepció a les cares dels futbolistes blaugranes era evident.

"Urruti, t'estimo!"

Mágico González havia assajat penals tota la setmana, i sense fallar-ne cap, va plantar la pilota, va fer una petita cursa i va xutar ras, enganxat al pal dret d’Urruti, però el porter blaugrana es va estirar com una llebre i va aturar el penal, desbordant l’eufòria dels barcelonistes i provocant la famosa narració del “Urruti, t’estimo!” de Joaquim Maria Puyal que hem pogut recuperar gràcies a l’Arxiu Sonor de Ràdio Barcelona – Cadena SER.

L’esclat d’alegria va ser indescriptible. Urruti, alliberat de la tensió, va fer una botifarra que no volia ofendre ningú sinó que era una expressió de rebel·lia contra un destí que semblava que no volia que el Barça es proclamés campió. Pocs minuts després l’àrbitre va decretar la fi del partit i es van tornar a repetir les escenes d’eufòria. El Barça, onze anys després, tornava a ser campió de Lliga.