El rondo no enganya

El món s’ha anat convencent. Davant de cada èxit tenyit de blaugrana, davant de cada moment d’un joc singular, viu, d’aquest segell tan particular. Hi havia la certesa que la pilota viatjava més ràpid per l’aire, però la història ha acabat ensenyant que transita més segura per terra, de company a company, de bota a bota, a través d’un teixit de passades que ha contagiat el planeta. Un tic-tac que sona a Barcelona des de fa anys, quan Johan Cruyff i Charly Rexach van posar una llavor que avui és un bosc. Un dogma protegit des de la pròpia ciutat i anhelat fora d’aquesta, una recepta tan simple com les premisses del Flaco, aquell “si tu tens la pilota, no la té el contrari”, però així mateix tan complicada. Un ecosistema únic. La passada és l’eina bàsica sobre la qual comença a teixir-se el futbol del Barça i el rondo s’ha convertit en una icona d’una manera d’entendre el joc. Un exercici bàsic i elemental, però també molt arrelat a l’arrel. “Recordo que quan vaig arribar al Swansea i Roberto Martínez ens feia fer rondos la gran diversió que tenien ells era crear complicacions al company amb alguna passada defectuosa.

Els primers dies me n’anava a casa destrossat”, recorda entre rialles Andrea Orlandi, que avui viu a Itàlia després d’haver passat pel Regne Unit i per Xipre, però que mai podrà oblidar els dos anys que va estar al filial del Barça (2005-2007). “Allà on vaig em pregunten pel Club, per la manera de treballar, crida molt l’atenció l’univers Barça”. “A mi també em va passar a Bèlgica. A Juan Carlos Garrido li agradava començar l’entrenament amb rondos i per a ells la gràcia era aconseguir que el company s’acabés ficant dins”, rememora Víctor Vázquez, que va entrar a la Masia sent un nen i la va abandonar ja amb veu greu el 2011 rumb a Bruges. Des de llavors ha viscut a Bèlgica, a Ciutat de Mèxic i ara al Canadà, a Toronto, un viatge suficient per haver pogut apreciar els contrastos del futbol que es concep a la Masia i el que espera lluny d’aquesta. “Quan vaig marxar del Barça vaig haver d’aprendre una manera diferent de jugar.

Ho vaig passar malament al principi, el primer any a Bruges em va costar moltíssim perquè tot era molt més físic. Intentàvem jugar, però quan un defensa fallava o quan el porter no estava fi amb els peus es buscava més la pilotada”. I en aquest context el mitjapunta barceloní, forjat al costat de Cesc, Piqué i Messi, se sentia desemparat. “Per a la nostra mentalitat, és clar, no és gens graciós. Sempre acabes vivint experiències d’aquest tipus perquè el que es diu cultura futbolística pesa molt i l’entorn de Barcelona no el trobaràs fora”, reconeix el tècnic Albert Capellas, ara assistent de Peter Bosz al Borussia Dortmund, que al seu pas per Holanda (Vitesse) va poder assaborir una mentalitat més pròxima als seus orígens, però que a Dinamarca li va tocar bregar amb una tradició  propera al futbol britànic i allunyada del Barça. “A vegades quan torno a Barcelona em poso Barça TV per veure l’Aleví i al·lucino. No sé com ho fan, si els clonen o què. La meva dona em diu que estic boig veient partits de nens, però em sembla increïble veure com tots juguen de la mateixa manera”, confessa Orlandi. “És com que per venir d’allà esperen alguna cosa diferent”, confirma Vázquez. “A mi el que més em va commoure de la Masia en arribar és que tots els jugadors sabien fer de tot. Refusar una pilota de determinada manera podia considerar-se una heretgia. Tot estava molt interioritzat i arribar a aquest nivell d’acceptació és molt complicat”, afegeix Orlandi.

“Sobretot és que la manera de jugar que té el Club és atraient, i quan et diverteixes interioritzes molt millor els conceptes. Això ho vaig viure al Barça, però va més enllà del Barça, em sembla un concepte de vida, per a qualsevol feina”, opina el tècnic Sergio Lobera des de l’Índia, amb vuit anys al futbol base del Club.

Atracció, mètode i tradició

“El que jo havia crescut fent a Barcelona era molt diferent. Passàvem gran part d’una hora i mitja d’entrenament treballant passades, fent exercicis de posició, rondos... Es treballa moltíssim la tècnica, et convencen que el millor atac és tenir la pilota. Et diuen que et moguis, que donis una alternativa al company, ningú s’oblida que la que veritablement ha de córrer és la pilota. No he vist res igual fora de la Masia”, assegura Vázquez. I tot i la creixent admiració per la recepta en molts racons del planeta, els que coneixen les dues bandes de la frontera coincideixen. “El Barça té un poder d’atracció enorme, i quan ets capaç de captar el millor i desenvolupar-lo de la millor manera possible el potencial és incalculable”. “I, a més, fa molts anys que treballen aquesta idea, tenen molta experiència”, intervé Albert Capellas. “Ja des de l’inici del procés es té molt clar el tipus de jugador que necessita el Club per a cada demarcació al camp. En general han de ser nois amb un nivell tècnic molt alt i, a més, que pensin ràpid, però per a cada posició hi ha característiques clau”. El migcentre, per exemple, un paper emblemàtic al Club, reclama visió perifèrica, capacitat per perfilar de manera molt determinada i habilitat per filtrar passades entre línies en el moment que ho reclama la jugada. “I aquesta identitat tan marcada està per sobre del poder o de la influència d’un sol entrenador”, afegeix l’entrenador Josep Gombau, a qui el seu pas pel Barça va obrir les portes d’una aventura a Hong Kong abans d’assentar-se a Austràlia, amb un pas intermedi per Nova York. Mirades que han vist món però que conserven a la retina tints blau i grana.

És exportable?

Foses les fronteres i amb un futbol cada cop més globalitzat, més accessible als ulls del món, la filosofia del Barça s’ha convertit en un model de referència per a molts i en una aspiració que desperta debats entre els que viuen en primera persona el tràmit d’intentar traslladar aquestes idees a contextos diferents, de portar el model de la Masia a cultures diferents. “Per la meva experiència a Hong Kong i a Austràlia crec que es pot, però necessites tenir una convicció molt forta”, argumenta Gombau. “Allà on he anat sempre he vist que el primer any patirem, perquè no és fàcil interioritzar aquest joc i necessites temps per veure que jugadors et serveixen per implementar-lo. Si el club està disposat a tenir aquesta paciència, fantàstic, si no és impossible”. “Jo diria que voler aplicar-lo de manera exacta és inviable, perquè mai tindràs aquestes condicions. Però el que sí que és veritat és que un cop vius el que és el Barça no te’n vas a una manera de jugar oposada. El que jo vaig aprendre al Club m’ha servit molt. Has de trobar el projecte que et permeti ser fidel a aquestes idees i al mateix temps aclimatar-te”, puntualitza Lobera, que abans de dirigir a l’Índia també ho va fer al Marroc. “En determinats llocs és difícil convèncer la gent, especialment quan els resultats no t’acompanyen. Nosaltres al Swansea vam tenir la fortuna que Roberto Martínez era una figura molt respectada per l’afició i van tenir paciència, van acceptar passar del 4-4-2 de joc directe britànic al 4-3-3 i fins i tot van acabar anomenant-nos Swanselona. Però sostenir aquesta idea durant tants anys és molt difícil. Sempre apareix un moment en què tot es trenca”, apunta Orlandi. “És que això és com el vi, és un procés molt lent, de molts anys, i en cap lloc trobaràs l’estructura social que hi ha al Barça, on quan t’apartes una mica de la teva essència salten les alarmes. I no només dins del Club, sinó també en la gent, al carrer. La ciutat ha après a sentir aquesta manera d’entendre el joc”, conclou Capellas. “El Barça té una dinàmica de tants anys que és difícil de copiar”.