Cent anys d’un partit memorable

El cartell del matx no podia ser més atractiu a ulls dels afeccionats, atès que el conjunt uruguaià era la base de la selecció charrúa que havia conquerit de manera brillant la medalla d’or als Jocs Olímpics de París 1924. Els jugadors del Nacional Andrés Mazali, Pedro Arispe, José Leandro Andrade, Santos Urdinarán, Héctor Scarone, Pedro Petrone i Ángel Romano havien integrat l’onze de la selecció que a la final del campionat havia derrotat Itàlia per un contundent 3-0. Destacava especialment el davanter Héctor Scarone, conegut com el Gardel del futbol, i per aquelles dates considerat el futbolista més gran del món. Aleshores el futbol uruguaià era el millor del planeta, una afirmació ratificada a posteriori per les conquestes dels Jocs Olímpics d’Amsterdam 1928 i la primera Copa del Món, disputada l’any 1930 al mateix Uruguai.

Aquell Barça de l’edat d’or

Davant d’aquella plèiade de figures rutilants que formaven el Nacional de Montevideo, el FC Barcelona estava en plena condició de mostrar una digna resistència. Dirigit pel tècnic anglès Ralph Kirby, l’equip barcelonista estava feliçment immers en la seva edat d’or encetada a la primeria de la dècada dels vint i comptava amb figures del calibre del porter hongarès Férenc Plattkó, els defenses Josep Planas i Emil Walter (alemany), els migcampistes Andreu Bosch, Agustí Sancho i Domènec Carulla i els davanters Vicenç Piera, Emili Sagi i Pep Samitier. Aquest darrer, el carismàtic i inoblidable Sami, era el veritable ídol de l’afecció culer, que el coneixia popularment com l’home llagosta pels seus inversemblants salts. Aquell mític Barça havia guanyat el Campionat de Catalunya després d’un emocionant frec a frec amb l’Espanyol i estava aleshores classificat per a les semifinals del campionat estatal davant l’Atlètic de Madrid, eliminatòria que acabaria superant abans de proclamar-se campió d’Espanya en derrotar a la final l’Arenas de Getxo.

Així les coses, l’enfrontament a la cúspide entre catalans i uruguaians a l’imponent catedral del futbol de l’estadi de Les Corts era tota una garantia d’extraordinari espectacle. A més, per tal de donar més transcendència a l’esdeveniment, hi havia en disputa una anomenada 'Copa Alfa Romeo', cedida per a l’ocasió per aquesta coneguda marca italiana d’automòbils.

Un matx històric

Aquell 12 d’abril del 1925 el recinte blaugrana presentava un ple total i absolut, amb 22.000 espectadors en precari equilibri a les seves grades. De fet, davant la perillosa insuficiència manifesta d’aquestes, una part dels afeccionats es van veure obligats a disseminar-se pels voltants del rectangle de joc. A les ordres del col·legiat francès senyor Girandin, els equips que van saltar al terreny blaugrana van ser aquests:

FC Barcelona: Férenc Plattkó, Josep Planas (Leandre Solà), Emil Walter, Andreu Bosch (Baldiri Elias), Agustí Sancho, Domènec Carulla, Cristòfol Martí, Vicenç Piera, Josep Samitier, Patrici Arnau i Emili Sagi.

Nacional Montevideo: Andrés Mazali, Roberto Fiorentino, Pedro Arispe, Diego Carreras, Alfredo Zibecchi, José Leandro Andrade, Santos Urdinarán, Héctor Scarone, Pedro Petrone, Héctor Castro i Ángel Romano.

Es van complir tots els pronòstics i el matx va estar a l’alçada de les seves generoses expectatives, resultant summament brillant i disputadíssim. Encara que la millor tècnica dels uruguaians va quedar palesa de manera meridiana, aquesta va sofrir el hàndicap de la duresa del camp local, encara sense gespa (no la tindria fins a l’any següent). Per la seva banda, el Barça va fer un partit admirable, com va quedar reflectit a les pàgines d’El Mundo Deportivo: “Segura la defensa, sòlida la línia de mitjans i brillantíssima, cobdiciosa i eficaç la davantera, el Barcelona del diumenge va ser un equip veritablement esplèndid, que, amb prou feines, coneixien els seus propis i més entusiastes panegiristes”. En definitiva, aquell equip s’havia superat a si mateix, i això que just una setmana abans i en aquell mateix escenari el Barça havia aclaparat l’Stadium de Saragossa en partit del Campionat d’Espanya (8-0). Per la seva banda, la revista esportiva Stadium va ser encara més ditiràmbica en publicar que aquell partit havia estat “el més gran que s’hagi jugat als nostres terrenys des de fa molts anys, i encara gairebé diríem el més gran matx que s’hagi jugat mai a Barcelona”.

Sense vencedor

El conjunt culer es va avançar dues vegades al marcador amb gols de Josep Samitier (minuts 42 i 53) però el Nacional va empatar amb dianes de Santos Urdinarián (48’) i Héctor Scarone (67’). Un cop acabat el partit amb el 2-2 definitiu es va decidir deixar-lo sense vencedor, atès que també s’havia produït una igualada en córners, que en aquells temps era la manera reglamentària de desfer un empat al final dels noranta minuts i aleshores no estaven encara estipulats els llançaments de penals com a mitjà de desempat. D’aquesta manera, el director d'Alfa Romeo a Espanya, Rafael Andrés González, es va quedar en propietat el trofeu, el qual actualment guarda un dels seus nets al seu domicili particular de Madrid.

Una dada interessant d'aquell partit, inclòs en una llarga gira de sis mesos per nou països europeus de l’equip uruguaià, és que el Nacional tenia pensat i planificat sobre finals de juny o juliol d'aquell mateix any un altre enfrontament amistós amb el Barça (qui sap si per definir d’una vegada per totes el guanyador d’aquella copa Alfa Romeo) però lamentablement el partit es va haver de cancel·lar a causa de la clausura del Club durant sis mesos com a càstig governatiu per la xiulada a l’himne espanyol que es va produir a Les Corts el 14 de juny d’aquell 1925.

L’epíleg

Al capdavall, el corol·lari d’aquell històric partit arribaria tres anys més tard, quan ambdós equips es van tornar a enfrontar en un amistós, però aquesta vegada a Montevideo, en el marc de la gira que el FC Barcelona va realitzar per Sud-amèrica un cop finida la temporada 1927/28. En aquell partit, disputat l'1 de setembre del 1928 a l'Estadi Gran Parque Central a la capital uruguaiana, va destacar la presència a les grades del llegendari cantant de tangos Carlos Gardel, gran amic i admirador del blaugrana Josep Samitier i l’albo Héctor Scarone, els quals van disputar amb els seus respectius equips aquell nou desafiament que culminaria amb la victòria del Nacional per 3-0.

Una vinculació històrica

El FC Barcelona i el Nacional de Montevideo comparteixen no només l'any de fundació, atès que ambdós clubs han estat tres vegades campions del món i en tots dos van jugar futbolistes com l’esmentat Héctor Scarone (que va tenir un pas efímer pel Barça l’any 1926), Fausto dos Santos (1931-1932), Enrique Fernández (1935-1936), Alcides Silveira (1962-1963), Luis Alberto Cubilla (1962-1964), Alfredo Amarillo (1976-1978) i el gran Luis Suárez (2014-2020), integrant del planter del Nacional des de petit. Enrique Fernández també va ser entrenador i campió de Lliga amb ambdós clubs, amb el Nacional el 1946 i 1950 i amb el Barça les temporades 1947-48 i 1948-49.