El Barça canvia de pell

És una temporada complicada per l’equip de Ronald Koeman, però al llarg dels mesos ha demostrat sobreposar-se a moltes dificultats. I ho ha fet a còpia de fe i versatilitat. Un Barça perseverant i adaptatiu. Un Barça sacrificat i modulable. Un Barça que, quan cal, canvia de sistema per trobar solucions.

El Barça arriba al rush final de temporada ensenyant el seu costat més camaleònic. Després que la migració del 4-3-3 al 3-5-2 servís per estabilitzar l’equip i contribuir a la millor ratxa de la temporada a la Lliga, el Barça ha entrat en una fase on està compaginant aquest dibuix amb l’habitual 4-3-3 en funció del moment. Una versatilitat que s’explica sobre aquests punts tàctics:

Estabilitat defensiva i el 3-5-2

En el partit contra el Sevilla en Lliga, Koeman va sorprendre a tothom apostant pel 3-5-2, un sistema que l’equip ja havia utilitzat però aquesta vegada amb matisos molt particulars. El primer objectiu que el tècnic blaugrana va buscar amb el canvi el trobem en el repartiment d’espais defensius, ja que el Barça va passar de defensar amb dos centrals a fer-ho amb tres. I això el va dotar d’una estabilitat defensiva que es va plasmar immediatament. Mentre que en els 37 partits disputats fins a la transformació l’equip havia encaixat 37 gols, el Barça només va rebre tres gols en els sis partits compresos entre l’aplicació de sistema i l’aturada de seleccions. És a dir, de tenir una mitjana d’un gol en contra per partit a tan sols 0,5.

Pressió i amenaça a l'espai

Dues de les singularitats del 3-5-2 que fa servir l’equip les trobem en els carrils i a la punta de llança. El fet que els jugadors de banda (Alba i Dest) tinguin les espatlles cobertes els permet anar a pressionar dalt de tot de tal manera que el Barça s’està aparellant a l’home contra qualsevol rival. Tant se val si l’oponent intenta sortir amb quatre defenses o amb cinc.

El Barça pressiona amb els dos puntes més els dos carrils en defenses convencionals i traient a un migcampista a dalt si els adversaris posen una línia de cinc. No és casualitat que l’equip pugés l’índex de recuperacions d’una mitjana de 59 per partit a una mitjana de 61,1 en el tram de temporada on va passar a tenir aquesta distribució com a pla fix. A la part de dalt, es compensa parcialment la manca de profunditat pròpia d’aquest sistema amb la figura de Dembélé tirant desmarcatges de ruptura per trobar situacions de gol o, si no, per amenaçar la defensa rival.

La fluïdesa del 4-3-3

L’estructura més habitual a l’escola Barça i la que Koeman utilitza per atacar millor. I és que aquest dibuix té la principal fortalesa de comptar amb una ocupació dels espais basada en triangles a totes les altures de camp. Una cosa que converteix la disposició de l’equip en molt racional i que concedeix sempre dues opcions al posseïdor de pilota. A més, aquest sistema té la particularitat de tenir eines tant per generar amplitud (amb extrems o amb desdoblament de laterals) com per crear profunditat (entrada en els carrils lateral-central).

Les zones de recepció de Messi

Depenent de si el sistema és un o un altre també canvien les zones de recepció favorables per al 10. Amb un 3-5-2 que té en la figura de Dembélé algú que condiciona la defensa adversària fins al punt de no poder guanyar metres cap amunt, l’espai entre línies queda net per a ell. Però quan el Barça utilitza el 4-3-3 l’equip refusa la zona de dalt perquè Messi es desenvolupi amb total llibertat com a fals nou.

Factor De Jong

Amb la lesió de Piqué, De Jong va passar a jugar a l’eix defensiu recuperant una figura oblidada en el futbol com és la de lliure. I aquest és un factor que Koeman pot utilitzar en qualsevol moment. En primer lloc per aniquilar qualsevol intent de pressió dels rivals i, d’altra banda, per generar superioritats amb pilota cada vegada que l’holandès se suma a l’atac a través de les seves exquisides conduccions.

Els espais determinen el canvi

El factor que fa que el sistema variï és la presència o no d’espais. Si l’adversari avança línies, l’estructura en 3-5-2 pot explotar un dels seus principals punts forts: la profunditat que poden reportar Dembélé i els carrilers. Si, per contra, l’oponent opta per replegar-se prop de la seva àrea, la distribució en 4-3-3 amb extrem i lateral en els costats aporta més instruments per atacar aquest tipus de situacions. Just per això, el dia del Clàssic i davant un sobtat Madrid esperant al seu camp, l’equip va començar amb el 3-5-2 però va passar al 4-3-3 en la segona meitat.

Mingueza i Dembélé com a interruptors 

Futbolistes d’alta polivalència i que poden realitzar el clic en l’estructura tàctica en ple partit i sense necessitat d’utilitzar un canvi. Quan això es dona, el del planter passa de central dretà a lateral dret, mentre que el francès abandona la punta d’atac per situar-se en una de les dues bandes (primordialment la dreta).

*Totes les dades han estat proporcionades per Opta Sports