El ‘My Story’ de Kevin Punter: “El bàsquet et desafia d’una forma inimaginable”

La vida de Kevin Punter ha estat plena d’entrebancs. Forjat al Bronx, jugava a bàsquet fins que es feia fosc amb el gran somni de jugar a l’NBA. En el primer capítol de ‘My Story’, el podcast produït per Barça Studios, el jugador blaugrana s’emociona quan recorda que va estar a punt de deixar el bàsquet quan les universitats el rebutjaven per no tenir suficient nota i, sobretot, quan va quedar-se fora del Draft per culpa d’una inoportuna lesió.  

El seu camí a Europa va començar a Grècia i, després de molt esforç i moltes mudances, ara es troba molt a gust a Barcelona: “m’agradaria quedar-me aquí uns anys més. Ho he pensat i m’he fet certes preguntes. Així que sí, segur, al 100%”, afirma. 
 
En aquesta extensa i amena entrevista, Punter fa un viatge al passat per explicar la seva infantesa i tot els entrebancs que ha viscut per ser el jugador determinant que és ara. Sempre a base d’esforç i amor pel bàsquet. 

La família 

“Tots els tatuatges tenen un significat al darrere. La gent no ho sap, però la meva mare sempre em demanava que no em fes tatuatges a la cara, al coll o als braços. Ella no volia que tingués un determinat aspecte, venint d’on vinc. És per això que tinc tota l’esquena i la part del davant plena de tatuatges. Tinc tatuada la cara del meu germà petit, del meu pare, de la meva àvia i de la meva mare. La meva família sempre està amb mi”.

“Aquesta és la meva novena temporada com a professional a Europa i aquesta és la primera vegada que parlo amb la meva àvia cada dia. És una bogeria, parlo amb ella cada dia, m’envia missatges de text i emoticones. Simplement vol assegurar-se que estic bé. M’envia una petita oració diària i parlem de petites coses”.
 
“A vegades trobo a faltar a la família, però estic a una trucada de distància. La meva família sap que he de fer el que estic fent i puc trobar a faltar petites coses, però no ho canviaria per res. Jugar a l’estranger em salva de moltes coses”.

L’infantesa al Bronx 

“Vaig tenir la sort de créixer amb la meva mare, el meu pare i el meu germà petit. Sempre li dic a la meva mare que vam tenir la sort de tenir els dos pares perquè, en l’entorn en que vaig créixer i veus les coses que veus, és realment important tenir-los. Si només tens a la mare, et falta una figura paterna”.
 
“La meva relació amb el Bronx és inexplicable. És difícil posar-ho en paraules perquè soc d’allà. És on vaig començar a jugar a bàsquet. La meva tia i la meva àvia encara hi viuen. M’encanta i estimo el Bronx”.
 
“El bàsquet i els meus pares em van mantenir allunyat de fer moltes altres coses que també passaven just davant la meva cara”.

La cultura de l’esforç

"El meu pare sempre em va dir que treballés fort, que m’encarregués dels meus assumptes i que estigués centrat. No vaig tenir els pares més estrictes però el meu pare, quan es tractava d’aconseguir els reptes, sempre et feia treballar fort. Llibres, bàsquet, llibres i les coses arribaran més endavant".
 
“El meu pare era obrer i el veia aixecar-se cada dia a les quatre o cinc del matí, sense queixar-se. No importava si era un bon dia o un mal dia. S’aixecava i s’encarregava dels seus assumptes”.  

Els inicis amb el bàsquet 

“Vaig començar a jugar regularment a bàsquet als set anys. Hi havia un parc davant del meu edifici i acostumava a anar-hi cada dia fins que el meu pare tornava de treballar o, a l’estiu, fins que es feia fosc. Has d’entendre el que passa a la pista, si no has tocat la pilota en cinc jugades és perquè no et coneixen. Així que quan tens la pilota, has de tirar o fer que alguna cosa succeeixi. No pots ser dèbil ni pots ser intimidat quan és el teu torn per entrar a la pista. I t’has de guanyar quedar-te a la pista. Si perds, potser no tornes a entrar fins al cap de mitja hora”.
 
“No sempre vaig ser el millor jugador mentre creixia. Era un nen que havia de seguir treballant en el meu joc i, quan vaig arribar a l’institut, vaig adonar-me que era prou bo”.

Una trucada deixant el bàsquet 

“Per culpa de no tenir prou nota, vaig agafar el camí més llarg que es pot fer en el bàsquet. En aquell moment no ho entenia, però això em va formar molt. Vaig haver d’anar a una ‘prep school’ i va ser la primera vegada que estava fora de casa per un llarg temps i tenia nostàlgia”.
 
“Vaig rebre trucades de moltes universitats que m'oferien beques, però les meves noves no eren prou bones i em rebutjaven una i una altra vegada”. “Vaig trucar a la meva mare plorant i, en aquell moment, estava preparat per acabar, tornar al Bronx i fer altres coses”. “Ella em va respondre que em podia venir a buscar però que no prengués una decisió emocional”. “Vaig penjar, estava plorant i, un cop em vaig calmar, la vaig tornar a trucar i li vaig dir: ‘Encara puc fer-ho. Seguim endavant”.

El somni de l’NBA i una inoportuna lesió 

“Vaig créixer veient molt a Kobe (Bryant), amb el número 8. A Shaq (O’Neal). Era quan els Trail Blazers i els Pacers eren bons. Segons l’any en el que neixes, segueixes a un jugador”. Sempre havia volgut anar a l’NBA”.
 
“En el meu últim any, amb 22 punts de mitjana, vaig sentir per primera vegada que el somni d’arribar a l’NBA era real. El meu agent fins al dia d’avui em va dir que possiblement podia estar en les darreres posicions de la primera ronda (del Draft) i alguns equips s’estaven interessant”.
 
“Molts cops penso què hauria passat si no m’hagués lesionat. Tenia molèsties en un peu i, en un partit, no vaig poder acabar perquè no podia ni caminar. Vaig tornar a casa coix. L’endemà no podia posar el peu a terra. En aquell moment vaig saber que la meva carrera havia acabat”.

La difícil arribada a Europa 

“Estava a punt de rendir-me i el meu agent em va proposar anar a l’estranger. I jo li vaig respondre que no anava a cap part d’Europa. Jo no sabia res del bàsquet europeu. Zero”.
 
“Era tornar a fer un canvi de rumb. El bàsquet et col·loca i et desafia en diferents situacions que mai imaginaries. És una bogeria”.
 
“No tenia diners i el meu agent m’oferia 40.000 euros. L’altra opció era anar a la G-League però l’oferta era inferior. Quan vaig baixar l’avió, el mòbil no funcionava. Només havia volat un parell de vegades i l’arribada va ser difícil. Tot era diferent. Quan estava sol a l’hotel vaig pensar en tornar. Jugar a bàsquet va ser el que em va fer resistir”.
 
“Fins a la setena temporada a Europa, als estius sempre estava pensant constantment en com anar a l’NBA. NO havia fet les paus amb el tema. Quan entens com funciona el negoci i el món del bàsquet, t’adones que per arribar a l’NBA no tot és bàsquet. Ara, en la 9a temporada, he assimilat que això és el que hi ha. Entendre això ara em dona pau mental. 

L’arribada al Barça 

"La trucada del Barça va ser com una manera de mirar endarrere. Vaig començar al Lavrio, a Grècia, i ara jugo al Barça. És una demostració que tota la feina que he fet, tot l’esforç estiu rere estiu, temporada rere temporada, no ha passat desapercebut. Es tracta de seguir treballant. És el més important per a mi i sempre estic intentant millorar. No soc una persona complaent”.
 
“M’encanta Barcelona i el seu clima. És immaculat. A Nova York sempre fa fred. Barcelona també em recorda a Nova York, sempre hi ha gent a tot arreu”.
 
“Tot està genial i m’agradaria quedar-me aquí uns anys més. Ho he pensat i m’he fet certes preguntes. Així que sí, segur, al 100%”.
 
“Estic en un moment de la meva carrera en que estic més tranquil. Em puc centrar en els meus objectius i en estar millor cada dia. Deixo passar certes coses que abans no deixava passar”.