30 anys de la primera Copa de la Reina
El 26 de juny del 1994, quan es deia Club Femení Barcelona i encara no era una secció apadrinada pel Club, el futbol femení blaugrana va conquistar el seu primer títol oficial estatal, la Copa de la Reina. El primer títol de la història del CF Barcelona, la Copa Generalitat, s’havia guanyat nou anys abans, el 1985.
El Club Femení Barcelona va arribar a la final de la Copa de la Reina del 1994 després d’eliminar l’Espanyol, el Cornellà i el Sabadell. El decisiu partit es va jugar el 26 de juny davant l'Oroquieta Villaverde de Madrid a la localitat també madrilenya de Las Rozas, Per acabar-ho d’adobar, l’àrbitre Megía Dávila també era nascut a la capital d’Espanya.
Uns 400 espectadors, amb majoria clara a favor de l'Oroquieta, van presenciar el matx, jugat sota una calor sufocant a l'estadi de Navalcarbó. A priori el conjunt blaugrana no era ni de bon tros el favorit davant el campió de Lliga 1993-94, competició en què les blaugranes havien quedat terceres a vuit punts de les madrilenyes. Malgrat tot, El CF Barcelona va desmentir tots els pronòstics, ja que va vèncer per un merescut 2-1.
Més ben situat sobre el camp que el seu adversari, el CF Barcelona es va emportar la Copa amb tota justícia, i això que a l’inici del partit Megia Dávila li va treure targeta vermella a Mari Ángeles, defensa blaugrana, per haver fet una botifarra després de ser insultada per una jugadora rival. Tot i això, el Barça Femení es va sobreposar amb els gols d'Olga Huertas, al minut 16, i d'Àfrica Ocaña, de penal, al minut 35. Mari Mar va escurçar distàncies a l'inici de la segona meitat i, ja al descompte, la mateixa davantera de l'Oroquieta -llavors considerada la millor jugadora d'Espanya- va disposar d'un penal. La portera del Barça, Roser Serra, lesionada en un peu pràcticament des de l'inici del matx, va apel·lar a l'heroica: el llançament de Mari Mar, ras i ajustat al pal, semblava impossible d'aturar, però Roser es va llençar amb una estirada felina i amb el peu ferit va desviar la pilota a córner. S’evitava així la pròrroga i pràcticament la derrota segura de les blaugranes, que després de noranta minuts de lluita continuada amb una jugadora menys i un calor insuportable estaven al límit de les seves forces.
A tall d’anècdota, després de l’heroïcitat de Roser l’Oroquieta va donar un gran ensurt, perquè quan es va llençar el córner les jugadores blaugranes encara estaven tirades a terra abraçant la seva portera. Per sort la jugada va finalitzar sense conseqüències i molt poc després va acabar el partit. El Barça era campió de la Copa de la Reina i l’exultant capitana Kety Pulido va poder aixecar el trofeu entre l’eufòria de les seves companyes.
Queden per a la posteritat els noms d’aquell equip de campiones que entrenava Luis de la Pena: Roser Serra, Ana García Ani (Marina Millán), Kety Pulido, Mari Àngels Grau, Olga Huertas, Àfrica Ocaña, Maria Isabel Martín Isu, Carolina Juliench, Esther Inglés (Ariadna Vinyoles), Maite Datzira i Mari Carmen Arias.
Aquelles afortunades joves esportistes van arribar a Barcelona l'endemà de matinada i el primer que van fer va ser un gest que les honrava: es van traslladar al domicili de Nuria Llansà, la màxima responsable del Club Femení Barcelona, per oferir-li el trofeu, sense que ella estigués assabentada de tan inesperada visita. Llansà no havia pogut assistir a la final per culpa d’una inoportuna malaltia.
Casualment, just vuit anys després, el 26 de juny del 2002, el Club Femení Barcelona va passar a ser oficialment una secció més del Club, amb el nom de FC Barcelona Femení. L'estiu del 2015 la secció va passar a ser professional i ara ja acumula trenta-set títols oficials, exercint actualment el seu implacable domini tant a Espanya com a Europa.