Local

1939-50. Anys de perseverança

La dura repressió i la depuració duta a terme per les autoritats militars i civils els anys de la postguerra va desnaturalitzar l'Entitat

Els moments més amargs de la història del FC Barcelona van ser als primers anys de la postguerra. El Club no va desaparèixer per molt poc. La dura repressió i la depuració duta a terme per les autoritats dictatorials van desnaturalitzar l’Entitat.

La depuració també va afectar els jugadors, i tots aquells que havien participat en la gira futbolística a Amèrica van ser suspesos per dos anys. A més, l’escut i el nom del Club es van modificar perquè semblaven poc espanyols, i els presidents del Club van ser elegits a dit per les autoritats esportives fins a l’any 1946.

No obstant això, gràcies a la plantilla que es configuraria en els anys posteriors, es va arribar a la dècada dels cinquanta amb l’equip plenament ressorgit. Per a moltes persones, els partits del Barça a Les Corts eren un oasi de llibertat i diversió en uns anys de por, misèria i repressió.

LA VIDA DESPRÉS DE LA GUERRA CIVIL

Després de la guerra, el FC Barcelona va viure moments de penúries socials, econòmiques i esportives. No tenia jugadors per fer l’equip i una bomba llançada per l’aviació feixista l’any 1938 havia ensorrat la seu social. Calia començar de nou. El nou règim dictatorial es malfiava del Barça, que identificava com una entitat compromesa amb la causa republicana i amb el catalanisme.

El camp de Les Corts es va reobrir oficialment en un partit celebrat el 29 de juny del 1939. El matx va ser presidit per diverses autoritats militars i civils, que en els seus discursos van proclamar que el Club deixava de ser un instrument de la subversió i passava a ser una icona de l’esport espanyol sota el nou règim.

LA INCORPORACIÓ DE CÉSAR

Superat el sotrac de la guerra, l’equip es va reforçar amb dos jugadors que marcarien una època: César Rodríguez i Mariano Martín. César va ser un dels grans golejadors de la història del Barça. Va jugar 456 partits i va marcar 304 gols. Van ser molt famosos els seus gols de córner, que solia materialitzar entrant des del darrere en planxa. Anys més tard van completar l’equip altres figures, com Estanislau Basora, un dels millors extrems que ha tingut el Barça, i Antonio Ramallets, per a alguns el millor porter de la història del Club.

EL RETORN DE SAMITIER

L’aportació de Josep Samitier no es va limitar a la seva destacada època com a jugador. L’any 1944 va iniciar una important etapa com a tècnic barcelonista. Amb la seva presència a la banqueta, el FC Barcelona es va proclamar campió de Lliga la temporada 1944/45, un títol que es resistia des del 1929.

EL PRIMER TÍTOL EUROPEU

La Copa Llatina va ser el primer títol europeu del FC Barcelona. Va ser una competició oficial precursora de la Copa d’Europa. La disputaven els equips campions de Lliga de França, Itàlia, Portugal i Espanya. L’any 1949 els participants van ser l’Stade de Reims, el Torí, l’Sporting de Lisboa i el FC Barcelona. Finalment els blaugranes van guanyar l’equip portuguès a la final per 2 a 1.

EL 1949, NOCES D’OR

Les noces d’or van arribar en un bon moment esportiu i amb la joia de veure que el Club s’havia recuperat dels desastres de la guerra i que es trobava en plena expansió, amb 24.893 socis. La fundació de l’Entitat es va commemorar amb una sèrie d’actes i amb un torneig de futbol, un triangular jugat entre el Barça, el Boldklub danès i el Palmeiras del Brasil. El Barça en va resultar guanyador.

Aprofitant la celebració, i gràcies a iniciativa del soci Salvador Grau Mora, el Club va recobrar les quatre barres a l’escut, en un senyal inequívoc de voler recuperar –tot i els condicionants de l’època– la seva identitat. L’afluència massiva dels seguidors blaugrana als actes celebrats al camp de Les Corts va posar en evidència un fet que ja es constatava des de feia temps: el mític camp s’havia fet petit.

DUES LLIGUES CONSECUTIVES

L’uruguaià Enrique Fernández, que havia estat jugador del Barça abans de la guerra, es va fer càrrec de l’equip tres temporades i va aconseguir dos títols de Lliga seguits (1947/48 i 1948/49). Fernández va apostar per un futbol d’atac, que agradava especialment al públic barcelonista.

Més notícies aquí