1969-78. Cruyff, democràcia

El 1969 Agustí Montal Costa va guanyar les eleccions a la presidència del Club. El seu programa insistia en la implicació dels socis, amb el compromís d'intentar que tots veiessin reflectida la seva opinió a través del vot. El 1973 Montal va ser reelegit president, encara pel restringit sistema de comicis en què només podien votar els socis compromissaris.

Durant tot el seu mandat va ser un gran defensor de la reactivació del catalanisme i un ferm opositor al centralisme futbolístic que exercien la Federació Espanyola i la Delegació Nacional d’Esports. Gràcies al seu impuls, el FC Barcelona va anar recuperant tots els seus símbols, començant pel nom, que havia estat castellanitzat després de la guerra.

L’esclat de corrupció del cas dels oriünds va obrir la possibilitat de contractar jugadors estrangers. El somni blaugrana de fitxar Johan Cruyff començava a ser possible.

LA PRIMERA COPA D’EUROPA DE L’HOQUEI PATINS

L’època daurada de l’hoquei patins blaugrana s’inicia amb el fitxatge de l’entrenador català Josep Lorente, l’any 1970. La temporada 1972/73 l’equip dels Villacorta, Pons, Vila, Brasal, Chércoles i Centell va guanyar la primera Copa d’Europa, en imposar-se a l’Sporting de Lisboa en una final a doble partit.

EL FITXATGE DE JOHAN CRUYFF

Per posar fi a la sequera esportiva dels darrers anys calia un jugador que despertés l’entusiasme dels seguidors. L’escollit va ser un davanter holandès que triomfava a tot Europa amb l’Ajax d’Amsterdam: Johan Cruyff, aleshores el millor jugador del món.

El 13 d’agost del 1973 Cruyff ja era blaugrana. Es va convertir en el líder d’un equip de talent dirigit per Rinus Michels que va fer tornar l’alegria al Camp Nou. Cruyff escenificava un joc intel·ligent i tenia una tècnica superba. L’holandès va protagonitzar moments antològics, com un gol mític que va marcar a l’Atlètic de Madrid el 22 de desembre del 1973. Va volar d’una manera increïble per controlar a l’aire una centrada de Rexach i batre el porter Reina.

0-5 AL BERNABÉU

Les victòries es van anar succeint i el Barça es va proclamar campió de Lliga després de vèncer al camp de l’Sporting de Gijón per 2-4. Faltaven encara cinc jornades i la Lliga ja estava decidida, després de 14 anys de frustracions.

En aquella vertiginosa escalada de la Lliga de la temporada 1973/74 destaca amb perfil propi el partit disputat al Santiago Bernabéu el 17 de febrer del 1974. L’equip blaugrana es va imposar per un mític 0-5 amb una alineació formada per Mora, Rifé, Costas, De la Cruz, Torres, Juan Carlos, Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial.

EL 1974, 75È ANIVERSARI DEL CLUB

La celebració del 75è aniversari va tenir un enorme ressò gràcies al potencial social del Club i el clima d’eufòria esportiva després de conquerir la Lliga. Els actes commemoratius van fer emergir tot el que significava el Barça, amb la participació de personatges vinculats als sectors més dinàmics de la societat catalana. Joan Miró, Salvador Dalí, Antoni Tàpies, Joan Fuster, Pere Calders i Tísner hi van aportar el seu gra de sorra en forma d’obra artística o literària. Amb motiu d’aquest aniversari, Josep M. Espinàs i Jaume Picas van escriure un cant musicat per Manuel Valls que es converteix en l’himne oficial del Club, el Cant del Barça.

EL BARÇA I CATALUNYA

Coincidint amb la presidència d’Agustí Montal i Costa, el FC Barcelona va engegar una política de catalanització del Club, tot i els límits que imposava la dictadura franquista. L’any 1972 es va intentar que la llengua catalana es tornés a sentir als altaveus del Camp Nou (intent no reeixit a causa de les amenaces de la dictadura franquista), el butlletí del Club (on col·laboren els intel·lectuals més destacats del moment) anava incorporant el català, el 1973 l’Entitat recupera el nom original, Futbol Club Barcelona, i el 1975 es restaura el català com a idioma oficial del Club. Així mateix, aquell any el FC Barcelona es va adherir al Congrés de Cultura Catalana.

La temporada 1975/76 va començar en un context polític de crisi del règim franquista. El 28 de desembre del 1975 es disputava el partit Barça-Madrid, en el qual es van veure per primer cop senyeres de manera massiva al Camp Nou. S’havien introduït a l’Estadi clandestinament. Només feia un mes que havia mort el dictador Francisco Franco.

Aquell Barça-Madrid es retransmetia per televisió, per la qual cosa es va buscar el màxim impacte del miler de senyeres que voleiaven per l’Estadi. El partit va acabar amb victòria blaugrana, amb un gol de Rexach a l’últim minut, de manera que el triomf encara va ser més esclatant.

El compromís del FC Barcelona amb la identitat catalana va quedar palès el 13 d’abril del 1977, quan l'Assemblea de Compromissaris va demanar l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya.