EN PRIMERA PERSONA: Luis Suárez Miramontes
- Viber
- Messenger
- Copia l'enllaç
Des de ben petit he tingut una gran passió pel futbol. Com gairebé tots els nens de la meva època, jo jugava a futbol als carrers del meu barri. Tenia dos germans més grans que jo que també jugaven. Jo els anava a veure quan jugaven al juvenil del Deportivo. Malauradament, ells ja no hi són.
Vaig arribar al primer equip del Deportivo de la Corunya amb només 18 anyets. Però allà només vaig ser-hi un any. Menys d’un any! Fins que va venir el Barça i em va fitxar.
El meu debut amb el Deportivo va ser al Camp de Les Corts. Llavors hi havia una gran diferència entre els equips grans i petits i el Barça ens va marcar sis gols, però jo, que era molt jove, vaig fer algunes cosetes interessants que van cridar l’atenció. A partir d’aquell dia el FC Barcelona em va començar a seguir i la temporada següent jo ja vestia de blaugrana.
Tenir la possibilitat de fitxar pel Barça va ser meravellós. Un any abans jo estava demanant autògrafs a aquells mateixos jugadors!
És cert que no vaig poder fer grans coses a l’equip de la meva terra..., però era el Barça i el cert és que les coses no em van anar gens malament.
El Deportivo i el Barça d’aquella època no tenien res a veure. Eren com el dia i la nit. A la Corunya teníem un únic massatgista i a Barcelona, en canvi, hi havia massatgistes, et preparaven per al bany i la piscina, hi havia perruquer, que t’arreglava les ungles, els peus... La dimensió de l’equip era una altra que al Deportivo.
La meva mare patia perquè el seu fill marxés a Barcelona a jugar. Les mares són així: em veia més petit del que jo era. Però, tot i no agradar-los el futbol, els meus pares es van adonar que fitxar pel Barça podia ser quelcom important i que a mi era el que m’importava. Jo estava fent realitat el somni de la meva vida i ells també se n’alegraven.
Al Barça vaig jugar-hi durant set temporades. Vaig tenir-hi molts entrenadors: Sandro Puppo, Ferenc Plattko, Domènec Balmanya, Helenio Herrera, Enric Rabassa, Ljubisa Brocic i Enrique Orizaola.
He de dir que amb tots vaig tenir una molt bona relació, tot i que algun d’ells em fes fer coses un pèl estranyes. Sí, sí. En Ferenc Plattko devia veure’m massa poca cosa i se li va ocórrer posar-me un punching ball perquè jo li donés cops de puny i agafés massa muscular. Havia d’estar mitja hora tancat en un petit habitacle després de cada entrenament! És cert que jo no tenia un físic gaire desenvolupat, però això... Després d’una setmana donant cops vaig anar a veure’l al seu vestidor i li vaig dir: “Míster, jo tancat en aquesta habitació no m’hi torno a quedar. Jo he vingut a jugar a futbol, no a boxejar”. Per a què m’havia de servir a mi la boxa?
Durant els meus anys al Barça vaig viure també l’últim canvi d’estadi. El 1957 vam passar de jugar al Camp de Les Corts a fer-ho al Camp Nou. Els jugadors vam acceptar-ho com una situació normal, previsible, ja que l’equip havia guanyat molts títols i l’estadi s’havia quedat petit.
Però el Camp de les Corts era un estadi tan meravellós per jugar al futbol... Hi havia un gran ambient i la gent estava molt a prop. Podies sentir la calor humana, era magnífic! El Camp Nou era un pèl diferent, tot i que també era i continua sent un gran estadi per jugar al futbol.
Havíem guanyat tant que vam haver de canviar d’estadi.
Però, tot i així, s’havia creat una situació que va acabar provocant el meu adeu.
No sé ben bé per què, però el públic del Barça em va començar a xiular.
S’havia generat una situació de rivalitat entre Ladislau Kubala i jo que en realitat no existia. Ell i jo sempre ens havíem portat molt bé però la gent insistia a xiular-me quan ell no jugava. La qüestió és que jo no ocupava el seu lloc al camp. Jo feia d’organitzador de joc. Teníem rols diferents i, quan ell no jugava, segurament era perquè Kocsis, Evaristo o Eulogio Martínez, altres grans jugadors que teníem a l’equip, eren els que jugaven al seu lloc. De fet, em xiulaven també quan ell jugava.
Kubala era una autèntica llegenda del barcelonisme. Ell va dur a Espanya coses noves que no s’havien vist mai fins llavors. La protecció de la pilota quan l’equip guanyava, les faltes amb efecte per sobre de la barrera i fins i tot els penals amb aturada prèvia. Després els brasilers van inventar el nom de ‘paradinha’ però ell ja les feia als anys 40 abans que els brasilers!
Kubala tenia tota la qualitat, una corpulència física fora del comú i una extraordinària tècnica.
Jo l’admirava i no entenia per què el públic em xiulava i ens volia enfrontar. Jo no en tenia cap culpa!
En aquella època, és cert que Kubala venia de recuperar-se d’una greu lesió i possiblement el seu rendiment havia abaixat una mica respecte al d’anys enrere. Però la gent, en lloc d’alegrar-se per la meva irrupció en un moment en què Kubala potser estava en hores més baixes, va optar per un camí diferent i va agafar-me mania a mi. Tinc la sensació que al Barça sempre hi ha hagut problemes quan hi ha hagut més d’un líder. I jo crec que molt millor si hi ha dos, tres o quatre grans jugadors que només un.
Era molt estrany. Al carrer la gent em felicitava pel meu rendiment, perquè jo al Barça vaig jugar sempre amb tots els entrenadors, però un cop a l’estadi eren majoria els que em xiulaven. No em quadrava.
Sigui com sigui, l’Helenio Herrera, que m’havia dirigit al Barça i llavors era entrenador de l’Inter, es va aprofitar de la situació i em va fitxar pel conjunt italià.
No va ser una decisió difícil de prendre: tot l’enrenou que es generava amb el públic en els partits a casa van fer-me acceptar l’oferta de l’Inter. A més, tenia la il·lusió de poder triomfar fora de la Lliga espanyola. Vaig ser el primer futbolista nascut a l’estat espanyol a jugar a Itàlia.
Hauria marxat del Barça sense aquest problema amb el públic?
No ho sé. Crec que m’hi hauria quedat. És cert que el factor econòmic hauria pogut influir: Itàlia i la seva Lliga tenien llavors una potència molt superior a l’espanyola. Van pagar per mi 25 milions de pessetes de l’època [ara serien 204.000 euros], que era una barbaritat! Sincerament, però, crec que m’hauria quedat i m’hauria acabat retirant al Barça. Vull recordar que en aquella època la relació de qualitat i popularitat del Barça era molt més alta que la de l’Inter, que fins llavors no havia guanyat tantes competicions com les que guanyaria més endavant.
El meu final al Barça va ser un pèl trist. El meu últim partit va ser la final de la Copa d’Europa del 1961 contra el Benfica. Vam perdre per 3-2 en la recordada final dels pals quadrats. Quina mala sort vam tenir! Abans de la final el meu fitxatge per l’Inter ja estava tancat. Hi havia gent que creia que jo no jugaria per por a lesionar-me però l’entrenador, l’Enrique Orizaola, em coneixia bé i em va fer jugar. Guanyar la Copa d’Europa hauria estat el colofó perfecte a la meva etapa blaugrana.
Vaig fer un gran partit a la final de Berna. Tant, que l’afició de l’Inter es fregava les mans amb el meu fitxatge. Uns anys abans també havíem guanyat per 4-0 i 2-4 a l’Inter a la Copa de Fires. Jo tenia por que pensessin que fitxaven un jugador que llançava els córners i també els rematava.
A la final de la Copa d'Europa del 1961 vam tenir molt mala sort. Guanyar-la hauria estat el colofó perfecte
“ LUIS SUÁREZ
Torno a Helenio Herrera. Ell va ser una peça clau a la meva trajectòria. Després de dirigir-me al Barça, a Milà vam guanyar plegats dues Copes d’Europa i dues Copes Intercontinentals, a més de diverses Lligues. Ara encara em paren pel carrer a Milà, ciutat on visc, aficionats de tot arreu que saben que vaig formar part del Grande Inter, tal com es coneix aquell equip que va fer història.
Sobre això, encara recordo quan a Barcelona anava a entrenar-me agafant el tramvia. Fins als 21 anys no vaig tenir cotxe i tots vivíem al carrer Aribau o al carrer Casanova i agafàvem el tramvia amb tota la tranquil·litat del món per anar a Les Corts. Ara un futbolista en actiu gairebé no pot ni sortir al carrer...
O com quan vaig guanyar la Pilota d’Or. Que em van donar el trofeu abans d’un partit i jo li vaig demanar al massatgista que me’l guardés i ja està. Res de debats sobre el possible guanyador durant mesos com passa ara.
Com ha canviat el món del futbol en aquests anys!
Com anava dient, Helenio Herrera era, per sobre de tot, un gran treballador. Vivia les 24 hores del dia pel futbol. Volia guanyar sempre. Era un avançat al seu temps pel que fa a la preparació física. Els anys previs a la seva arribada no tenien res a veure amb els seus pel que fa a intensitat i velocitat. Sempre entrenava amb pilota i no parava de dir-nos ‘Dale, dale, dale!’.
Amb ell vaig augmentar moltíssim el meu rendiment. També em va ajudar a fer créixer la meva personalitat.
Tenia alhora un gran poder de persuasió. Convencia. Era un entrenador meravellós, sobretot per als jugadors als quals els faltava quelcom per ser grans, ja que a aquests els convencia i els feia rendir per sobre de les seves possibilitats.
Era conegut també per les seves frases. Com el dia abans d’un Betis-Barça, que va deixar anar que guanyaríem sense baixar de l’autocar. Us podeu imaginar la que es va organitzar al camp... Em va tocar un defensor bètic que em va fer dues entrades que li vaig dir ‘On vas?’ Ell em va recordar les paraules del meu tècnic i jo vaig suggerir-li que li anés a comentar directament a ell a la banqueta en lloc d’anar per mi.
Helenio Herrera deia aquelles frases perquè podia dir-les. Sabia que tenia un equipàs que l’endemà guanyaria.
Amb l’Inter de Milà vaig tornar uns quants cops al Camp Nou. El primer va ser en un amistós inclòs en el contracte del meu traspàs. Va ser poc després del meu fitxatge per l’Inter, quan tot estava encara molt recent. Aquell dia el públic culer em va xiular com mai. Vaig rematar fora i em van xiular molt. Després, una segona vegada, el mateix.
En una reacció de la qual ara em penedeixo, vaig fer una botifarra a l’afició i me’n vaig anar. Sense avisar l’entrenador. Hauria pogut avisar abans l’HH perquè em canviés..., però va ser una reacció espontània. Al contrari que al Barça, quan ja estava preparat per als xiulets de la meva afició, aquell dia, com a jugador de l’Inter, no m’ho esperava pas.
Ara em penedeixo d’aquell gest. No s’ha de fer.
Més endavant, a l’octubre del 1968, Sandor Kocsis em va trucar per convidar-me al seu partit d’homenatge a Barcelona. Vaig acceptar i hi vaig anar. Aquell dia qualsevol detall meu venia acompanyat d’una ovació enorme. Crec que l’afició del Barça ja s’havia adonat de l’error que havia comès amb mi.
- Viber
- Messenger
- Copia l'enllaç