EN PRIMERA PERSONA: Demetrio Albertini
Itàlia està jugant aquestes setmanes un dels partits més importants de la seva història.
Malauradament, com gairebé tot el planeta, els italians estem obligats a vèncer el rival més perillós que ens hem trobat fins ara: el Covid-19. Es tracta d’un repte molt complicat que ha de treure el millor de tots nosaltres per tal que el país pugui derrotar aquest virus, però no tinc cap dubte que entre tots ens ajudarem i aconseguirem que d’aquí a poc temps puguem dir amb orgull que hem guanyat el nostre gran enemic.
Aquests dies estan sent molt diferents per a mi i per a la meva família. Quan ens vam assabentar que el nord d’Itàlia començava a ser una zona de risc, i abans que el Govern decidís tancar tot el país, vam decidir desplaçar-nos fins a la Toscana, prop de Coverciano, on hi ha la Ciutat Esportiva de la Federació Italiana de Futbol i on tinc situat el meu despatx. Venir fins aquí era la millor opció per allunyar-nos d’un dels epicentres del contagi i també per poder seguir desenvolupant la meva feina com a responsable formatiu de la Federació.
El coronavirus ha canviat en un tres i no res la manera que teníem els italians de viure. En el meu cas, la vida a Coverciano es resumeix a estar connectat a Internet les 24 hores del dia per seguir exercint les funcions laborals de la meva empresa, Dema4, a més de totes les obligacions que aquests dies tenim a la Federació. Els meus dos fills, en Federico i la Costanza, estudien des de casa també a través d’Internet, i tant la Uriana, la meva esposa, com jo, els intentem donar un cop de mà amb el que podem. Igual que ells ho fan amb nosaltres. El confinament ha canviat totes les relacions socials aquí a Itàlia, però això també té coses bones, per exemple, les noves iniciatives solidàries que estan sorgint gràcies a les xarxes socials. Nosaltres participem en campanyes com ara la dels artistes Chiara Ferragni i Fedez, però també n’organitzem d’altres al meu centre de pàdel. Totes elles destinades a incrementar els recursos dels hospitals.
Estar a casa tantes hores aquests dies fa que el teu cap doni moltes voltes. A mi, per exemple, em toca estar cada dos per tres pendent de trucades i de videoconferències de la Federació. Ara mateix, el futbol està aturat a Itàlia, per raons evidents, i la nostra feina és treballar per esclarir el que volen saber milions de seguidors del nostre calcio: Quan es reprendrà la Serie A i les altres competicions?
La nostra idea és que tornin a arrencar a principis de maig, però ara per ara hi ha molts escenaris oberts: no es descarta que la Serie A es jugui durant els mesos d’estiu, però tampoc que es cancel·li la temporada o que es jugui seguint un sistema de play-off i de promoció de descens. De fet, ja estem treballant amb aquestes possibilitats, però és molt complicat poder calcular terminis en aquest escenari d’incertesa en què hem de recordar que la salut és el més important. El mateix passa amb la Lliga de Campions. La Champions té una complicació afegida i és que implica molts països, i això vol dir que tots hem de córrer en la mateixa direcció i a la mateixa velocitat per quedar lliures de la pandèmia gairebé alhora i seguir jugant. És tot molt confús, però tant de bo les competicions es puguin acabar dins del terreny de joc.
Quan penso en la tornada del futbol, és inevitable mirar enrere i recordar com un es va apassionar per primera vegada d’aquesta gran bogeria sana. En el meu cas, tot va començar el 1982, quan Itàlia va guanyar la Copa del Món a Madrid. Jo tenia només 11 anys, però aquell moment de glòria, en què tot el país es va unir per celebrar plegats aquell Mundial, va significar un punt d’inflexió. Allà és on vaig començar a somiar a poder arribar a l’elit i també a tenir el meu propi cromo, la meva pròpia figurina Panini.
Aquest gran somni es va poder fer realitat la temporada 1988-1989. Va ser aleshores quan vaig debutar vestint la samarreta del club dels meus somnis, l’AC Milan. Vaig tenir l’oportunitat d’estrenar-me en un equip de grans estrelles dirigit per un dels millors entrenadors de tots els temps, Arrigo Sacchi, el tècnic que em va donar l’oportunitat de pujar al primer equip. Jo sempre dic que hi ha dos entrenadors que m’han marcat de ple la meva trajectòria com a futbolista. Un, sens dubte, és Sacchi, i l’altre és Fabio Capello. Arrigo Sacchi no només volia guanyar, sinó que també volia marcar la història amb el seu estil, i de fet ho va aconseguir, tal com també ho està fent el Barça durant les últimes temporades.
Quan jo era al Milan també vaig coincidir diversos anys amb una persona que, juntament amb Carlo Ancelotti, es va convertir en el meu professor dins del terreny de joc, un jugador que posteriorment es va convertir en el meu entrenador. També vaig tenir l’honor de tenir Ancelotti com a tècnic, però en aquesta carta us vull parlar d’una figura que va acabar teixint una estreta relació amb el Barça. Sabeu de qui parlo?
Evidentment, parlo de Frank Rijkaard.
La veritat és que no m’hauria imaginat mai que en Frank acabaria dirigint un equip. Quan jugava al seu costat, mai aixecava la veu. De fet, quan vaig arribar al Barça, bromejava amb ell dient-li que per fi l’escoltava. Rijkaard va ser imprescindible perquè jo acabés aterrant al Camp Nou l’any 2005. Ell em va convèncer per venir, volia un perfil guanyador a dins del vestidor que, a més, pogués aportar la seva experiència dins del camp. Van ser uns mesos molt feliços que van culminar amb la consecució de la Lliga, la primera que guanyava el Barça des de la temporada 1998-1999.
El FC Barcelona sempre ha estat part de la meva carrera futbolística, encara que només hi hagi jugat sis partits. És curiós, però és així. Per què ho dic, això? Doncs per moltes raons. Primer de tot, i com a anècdota: mai he perdut contra el Barça, ni cap partit amistós ni cap oficial. A més, la meva carrera futbolística sempre s’ha desenvolupat paral·lelament a la de Guardiola. Els dos formem part de la mateixa generació, els dos amb el dorsal 4 a l’esquena i jugant a la mateixa posició de dos clubs molt importants.
Però hi ha més coses. Vaig acabar a Barcelona la meva carrera com a jugador i, de moment, l’única final de la Champions que he organitzat com a membre de la Federació Italiana -una vegada ja retirat- va ser la de Roma del 2009. Qui va guanyar aquella Lliga de Campions? El Barça. No cal afegir res més.
També és veritat que vaig estar involucrat en un dels capítols més tristos de la història recent blaugrana. Ja us imagineu de quin us parlo, oi? La final de la Champions del 1994, a Atenes.
Quan hi penso, és complicat entendre què és el que va passar aquell 18 de maig del 1994. El Barça havia guanyat la Lliga el cap de setmana anterior i venia amb molta confiança. Nosaltres, d’altra banda, vam tenir 15 dies nets per preparar aquella gran final. Suposo que això va influir al nostre favor. El Dream Team de Johan Cruyff era un equip màgic, tenia un estil únic, però físicament era inferior al nostre Milan. Jo faig 1,81 d’alçada i peso poc més de 80 quilos. En aquell Barça, hauria estat un dels jugadors més alts i corpulents. En canvi, a l’AC Milan era el futbolista més petit.
Recordo que vam plantejar un duel amb una pressió molt alta perquè sabíem que ells estaven més cansats que nosaltres. Podien dominar-nos amb la pilota una estona, però nosaltres teníem més opcions en jugades a pilota aturada. Va ser una final amb un record dolç, tot i que soc molt conscient que aquí a Catalunya no es va viure igual.
El 1994 va ser un any molt rellevant en la meva vida. Dos mesos després d’aixecar la Lliga de Campions, em va tocar encaixar una de les derrotes més dures de la meva vida, la de la final del Mundial contra el Brasil. Vam caure a la tanda de penals per 3-2. Jo en vaig xutar un i el vaig poder marcar. De fet, era la primera pena màxima que llançava com a professional.
Va ser duríssim perdre aquell partit. D’aquestes desfetes només et pots aixecar amb coratge i amb el suport de tot el país. La derrota en el Mundial va ser una lliçó que em va ajudar a créixer i a convertir-me en el futbolista i en la persona que soc avui. Em considero un guanyador. He guanyat títols en totes les temporades de la meva carrera, menys amb l’Atlètic de Madrid la 2002-2003 -tot i que no puc oblidar aquell gol de falta que vaig marcar al Santiago Bernabéu com a matalasser-, i això m’ha permès gaudir d’una retirada professional de somni.
En Rijkaard, quan em va fitxar, volia que implantés aquest caràcter guanyador dins d’un vestidor -el del Barça- tocat per les lesions i amb grans promeses que encara no havien explotat. Al final, la meva etapa com a blaugrana va resultar ser un gran punt final a la meva carrera, un desenllaç rodó que va tenir com a cirereta del pastís l’homenatge que em van retre el mateix Barça i l’AC Milan una temporada més tard. Veure San Siro ple de gom a gom aquell 15 de març del 2006, amb tantes estrelles del futbol mundial reunides en un mateix terreny de joc, em va fer despertar un orgull i una emoció única que mai no oblidaré. Ho portaré sempre a dins meu.
Ara, però, i davant la situació d’excepcionalitat que estem vivint, és el moment de pensar col·lectivament i de remar tots en la mateixa direcció. Tornarem a guanyar com ho hem fet sempre i tornarem a demostrar que, quan treballem junts, ningú no ens pot aturar.
Una abraçada molt forta des del fons del meu cor a tota l’afició blaugrana. Sempre sereu part de la meva vida.
Força Barça!
