De Moxó va aconseguir 183 vots, amb els quals va superar Gaspar Rosés, amb 172, i Joaquim Peris, que en va obtenir 59.
El desè president de la història de l'Entitat va posar punt final al cisma existent entre el Club i les Federacions Catalana i Espanyola, i va aconseguir que el Barça es reintegrés als dos estaments. Malgrat la seva capacitat diplomàtica no va poder resoldre la divisió interna que es vivia al Club, dividit entre els personalistes partidaris de l’autoritarisme, agrupats al voltant de Joaquim Peris, i els que volien una autèntica democràcia al FC Barcelona.
L'altre aspecte destacat de la seva etapa al capdavant del Barça va ser el progressiu augment del professionalisme entre els jugadors, un aspecte molt polèmic aleshores.
En l'àmbit esportiu, De Moxó no va poder celebrar cap títol, ja que al Campionat de Catalunya l'equip barcelonista va acabar tercer, mentre que al torneig estatal no va poder superar la fase de classificació territorial. Al final de la temporada, i després d'un any just a la presidència, el 30 de juny del 1914 Francesc de Moxó va deixar el càrrec.
