Charles Thomas, el renascut
És una història de pel·lícula. Un d’aquells guions increïbles del qual encara no se n’ha escrit el final. Tot comença a principis de març, quan Norman Carmichael, mític pivot nord-americà del FC Barcelona que va estar nou anys al Club (1968-1978) i va arribar a ser capità, rep una trucada mentre es desplaça en cotxe amb la seva família cap a Northwood, a prop de Dallas, la seva nova ciutat de residència. “La que trucava era una infermera de Charles, que deia que ell era viu i que volia parlar amb mi. Em va dir que feia quasi cinc anys que vivia en una residència geriàtrica a Amarillo (Texas). Li vaig dir a la meva dona que em semblava una broma de mal gust. Charles feia molts anys que havia mort”.
Així era per a tothom. Per a la seva exdona Linda, per als seus dos fills Carlos i Mat, que no sabien res d’ell des de feia quaranta anys; per a amics com Norman Carmichael i la resta de companys que va tenir al FC Barcelona i als equips en què va jugar al bàsquet espanyol (Sant Josep i Manresa), i per a tothom que en algun moment va sentir a parlar d’aquest pivot de 2,01 d’alçada que suplia l’escassa estatura amb una potència de salt inaudita en aquella època. S’havia donat per fet que havia mort, tot i que circulaven diferents causes..., que si havia estat víctima en un tiroteig en un ajustament de bandes, que si va rebre una ganivetada en una baralla al carrer, que si va patir una sobredosi... Però no, Charles Ray Thomas segueix viu, té 74 anys, li falten les dues cames, amputades com a conseqüència de la mala vida, i ara, quan ningú ho esperava, ha decidit tornar a néixer.
“Quan vaig parlar amb ell no donava crèdit, pensava que era algú que es volia fer passar per Charles, però vaig veure que sabia coses que només ell podia saber. Vam estar parlant uns deu minuts i li vaig dir que havia de penjar, que havia de trucar al seu fill Carlos”, confessa.
Una família en xoc
Carlitos, com el coneixien en els temps que va viure a Espanya amb els seus pares i encara no tenia els 10 anys quan Charles va desaparèixer, gairebé va quedar en estat de xoc en el moment en què Carmichael li va dir que acabava de parlar amb una persona que deia que era el seu pare. “Carlos és un bon noi. Durant tots aquests anys hem mantingut el contacte i parlem un parell de cops al mes. Ara està intentant pair tot això...., és molt dur saber que el teu pare és viu després d’haver-lo donat per mort. Amb la Linda no he parlat.... Charles els va abandonar. Jo puc perdonar, perquè soc el seu amic, per això la meva reacció ha de ser diferent a la de la seva família”.
Norman hauria volgut agafar el cotxe i recórrer les cinc o sis hores que separen Northwood d’Amarillo per anar a veure el seu amic tant punt va saber que era viu, però, tal com explica: “Tenia una responsabilitat amb la meva família pel tema Covid. Ara que m’han posat les vacunes ja puc anar a veure’l. Tinc tantes coses per preguntar-li! Però vull fer-ho cara a cara, no per telèfon”, explica Carmichael, que es mostra emocionat de poder fer aquest viatge que tenia previst fer el 14 d’abril, i ja compta els dies per al retrobament. “Durant molt de temps he imaginat que caminava pel carrer i que veia el meu amic..., i això ara es convertirà en realitat!”.
La notícia increïble
Mentrestant, a molts quilòmetres de distància, a Barcelona, tots els que van conèixer Charles Thomas es van emportar una sorpresa enorme en saber que era viu quan va transcendir el post al Facebook que va fer Carmichael quan va estar segur que l’home que l’havia buscat era, en efecte, el seu amic: “Tot ha estat gràcies a les infermeres, que van fer l’impossible per buscar-me i aconseguir el meu número de telèfon, i al final em van trobar gràcies a les xarxes”, explica.
Manolo Flores, que és vicepresident de l’Associació de Veterans del Bàsquet del Barça i treballa al Club, reconeix: “Fa anys que el seu fill Carlos ens va comunicar que li havia arribat que el seu pare era mort”. Flores està en contacte amb Carmichael i parlen sobre com ajudar l’amic renascut. “Charles està en una residència pública i Norman diu que està bé. Ajudar-lo econòmicament pot ser perjudicial, perquè podria perdre els ajuts de l’estat. L’hem d’ajudar emocionalment perquè recuperi l’autoestima, que recordi quan era feliç jugant al bàsquet”.
Flores va coincidir amb Thomas en els seus inicis al Club. “Jo era molt jovenet, però tenia relació amb ell i la seva família. Charles va aprendre bastant ràpid el castellà. No era gaire xerraire, però deixava anar les frases. La seva dona Linda, en canvi, era molt sociable. Amb ella vaig mantenir el contacte una època”. Aíto García Reneses també va ser company de Charles Thomas al Barça i el recorda “com un jugador especial”. “Tenia un salt que no havíem vist fer a ningú fins aquell moment amb tanta potència. Després van venir els problemes. Jo em vaig retirar com a jugador i ells va seguir jugant un any més al Barça. Anys després, la seva dona, Linda, em va escriure. Jo tenia una pàgina web on sortia el meu correu electrònic quan quasi ningú en tenia, i em va contactar. Ella va evitar en tot moment parlar de Charles, i jo tampoc li vaig treure mai el tema perquè el donàvem per mort. Ella s’interessava sobretot per la vida a Barcelona”.
L’exentrenador blaugrana, ara tècnic de l’Alba Berlín, reconeix que “la notícia de la seva reaparició després de tants anys sí que em va sorprendre. Al principi dubtàvem de si era veritat. M’alegro molt que estigui viu i que després de tot el que ha passat, pugui gaudir de la seva neta”.
Records en blaugrana
Adolfo Sada, pare del que va ser capità del Barça Víctor Sada, també va ser company de Thomas al Barça. Traumatòleg de professió, recorda perfectament el dia que es va lesionar. “Jo en aquell temps era estudiant de medicina al Vall d’Hebrón. Va ser al pavelló de la Ciudad Deportiva del Reial Madrid. Va fer un salt d’aquells seus, crec que el marcava Luyk, i va caure directament amb el genoll al parquet i es va destrossar la ròtula. Es va partir en trossos. Va ser una lesió molt dolenta i en aquell moment la medicina no estava tan avançada”.
Xabier Añua és un precursor del bàsquet espanyol i era l’entrenador del Barça quan van portar Thomas al Club. El tècnic de Vitòria, als seus 86 anys, recorda: “Vaig arribar al Barça el 1968, després de passar un any als Estats Units, amb els Knicks. El 71 inauguràvem el Palau Blaugrana i Ciurana volia fer un equip candidat al títol, i va portar Thomas, que era una estrella al Sant Josep, però no encaixava en un equip format bàsicament per catalans. La temporada 1971/72 vam ser subcampions, amb Thomas i Carmichael, però en aquella època el Madrid era intractable”.
“Thomas venia d’una universitat petita, on era una estrella, i era una mica egoista, no s’entregava en els entrenaments. El Barça que jo volia construir no passava per Charly Thomas, pero era molt bon noi, com un nen gran. Per motivar-lo els deia als jugadors “passeu la pilota a Charly, que ell les enfonsa a la cistella’’, i es posava molt content”, reconeix Añua. “Crec que la lesió li va crear un xoc psicològic molt gran. De ser el que més saltava a no poder enlairar-se del terra.... Va perdre el cap”.
La lesió i el descens als inferns
El 1968 Thomas va arribar a la Lliga espanyola, al Sant Josep, procedent del Golden Eagles (Universitat Estatal de Califòrnia). Amb l’equip de Badalona va estar dues temporades (1968-69 i 1969-70), màxim anotador de la competició, i Ramon Ciurana, que va ser directiu del Sant Josep i després es va incorporar al Barça el 1970 com a responsable de la secció, se’l va voler emportar al club blaugrana, però Thomas havia d’esperar a poder nacionalitzar-se perquè després que el Madrid nacionalitzés Clifford Luyk i Wayne Brabender, la Federació Espanyola va tallar l’aixeta de les nacionalitzacions per a la temporada 1970/71.
Així, Thomas va fitxar pel Barça aquella temporada, però no va poder jugar fins al curs 1972/73 i només estar amb l’equip blaugrana fins a la temporada 1974/75. Allà va conèixer Carmichael i es van fer íntims amics.
Al novembre del 74, es va produir el fet que va canviar la vida de Charles Thomas per sempre, i que va ser l’inici del seu descens als inferns. En un partit contra el Reial Madrid, Thomas va saltar defensat per Luyk i va caure amb el genoll a terra i es va destrossar la ròtula. El Barça el va cedir al Manresa, però ell ja no va ser mai el mateix i aquella lesió el va acabar per enfonsar com a jugador i com a ésser humà.