EN PRIMERA PERSONA: Óscar López

L’optimisme sempre forma part de la meva vida. Després de tres dies registrant una tendència a la baixa de contagis de coronavirus, ahir dimarts es va trencar amb un augment, tot i que el percentatge de morts diàries continua a la baixa.

M’agrada sempre agafar-me a les coses positives, per minses que siguin, tot i que és evident que estem en un moment molt complicat i delicat. Però l’optimisme és una de les il·lusions per les quals em llevo cada matí i em fa ser positiu davant de qualsevol situació.

Des que va començar la reducció laboral en molts sectors el 14 de març i el Club ens va enviar cap a casa per teletreballar, intento seguir les mateixes rutines horàries que realitzo quan vaig al Club. Penso que és important intentar mantenir totes aquelles coses que fèiem, tot i tenir les limitacions que tenim a les nostres llars. Com ara les ubicacions, els materials i certs condicionants.

M’explico.

Soc una persona matinera. I el meu dia a dia al Club és arribar ben d’hora, cap a tres quarts de set del matí, per realitzar diferents activitats al gimnàs. Per a mi és vital fer esport i sempre el faig abans de reunir-me a l’oficina amb els companys de l’staff. En aquestes reunions donem forma a les tasques que planifiquem al començament de la setmana i cada dia les anem perfilant per després posar-les en pràctica als entrenaments amb el Juvenil B, equip que entreno des d’aquest any.

Aprofito per explicar-vos que durant molts matins que passem a la Ciutat Esportiva, casa nostra, m’adono del privilegi que tenim de poder treballar en un club que ha fet que el nostre hobbie sigui el nostre treball. 

Dues tardes a la setmana acostumo a tenir formació i/o ponències amb la resta d’entrenadors en les quals ens ajuden en diferents aspectes per millorar dia a dia.

Quan acabo la meva jornada i arribo a casa, allà m’espera per jugar i gaudir una de les preciositats que m’ha donat la vida: l’Òscar, el nostre fill, que és a punt de fer dos anys.

Els dies que tinc la tarda menys ocupada, la meva dona, la Bibiana, és qui s’encarrega de cuidar i jugar amb l’Òscar i jo em dedico totalment a la cuina per donar sortida a una de les meves activitats preferides.

Se’m fa estrany que tot això hagi canviat. Ara tot ho fem des de casa. I no és el mateix. Però ens hem d’adaptar i fer cas als protocols sanitaris per intentar entre tots aportar el nostre granet de sorra.

La normalitat ha canviat a la majoria de llars per culpa del confinament pel Covid-19. Però no per això he canviat els hàbits. Ara més que mai intento seguir una rutina semblant a la que feia abans del confinament, tal com he esmentat al principi d’aquesta carta. Tot i que amb un tret diferencial: l’esport el passo a fer a la tarda i no als matins.

I és que als matins ens organitzem amb la Bibiana el dia. Fem com si jo hagués anat al Club a treballar i m’aboco de ple a la feina d’entrenador, mentre que la meva dona realitza les tasques que faria el petitó a la guarderia.

Aprofito per reunir-me amb els companys de l’staff per videoconferència i consensuem diferents tipus d’activitats físiques que han d’anar fent els jugadors. Però no tot són activitats físiques, sinó que també els organitzem cada setmana un parell de tasques per treballar la cohesió grupal, a part de les condicionals, perquè se’ls faci més distret aquest període de confinament.

A més, durant els matins aprofito per estudiar a fons partits nostres i tenir una valoració objectiva d’alguns aspectes del nostre joc.

Tenim la sort que tant a la Bibiana com a mi ens agrada molt cuinar als dos i ara que estic presencialment a casa ens compaginem qui el fa. Quan cuinem tots dos alhora és un autèntic espectacle. Ens compenetrem molt bé i, si el petitó ho permet, que a vegades sembla que tinguem trigèmins a casa, ens surten uns plats deliciosos.

Algunes de les meves especialitats a la cuina són el pollastre amb prunes i la fideuà. Però, a més, amb la Bibiana ens agrada també fabricar el nostre propi pa i la nostra pròpia pasta.

Ens surten exquisits!

A la tarda intento realitzar exercicis amb materials i localitzacions improvisades i amb imaginació, tant per fer exercicis de càrdio com de força. Acostumo a fer-los durant una horeta, que és el que sol fer de migdiada l’Òscar. Dutxa i moment per donar-li el berenar i llegir-li seguidament un parell de contes.

Ell ja sap que després dels contes li preparo sempre una sèrie d’olimpíades en què s’ho passa la mar de bé. Les olimpíades consisteixen en un foam allargat al mig del passadís per on pot córrer, una zona de pilotes on ell les xuta com si no hi hagués demà i unes activitats de destresa en què acaba llançant-me tot el que troba pel cap. És un moment únic, especial i en què s’ho passa molt bé i nosaltres també.

I després de tot això el rellotge marca les vuit del vespre!

Hora de sortir tots tres al balcó i aplaudir per rendir homenatge a totes aquelles persones del sistema sanitari i altres sectors que estan treballant intensament i que ens estan donant suport i molta comprensió per garantir una societat sana. Tot reconeixement que fem serà poc per a tota aquesta gent que hi està deixant la pell.

M’agradaria també mostrar el màxim respecte i solidaritat a totes aquelles persones que estan passant un moment tan difícil com aquest, ja sigui tenint un familiar malalt i no poder ser al seu costat o no saber si el podran tornar a veure. Tot el meu afecte i suport per a aquestes persones.

No m’agradaria acomiadar-me sense donar molts ànims també a la població italiana on el Covid-19 ha colpejat amb força. A Roma hi tinc excompanys de quan vaig jugar a la Lazio la temporada 2004/05. Molta força també per a ells, de la mateixa manera que a Sevilla, on vaig jugar amb el Betis, i a Sòria, on vaig jugar amb el Numància, on també hi tinc excompanys, així com també a la resta de persones que estan patint aquest virus de ben a prop.

Per últim, voldria dir-vos que de totes les situacions se n’aprèn i no serà menys d’aquesta. A causa del confinament i d’aquesta situació excepcional que mai ens hauríem pogut arribar a imaginar, t’adones encara més del que realment és important i el que hem de valorar, estimar i cuidar en aquesta vida.

Espero que aviat pugui tornar a trepitjar la gespa de la Ciutat Esportiva a tres quarts de set del matí. Significarà que haurà tornat la normalitat.

Beneïda normalitat! 

Una abraçada!

Òscar