El Barça a la Champions
Quantes Champions té el FC Barcelona?
La trajectòria del Barça a la Champions és una de les més brillants de tot Europa. Fins a la data, el FC Barcelona ha aixecat cinc vegades el màxim títol continental. Un repòquer que situa el club culer com un dels més llorejats en aquest torneig, amb partits antològics que ja formen part de la història d'aquest esport.
El primer títol es va fer esperar: va arribar el 1992, quan el campionat encara es denominava Copa d'Europa. Però a partir d'aquella màgica nit de Wembley, la relació del FC Barcelona amb la Champions ha estat més que fructífera. El club blaugrana ha guanyat des de llavors quatre tornejos més, ja en el segle XXI (2006, 2009, 2011 i 2015), gràcies a una irrepetible generació de jugadors, amb Leo Messi al capdavant.
Encara que en tot aquest temps el Club ha consolidat el seu lideratge en els campionats domèstics, les victòries de Barça a la Champions League han servit per catapultar el seu prestigi mundial. I han estat la clau per a la consecució d'altres títols internacionals, com tres Mundials de Clubs FIFA i les quatre Supercopes d'Europa del Barcelona.
Per això, aquests cinc trofeus són els grans tresors del Barça Stadium Tour & Museum. Exposades al centre d'una espectacular sala plena de copes a les seves vitrines, les Orelludes brillen amb llum pròpia. I són el premi final a cinc campionats de somni, com repassem en aquesta pàgina sobre els èxits del Barcelona a la Champions.
1991-1992: campions d'Europa per primera vegada
La Copa d'Europa de la temporada 1991/92 va ser la fi d'una època i, al mateix temps, el principi d'una altra. D'una banda, va suposar l'última edició disputada amb l'antic format, amb eliminatòries directes des de la primera ronda de setzens de final, tot i que l'accés a la final es va decidir precisament amb una lligueta entre els vuit millors.
Però d'altra banda, va ser la primera de les Copes d'Europa del Barcelona i va suposar el començament de l'època més daurada del Club. El Dream Team dirigit per Johan Cruyff estava en ple apogeu i va aconseguir superar en el seu camí cap a la final el Hansa Rostock, el Kaiserslautern, l'Sparta de Praga, el Benfica i el Dinamo de Kíev.
Era un conjunt que brodava el futbol i en què brillaven jugadors de la talla de Michael Laudrup, Pep Guardiola o Hristo Stòitxkov. Però hi ha dos noms propis eternament lligats a aquest campionat: Jose Mari Bakero i Ronald Koeman, per obrar els dos miracles que van fer possible la conquesta del títol.
El primer, pel seu gol sobre la botzina davant el Kaiserslautern, a domicili i en el partit de tornada de vuitens de final, que va donar al conjunt culer el pas a la lligueta (equivalent a uns quarts de final i semifinals). I el segon, per la seva magistral falta a la final de Wembley contra la Sampdoria, quan semblava que el partit s'encaminava als penals. Un golàs que significava, per fi, la primera Champions del Barcelona.
2005/06, la culminació de l'era Rijkaard
El segon títol del Barça a la Champions va arribar de la mà d'un altre entrenador holandès, Frank Rijkaard, fidel al joc ofensiu 'marca de la casa'. El seu extraordinari grup de futbolistes ho van fer possible, entre els quals destacava el millor Ronaldinho. També començaven a despuntar uns joveníssims nois anomenats Leo Messi i Andrés Iniesta, aquest últim assumint sovint el paper de Xavi, lesionat durant gairebé tota la temporada.
El camí cap a la final no va ser fàcil, encara que l'equip va superar amb comoditat la fase de grups, liderant el seu per davant de Werder Bremen, Udinese i Panathinaikos. Els vuitens de final, contra el Chelsea de Mourinho, van ser una dura eliminatòria, en què Messi es va lesionar per a la resta de la competició. El Benfica va sucumbir en els quarts de final, i el totpoderós Milan va fer el mateix en semifinals, quedant per al record el gol de Giuly després d'una passada de fantasia del Mag Dinho.
La final contra l'Arsenal, a l'Stade de France de París, va tenir també un final agònic i es va resoldre amb dos gols en el tram final de partit. El primer, d'un Samuel Eto'o en estat de gràcia. I el segon, de l'inesperat heroi Juliano Belletti, que havia entrat a el camp deu minuts abans. Les seves llàgrimes d'emoció després del gol van ser les de tota una afició!
2008/09, la cirereta del sextet
L'any 2009 ja és història del futbol per la consecució culer del sextet, una gesta que cap club havia aconseguit fins a aquest moment. I una cosa només a l'abast d'una generació mítica de jugadors en el seu millor moment, com Leo Messi, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Sergio Busquets o Gerard Piqué. Tots ells dirigits per l'entrenador que estava cridat a revolucionar el futbol modern: Pep Guardiola.
Sens dubte, hi va haver un títol destacat per sobre de tots per al Barcelona: la Champions. En el moment en què Carles Puyol va aixecar l'Orelluda a l'Estadi Olímpic de Roma, l'equip tancava la seva millor temporada, amb un triplet que mai abans havia aconseguit el Barça: Lliga de Campions, Lliga espanyola i Copa de Rei.
Abans d'aquest moment, l'equip culer va haver de desfer-se de l'Sporting de Lisboa, el Xakhtar Donetsk i del Basilea a la fase de grups. L'Olympique de Lió va caure en vuitens de final i el Bayern de Munic va fer el mateix en quarts de final, amb una primera part al Camp Nou que està entre els millors 45 minuts de la història de la competició.
Les semifinals, tot i que van ser menys brillants contra el Chelsea, seran sempre recordades per l'apoteòsic gol d'Iniesta a Stamford Bridge, segellant l'1-1 que va suposar un dels més agònics resultats del Barça a la Champions. La final, contra el Manchester United de Cristiano Ronaldo, va coronar el conjunt de Guardiola com el just i inapel·lable vencedor de la competició, amb gols d'Eto'o i Messi.
2010/11, un màgic déjà vu a Wembley
El quart títol del Barça a la Champions va arribar la temporada 2010/11 i va portar a l'Olimp d'aquest esport una generació de futbolistes: la de Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Puyol o Piqué, dirigits per Guardiola, amb reforços de primera com Villa o Mascherano.
A nivell global, el resultat del Barcelona a la Champions del 2011 va ser pràcticament impol·lut. La fase de grups es va superar en primera posició, per davant de Copenhaguen, Rubin Kazan i el Panathinaikos. En els vuitens de final es va superar un competitiu Arsenal i en quarts, un sorprenent Xakhtar Donetsk, amb gran comoditat.
El penúltim escull, en semifinals, va ser molt especial: el Reial Madrid de Mourinho, amb victòria al Santiago Bernabéu inclosa, a la coneguda 'tempesta de Clàssics' de la qual el Barça va sortir victoriós. Dos gols de Messi, qui si no, posaven l'equip amb un peu i mig a la final, com va quedar confirmat amb l'1-1 de la tornada al Camp Nou.
I a la gran final, la història tenia reservat un bonic déjà vu per la quarta Champions del Barcelona: una nova victòria a Wembley, com la primera vegada, i contra el Manchester United, com l'última vegada, dos anys abans. En aquesta ocasió, un 3-1 amb gols de Pedro, Messi i Villa, per al quart títol del Barça a la Champions.
2014/15, triplet per coronar un trident únic
Amb Luis Enrique a la banqueta es va viure un nou triplet, el segon de la història de l'Entitat i la primera vegada que un club aconseguia repetir-ho. Una gesta aconseguida a força de talent sobre la gespa, personificat en un trident estratosfèric: Messi, Suárez i Neymar, jugadors clau en la que, fins ara, és l'última Champions del Barça.
La fase de grups va aparellar el Barça amb el París Saint-Germain, l'Ajax i l'APOEL Nicòsia, quedant un cop més líder en la lligueta. El Manchester City va ser el rival de vuitens de final i el PSG, de nou, en quarts de final. El Bayern de Munic va ser el penúltim obstacle del Barça en aquesta Champions: Guardiola, en aquesta ocasió com a entrenador rival, només va poder rendir-se al talent d'un inspirat Messi, igual que Jerome Boateng, que en el 2-0 va patir en les seves carns un dels millors regats que es recorden.
La final contra la Juventus va ser el colofó a una temporada espectacular: 3-1 a l'Olímpic de Berlín, amb gols de Rakitic, Suárez i Neymar. I sens dubte, el final somiat per a un dels grans símbols del barcelonisme: Xavi Hernández, que va disputar els seus últims minuts amb la samarreta blaugrana, aixecant l'Orelluda com a colofó a la seva carrera.