50 anys de la conquesta de la Copa de Fires 1966
Després d’eliminar successivament els equips del DOS Utrecht, el Royal Anvers, el Hannover, el RCD Espanyol i el Chelsea, el FC Barcelona va arribar a la final de la Copa de Fires 1965/66, on l’esperava el Reial Saragossa, un rival especialment temible, ja que comptava amb la mítica davantera dels Cinc Magnífics integrada per Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra. A més, l’equip aragonès era aleshores la bèstia negra del Barça: tres dies abans del triomfant desempat amb el Chelsea, els saragossistes havien eliminat els blaugranes de la Copa d’Espanya per tercer any consecutiu.
A causa de la disputa del Mundial d’Anglaterra, la final de la Copa de Fires, a jugar a doble partit, es va posposar al setembre del 1966. Aleshores ocupava la banqueta barcelonista l’argentí Roque Olsen, que havia entrenat el Saragossa, mentre que el tècnic dels aragonesos era l’eslovac Ferdinand Daucik, que havia dirigit el Barça de les Cinc Copes a la primeria dels anys cinquanta.
El partit d’anada de la final, jugat a Barcelona el dia 14 de setembre, va acabar amb la victòria visitant per 0-1, gol marcat pel brasiler Canario al minut 39 de la primera part. Durant tot el matx el domini local va ser intens, però sense sort. Així doncs, els pessimistes vaticinis semblaven acomplir-se.
Tanmateix, a la tornada disputada a La Romareda el dia 21, el jove davanter de 19 anys Lluís Pujol (que no havia jugat a l’anada) va esdevenir l’heroi de la nit en anotar un ‘hat-trick’ que va donar la victòria al FC Barcelona per 2-4 i el seu tercer títol de campió de la Copa de Fires després dels triomfs dels anys 1958 i 1960. Va ser un partit memorable, veritablement no apte per a cardíacs. La pel·lícula del matx va ser la següent: es van avançar els blaugranes mitjançant Pujol al minut tres, però Marcelino va empatar per als locals al minut 24. Ja a la segona part, Zaballa va posar l’1-2 (minut 70) a passada de Pujol, que aquell dia estava omnipresent. El Barça encara no era campió, ja que aleshores els gols en camp contrari no comptaven el doble en cas d’empat. A cinc minuts del final un nou gol de Pujol semblava donar el títol a l’equip barcelonista, però pràcticament a la jugada següent Marcelino marcava el 2-3 i forçava la pròrroga, que els dos equips afrontaven amb deu jugadors per expulsió de Canario i Torres per agressió mútua. La pròrroga es va jugar amb els nervis a flor de pell (el fet que en cas d’empat no hi hagués penals, sinó llançament de moneda a l’aire encara empitjorava les coses), però al minut 120, a la darrera jugada del partit, Pujol va rebre una assistència de Montesinos i entre dos contraris va engaltar un fort xut que va superar Yarza. Va ser aquell un autèntic gol d’or, doncs el Saragossa no va poder ni treure de centre. No cal dir que l’alegria entre els jugadors barcelonistes va ser inenarrable.
Més notícies aquí