1961-69. Una nova dimensió social

A la dècada dels seixanta el FC Barcelona va viure un increment imparable de socis que, paradoxalment, no anava acompanyat d’èxits esportius. Alhora es produïa un intens procés immigratori que va portar molts nouvinguts a Catalunya. En aquesta conjuntura el Barça es va convertir en un element integrador clau de la societat catalana.

La irregularitat de la dinàmica esportiva i l’austeritat econòmica provocada per la construcció del Camp Nou van privar el Club del fitxatge de grans jugadors, cosa que va repercutir en els resultats del Barça.

GRAN CREIXEMENT SOCIAL

A la dècada dels seixanta la població catalana va créixer en més d’1.200.000 habitants, sobretot gràcies a les onades migratòries provinents del sud de l’estat espanyol. Moltes d’aquestes persones es van sentir atretes pel Barça, pel seu esperit democràtic, interclassista i clarament oposat al centralisme. La identificació del Barça amb Catalunya ja no era una qüestió exclusiva dels socis i aficionats nascuts al Principat. El Barça es consolidava com a catalitzador d’un procés d’integració social, com havia succeït amb l’arribada de valencians, murcians i aragonesos als anys vint, i com passaria, a finals del segle XX, amb l’arribada de nouvinguts d’altres continents.

EL BOOM TELEVISIU

El futbol va experimentar una nova projecció a través de la televisió. El 1959 ja s’havia retransmès el primer partit. Amb tot, l’elevat cost d’aquest aparell va fer que en les primeres retransmissions dels partits del Barça molta gent s’aglutinés davant les botigues on es venien televisors i en alguns bars i restaurants d’arreu de Catalunya.

L’ADÉU A UNA GENERACIÓ D'OR

La maledicció dels pals quadrats de Berna, que va impedir aixecar la Copa d’Europa l’any 1961 davant el Benfica, va ser l’inici d’una etapa de desconcert esportiu. S’havia arribat al punt final d’una època marcada pels èxits de l’equip de les Cinc Copes i de l’etapa d’Helenio Herrera. A final de la temporada 1960/61 l’adeu de Ladislau Kubala i el traspàs de Suárez a l’Inter encara van fer més evident que s’havia acabat aquell Barça triomfador. Una altra baixa il·lustre va ser la del gran porter Antoni Ramallets, així com els adeus de Tejada i Czibor. El comiat de Segarra l’any 1964 posava el punt final d’una generació d’or.

SORGEIX EL ‘MÉS QUE UN CLUB’

En el discurs de presa de possessió del càrrec, el 17 de gener del 1968, el president Carreras va dir: “El Barcelona és quelcom més que un club de futbol”, frase de la qual va sortir poc després el lema el Barça és més que un club. El seu fill Lluís recorda que el seu pare duia escrit el discurs –cosa que normalment no feia– i que la famosa frase havia estat redactada a consciència. Encara que és impossible que l’orador pogués imaginar el ressò posterior i encara vigent del seu discurs, és evident que tenia consciència que el seu contingut era especial.

LA MORT DE JULIO CÉSAR BENÍTEZ

El 6 d’abril del 1968 quedarà gravat com un dels dies més dolorosos per al barcelonisme per la sobtada mort del jugador Julio César Benítez a l’edat de 27 anys. La seva mort va ser un cop duríssim per als seus companys i per a l’afició en una època ja prou complicada en l’aspecte esportiu. Era el dia abans del Barça-Madrid, i el partit es va suspendre. Per la capella ardent de Benítez, instal·lada al Camp Nou, hi van passar a retre-li el darrer homenatge milers de persones vingudes d’arreu i identificades no només amb el Barça, sinó amb altres colors.

LA FINAL DE LES AMPOLLES

La final de Copa disputada al Santiago Bernabéu davant el Reial Madrid l’11 de juliol del 1968 ha passat a la història amb l’apel·latiu popular de la final de les ampolles. Els incidents a pocs minuts del final del partit, quan alguns espectadors van llançar ampolles de vidre contra els jugadors barcelonistes, són el motiu que dona nom a aquest fet. Malgrat l’hostil ambient, el Barça va poder guanyar per 0-1 en un triomf heroic.