Joan Coma (1925 / 1931-1934)
La primera etapa de Joan Coma com a president blaugrana va ser testimonial, ja que entre juny i desembre del 1925 les úniques tasques al Club van ser les estrictament administratives, per la qual cosa Coma no va tenir cap facultat decisòria. Durant aquells sis mesos de sanció les escasses reunions de la Junta Directiva barcelonista van ser vigilades per un delegat de l’autoritat, present en totes i cadascuna d’aquestes.
L’inici de la seva segona etapa al capdavant del FC Barcelona, al desembre del 1931, va coincidir amb un període de problemes interns que havien provocat la dimissió del seu antecessor, Antoni Oliver. A més, Coma va haver d’afrontar el problema econòmic que li va suposar la nova política d’augment de fitxes dels integrants del primer equip.
Paral·lelament, la proclamació de la República va provocar una davallada notable de l’interès pel futbol en favor de la política que es va traduir en una pèrdua de socis i d’ingressos econòmics. Tot plegat va propiciar que l’Entitat patís una greu crisi financera, i Coma va haver de fer autèntics equilibris per evitar-ne la fallida.
Les rebaixes en el pressupost i una plantilla massa àmplia van obligar el màxim dirigent del Barça a prescindir d’una bona part dels jugadors que havien estat la base del gran equip de la dècada dels anys 20. Així, al desembre del 1932 va deixar en llibertat homes com Piera, Mas, Dos Santos i Gual. Però, sens dubte, la decisió més polèmica va ser donar la baixa a Samitier. Aquesta iniciativa va provocar moltes protestes, i Coma va haver d’explicar que la sortida del Club de l’Home Llagosta era a causa de la seva edat, tot indicant que tenia 34 anys (quan en realitat només eren 30), i del seu caràcter indisciplinat. Pocs dies després gener del 1933, Sami va fitxar pel Reial Madrid.
Mentrestant, la renovació de la plantilla blaugrana no donava els fruits esperats, i la mateixa campanya 1932/33 el Barça era eliminat de la Copa pel Betis després de perdre per 4-0 en el partit de tornada de setzens de final. Aquest resultat va provocar la dimissió d’alguns directius, i pocs dies després va aparèixer a la premsa una carta firmada per 800 afeccionats en què es demanava la dimissió de Coma.
La crisi esportiva i econòmica es va accentuar encara més a l’estiu del 1933, després d’haver tancat la temporada amb un dèficit important i de l’estrepitosa derrota que el Barça va encaixar en un amistós contra el Badalona (6-2). El president va intentar apaivagar la crispació nomenant una directiva de consens, però aquesta mesura tampoc va reeixir, ja que la temporada següent va ser desastrosa. El Barça va fracassar en totes les competicions (novè a la Lliga, segon al Campionat de Catalunya i eliminat de la Copa als quarts de final), el nombre de socis va caure fins a 8.000 i l’estat de les finances era molt delicat. La situació era realment insostenible, i el 16 de juliol del 1934 Coma va deixar el càrrec.