Quan al Barça no es feien eleccions (1899-1952)
La manera d’arribar a la presidència del Barça ha anat variant al llarg del temps. Avui en dia no es té en compte cap altra opció que no sigui la democràtica, però no s’ha d’oblidar que això és així només des de l’any 1978. Les del proper 7 de març seran les catorzenes eleccions que se celebraran, i, al llarg de les properes setmanes, el Centre de Documentació i Estudis publicarà una sèrie de quatre articles per conèixer en profunditat l'evolució democràtica del Club i com han estat triades les persones que han dirigit l'Entitat al llarg de la seva història.
Tot comença quan el 29 de novembre del 1899 Joan Gamper i onze amics més van fundar el FC Barcelona i van haver de designar un president de l'Entitat. Gamper va proposar el seu home de confiança, en Walter Wild. Tothom va estar-hi d'acord.
A partir d'aleshores es va establir una mena de rotació presidencial amistosa i pactada. Aquest sistema, el de l'aclamació en assemblea general, va ser durant un llarg període el procediment de tria dels presidents del Club. Va ser així com van arribar a la presidència Bartomeu Terrades, Paul Haas, Arthur Witty, Josep M. Soler, Juli Marial i Vicenç Reig.
Aquest procediment d'elecció va quedar reflectit als documents de govern de l'Entitat. Als estatuts del Foot-ball Club Barcelona del 1902, en el seu capítol Tercer article 9 i successius, es diu que «La Societat serà governada per una Junta Directiva de set membres». Aquesta junta serà renovada anualment, amb capacitat de ser reelegida, i sent atribució de la Junta General la responsabilitat de nomenar els càrrecs. Els Estatuts del 1911 modificaran aquestes condicions, ampliant a 9 els integrants de la junta amb una vigència de dos anys.
A finals del 1908 Gamper assoleix per primer cop la presidència en un context de greu crisi interna que posava en perill la pervivència de la institució. Seria president quatre vegades més els anys 1910, 1917, 1921 i 1924. La carismàtica figura del suís va dominar l'escena blaugrana durant tot aquell període i el va conduir a l'èxit.
El Barça era ja a principis de la dècada del 1920 la gran entitat esportiva de Catalunya. Exitosa esportivament, rellevant socialment i amb un enorme significat cívic i cultural que tenia com a pal de paller el catalanisme. El Club va passar de 3.000 a 12.000 socis en només quatre anys. Els socis van continuar triant en assemblea el seu president fins a l'arribada de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), quan el governador civil de Barcelona Joaquín Milans del Bosch va decretar la clausura del Club durant sis mesos després d'una xiulada general a l'himne espanyol durant un partit contra el Júpiter en homenatge a l’Orfeó Català. Aquests fets van acabar amb el club clausurat, Gamper “convidat” a deixar la presidència i marxar a l’exili i amb el Júpiter obligat a canviar el seu escut. Només la intercessió d’Arcadi Balaguer –molt ben relacionat amb la monarquia– va aconseguir salvar el Club de la desaparició. Arcadi Balaguer va ser el primer president del Club imposat per les autoritats, i hi va estar al capdavant fins al 1929, pràcticament fins a les acaballes del règim. Tot i així, la resta de càrrecs de la junta van continuar sent triats en assemblea de delegats, tal com es pot comprovar als butlletins oficials de l'època.
Aquest intervencionisme de l'estat en la direcció de l'Entitat va finalitzar amb l'afebliment de la dictadura. Durant les presidències de Tomàs Rosés, Gaspar Rosés, Antoni Oliver, Joan Coma i Esteve Sala es va haver de lidiar amb les difícils circumstàncies de l'època. Un moment on l'arribada de la Segona República i la politització social coincidien amb un declivi de l'Entitat.
La nova versió dels Estatuts del 1932, impulsada durant la presidència de Joan Coma, instaurava un consell directiu d'onze membres escollits per l’Assemblea General Ordinària amb la possibilitat que poguessin ser reelegits. L'article 16 dicta que els membres del consell «se renovaran per terceres parts cada any, i hi romandran per espai de tres anys».
El 27 de juliol del 1935 Josep Suñol va assumir la presidència del FC Barcelona en un context molt complicat econòmicament i socialment, tant per a l’Entitat com per al país. Aconseguirà tirar endavant el Club, però l’esclat de la Guerra Civil estronca i amenaça la vida de tot i de tothom, també la del Barça i la del seu president. Josep Suñol serà assassinat a la Serra de Guadarrama (Madrid) per soldats revoltats durant els primers dies del cop d’estat fallit en el transcurs d'un viatge en qualitat de diputat.
El 15 d'agost del 1936, al bell mig de la voràgine revolucionària que es vivia a Barcelona, es porta a terme la incautació del Club per part d’un Comitè d'Empleats dirigit per Rossend Calvet, Josep Farré i Josep Pujol. Però consultant els llibres d’actes del Club es pot esbrinar la veritable motivació d’aquesta acció. En ells s’esmenta que «per part d’una unitat sindical havia estat requisat el camp de les Corts», i que, en resposta, «els empleats del FC Barcelona, que en contacte amb el Consell Directiu, en previsió (…) havien rebut amb anterioritat el consentiment per a incautar-se, si n'hi havia necessitat de l'entitat (…) motivada per l'estima i afecte que senten pel FC Barcelona». El 1937, amb el minvament de la influència de l’anarcosindicalisme a la rereguarda, el Barça va tornar a la normalitat i Francesc Xavier Casals prendrà possessió com a president nomenat en reunió de la junta directiva.
El final de la Guerra Civil i la instauració del franquisme va suposar un punt i a part en la història del Club i en la seva governança. El franquisme va tenir la voluntat d'exercir un control vertical de l'esport espanyol executat amb mà de ferro, provant d’impregnar-lo dels valors feixistes i militaristes propis del règim. Existeix la clara voluntat de foragitar per sempre més el caràcter cívic i la significació sociocultural que tenia el FC Barcelona d'ençà la seva creació. L'Estat s'arroga l'atribució, mitjançant la Delegación Nacional de Deportes, de la redacció dels estatuts dels clubs, del nomenament dels seus presidents i de la depuració dels dirigents, empleats i esportistes no afins. El soci no tenia dret a res, ni tan sols a reunir-se en assemblea.
Així, el 1939 al FC Barcelona se li va imposar una Comissió Gestora fins que la Delegación Nacional de Deportes va nomenar Enrique Piñeyro, Marquès de la Mesa de Asta, nou president. L'acta de junta del 13 de març del 1940 reprodueix el discurs de presa de possessió de Piñeyro, on deixa ben clar quines seran les seves prioritats: «Tenim que considerar el nostre mandat com un servei a la causa del engrandiment d’Espanya. En l'ànim de tots estan fets passats que no han de repetir-se». I continua: «N'hi ha coses (…) que han marxat per no tornar mai a Espanya, i algunes d'aquestes coses també han marxat d'aquest Club».
Aquest tarannà es va plasmar tal qual als Estatuts del 1940. L'arxiu del Club disposa d'una còpia d'aquests estatuts gràcies a en Jordi Finestres i el Xavier G. Luque, que en van fer donatiu al Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona l'any 2015. En aquest document queda palès l'intent de desnaturalitzar el Club, materialitzat en l'abandonament de la llengua catalana, en canvi del nom pel de “Club de Fútbol Barcelona”, i en el de l'escut «que serà de la mateixa forma que ha tingut fins el moment present, dividit en dues zones (…) per una franja sobre fons daurat en la qual es trobin estampades les inicials C. F. B. En la part superior figurarà l'escut de la ciutat, format per una creu vermella en la meitat esquerra i dues franges vermelles verticals, en fons groc», fent desaparèixer la Senyera. Per sort els colors no van canviar, però va anar de ben poc…
Quant al govern del Club, es va instaurar un consell d’entre 12 i 18 membres que podien ser o no socis de l'Entitat. El president ara seria nomenat per la Federació Catalana de Futbol amb el vistiplau de la Federación Española, «de conformitat amb el que disposa la Superioritat». A més, per tal de demostrar la seva afinitat al règim, caldrà que l'aspirant acrediti: on treballava abans de la guerra, on el va sorprendre el cop d'estat i què va fer durant el conflicte i fins a la fi d'aquest. Aquests requisits seran extensius també als directius que –com el president– no podien dimitir del seu càrrec sense la conformitat de les autoritats. Per últim, el règim amenaçava d'expulsió els socis que «pel seu comportament moral, social o polític» en fossin mereixedors.
Aquest estat de coses va continuar fins que una escletxa a la normativa va permetre que el 20 de setembre del 1946 els mateixos directius barcelonistes triessin com a nou president Agustí Montal i Galobart, i amb ell un cert oberturisme. Montal i Galobart va convocar la primera assemblea de compromissaris pels volts de juliol del 1948, per bé que el règim només va permetre la presència de l'1% del total de socis. El FC Barcelona es refeia socialment i esportivament. Es va passar de 3.486 socis al 1939 fins als 30.000 al final de mandat de Montal. Es va impulsar la creació d'un consell consultiu, es va restaurar la figura de Joan Gamper en la memòria del Club, s’experimenta un distanciament dels postulats del règim i se celebrava amb èxit el 50è aniversari de l'Entitat. Montal va ser reelegit per aclamació i l'any 1952 va traspassar el poder al directiu Enric Martí Carreto.