EN PRIMERA PERSONA: Brandon Davies
El d’aquest diumenge serà el tercer Clàssic del curs i el primer amb la nostra gent. Serà molt especial perquè el Palau sempre ens dona molt suport i els culers m’han donat una gran benvinguda des del primer dia. Signifiquen molt per a mi. Prepararem el partit amb el gran objectiu d’aconseguir la primera victòria de la temporada contra ells. La vida m’ha ensenyat que cal lluitar i donar-ho tot en cada moment.
I és per això que actualment gaudeixo del meu dia a dia a Barcelona, una ciutat magnífica amb un menjar brutal i amb gent molt propera que m’ha acollit amb molta estima des del primer dia. Era el 4 de juliol i vaig agafar un vol directe des d’Uganda, on m'estava amb la selecció, per viure el meu primer dia com a blaugrana. I quin dia! Ja vaig poder sentir l’escalfor dels aficionats i dels més petits en el parquet del Palau.
Des de llavors només faig que treballar per intentar assolir els objectius de l’equip. M’agrada parlar amb l’entrenador per millorar i no perdre l’ètica de treball i em quedo després dels entrenaments fent tirs a cistella. Tenim grans jugadors, però el que més valoro: enormes persones que sempre hi són per ajudar-te. Sabem que amb noms no es guanyen títols, hem d’anar tots a l’una. Amb qui més comparteixo sensacions i comentaris sobre moviments, jugades i accions dels partits és amb Nikola Mirotic, quin tros de persona... Sempre té temps per a tothom.
Per a vosaltres soc en Ramb0, un nom que m’agrada i em fa gràcia. Qui ho havia de dir, quan un membre de l’staff em va posar aquest nom a la pretemporada, que acabaria servint perquè molta gent m’anomeni així. Crec que és un nom ben buscat perquè m’identifico amb aquest alter ego pel que fa a l’esperit de lluita constant.
I és que la meva infància no va ser del tot fàcil i aquesta lluita constant me la va ensenyar des de ben petit la meva mare. Vaig néixer a Philadelphia i, als dos dies de vida, la meva mare biològica, que aleshores tenia 16 anys i de la qual no he sabut mai més res, em va donar en adopció a la meva mare, la Linda Kathleen. De la meva mare biològica només en conec el nom, però al cap i a la fi ella va fer el millor per a la meva vida.
La Linda és una superdona, ho ha donat tot per a mi i per als meus dos germans, també adoptats. Ella va viatjar de Utah a Philadelphia per formalitzar l’adopció i després vam tornar a Provo (Utah), a uns 80 quilòmetres al sud de Salt Lake City, on vaig passar la meva infància i adolescència. Un any abans de venir-me a buscar, la Linda havia adoptat un altre nen, l’Stephen, que es va morir. Ella va pensar que la família no estava completa i em va adoptar a mi. Mai es rendeix.
Els meus germans, la Heather i en Shawn, són més grans que jo i van néixer a l'Índia. Les fotos de família són gracioses perquè soc molt més alt que ells: jo faig 2,08 m i ells 1,50 m i 1,70 m respectivament. Quan anem pel carrer de vegades la gent ens mira, però m’encanta la meva família. Ens veiem sovint, ja que la meva mare sol venir amb la meva germana per vacances o quan s’ho poden combinar a la feina. M’encanta compartir estones plegats parlant, encara que no fem res en especial. A més, després de cada partit ens solem trucar amb la mare si no és molt tard. A ella li agrada sobretot sentir els seus nets.
Sabíeu, però, que en un principi jugava a soccer?
Vaig començar jugant a soccer al Provo. Teníem molt bon equip i jo era bastant més alt que els meus companys però era bastant ràpid. Després de fer proves per accedir vaig passar a jugar al Utah Rangers FC. Però al final vaig haver de deixar el futbol perquè era molt més alt que la resta de l’equip i vaig perdre rapidesa. A més, estava cansat del futbol, perquè vaig passar de davanter a porter i m’avorria molt sota els pals. Tots els amics jugaven a bàsquet i vaig entrar a l’equip, on jugaven els meus amics, però em van treure del primer equip. Més enllà de rendir-me o de deixar el bàsquet des de llavors em dedico a treballar dur i cada estiu intentar assolir el nivell de la resta.
I és així com he anat creixent com a jugador i superant-me. Tot i no ser escollit en el Draft de l’NBA el 2013, després va arribar l’oportunitat de l’NBA -Los Angeles Clippers, Philadephia 76ers i Brooklyn Nets)-, però amb contractes per dies i això suposava molta pressió. Així que el salt al bàsquet europeu va suposar un repte, sobretot incertesa al ser la meva primera experiència fora del meu país. L'Élan Chalon (França), el Pallacanestro Varese (Itàlia) i el Mònaco van servir per acabar de formar-me com a jugador i adquirir experiència a Europa.
Diferents Lligues i països que em van permetre fer el salt al Zalgiris amb Sarunas Jasikevicius a la banqueta. Van ser dos anys increïbles en els quals vaig poder assolir un gran nivell gràcies a un gran equip de jugadors i al Saras, un gran professional que em va parlar molt bé de Barcelona. I és que és una ciutat espectacular, amb un gran clima i el menjar és brutal. A més, a la zona del Turó Parc on vivim amb la meva dona i fills és molt tranquil·la.
Barcelona també m'ha permès conèixer el futbol de la mà d’un gran equip com és el FC Barcelona. Vaig gaudir com un nen petit en el Barça-Borussia Dortmund del Camp Nou fa poques setmanes. Practico la religió mormona. Aquí a Barcelona hi ha un bon espai per practicar-lo quan no em coincideix amb els partits.
La Lenzie, la meva esposa, i jo ens vam conèixer a Provo, teníem amics en comú i ha estat un dels pilars dels meus èxits. No us enganyaré. Ella també va tenir un gran pes en la decisió de fitxar pel Barça. Tenia altres ofertes, però la trucada de Nacho Rodríguez explicant-me el projecte i que jo era una part important d’aquest em va convèncer. A més, a la meva dona li atreia la ciutat. Com diu la dita, “Happy wife, happy life” (“Dona feliç, vida feliç”). A més, tenim dos fills meravellosos que venen als partits sempre que poden i juguen amb els de la resta de jugadors.
Un altre dels aspectes que m’agrada és cuidar-me molt el cos. Abans de cada partit m’agrada seguir una rutina. En els partits de casa menjo pancakes, ous i bacó per esmorzar. Sempre arribo aviat al Palau per estirar bé i poder fer un bon escalfament amb els auriculars posats. Escolto hip-hop o rap, com ara Drake, reggae com Bob Marley i també una barreja de diferents estils. Això em fa sentir com si fos l’únic del pavelló.
Quan acaben els partits utilitzo màquines per recuperar-me en el camí de casa, així com gel. Juguem molts partits a la temporada i, encara que algunes vegades els companys se'n riuen, vull estar sempre en les millors condicions. Per mi cada dia és un repte. I actualment estic aprenent castellà a través de diverses aplicacions per al mòbil. També tinc ganes d’aprendre català quan tingui el castellà més o menys fluid, ja que m’han comentat que són semblants. De fet, ja tinc el meu caganer gràcies al Pierre Oriola!
Mai m’agrada perdre de vista els meus inicis.
Em considero un home molt senzill, marit, pare primer i després jugador de bàsquet.
Som-hi Barça, som-hi Palau!
