Raúl Entrerríos: “Arribar a 500 partits de Lliga Asobal és un orgull”

Raúl Entrerríos assolirà aquest divendres, contra el BM Benidorm al Palau Blaugrana, els 500 partits a la Lliga Asobal. El central asturià, que disputa la seva novena temporada al Barça Lassa, es convertirà en el quart jugador actualment en actiu que arriba a aquesta xifra màgica, després de JJ Hombrados (707), l’exblaugrana Juanín García (618) i Javi Díaz (526). Abans de celebrar l’efemèride, el ‘9’ blaugrana repassa la trajectòria en una àmplia entrevista amb BarçaTV.

Què suposa arribar als 500 partits a la Lliga Asobal?

És un orgull arribar a aquesta xifra, no és quelcom que tinguis al cap quan comences. Quan hi arribes, només pots sentir orgull per haver fet tants anys de carrera i continuar fent-la en un club tan exigent com el Barça.

Aquell noi que va començar a jugar a Gijón s’ho hauria imaginat?

Ni de bon tros. Tots, quan comencem a jugar de petits, somiàvem a arribar a jugar al màxim nivell o jugar amb la selecció. Són somnis que tens, i, en el meu cas, s’han anat complint un rere l’altre. Quan deixi de jugar i comenci la meva nova vida miraré enrere i podré dir que he tingut una carrera plena.

Com recordes el teu debut a la Lliga, amb la samarreta de l’Ademar de Lleó?

El recordo complicat, però amb molta il·lusió. Estava en un club molt important i amb una ciutat al darrere seu. Venia de ser campió de Lliga, així que l’exigència era màxima. Recordo molts nervis pel repte, i era difícil pel canvi, per allunyar-me de la família. Va ser una etapa de molt treball, de ganes de fer-me un lloc. Per ser la primera aventura va ser especial.

Després vas anar a Valladolid. Què hi trobes allà?

Va ser difícil canviar d’aires, perquè estava molt bé a Lleó. Era feliç i tenia grans amics, però el meu cos em demanava un canvi, i em venia de gust treballar sota les ordres de Juan Carlos Pastor perquè ell treballa molt amb els centrals. Crec que va ser clau per arribar després al Barça. A Valladolid vaig gaudir de tres anys molt bons, professional i personalment.

Què sents quan t’assabentes que el Barça pagarà la teva clàusula?

L’interès era previ, però les circumstàncies feien que jo tornés a Lleó per apropar-me de nou a Astúries. Però quan el Barça va tornar a la càrrega amb el fitxatge vaig pensar que era una oportunitat que havia d’aprofitar. No coneixia el club, però va ser el pas positiu. Quan tens l'ocasió de competir al nivell més alt amb el FC Barcelona en cada competició, ho has d’aprofitar. No t’adones de com va tot fins que arribes aquí, però, sens dubte, va ser un pas decisiu a la meva carrera i va arribar en el moment just.

Després d’uns anys a la competició, guanyes la Lliga Asobal en el teu primer any a Barcelona.

Poc més se li pot demanar en el debut amb un equip campió com el Barça. Quan arribes a un lloc nou sempre costa fer-te amb els companys, amb els hàbits d’entrenament, amb la ciutat. Són molts canvis de cop, i poder guanyar el títol trencant l’hegemonia que tenia el Ciudad Real els últims anys va ser especial. A més, vam tancar la temporada guanyant la Lliga de Campions. Un any màgic. En tinc un record inesborrable.

Més enllà de l’aspecte esportiu, què t’ha donat Barcelona?

La vessant esportiva ha estat espectacular, el que hem fet fins ara és difícil d’imaginar, però Barcelona m’ha donat molta tranquil·litat per desenvolupar la meva carrera amb tot allò necessari, i una vida plena en la ciutat. Amb la família estem molt a gust i ara, després de tants anys tan bé, seria difícil canviar. Ara veig una altra etapa oberta després de l’esportiva, que és continuar aquí, i això és fonamental. No hi ha un lloc millor per dedicar-te a l’esport que aquest club, el més gran del món.

Tens algun partit, d’aquests 499, marcat en la retina?

Hi ha partits molt emotius, els dels comiats. El dia que vaig canviar Lleó per Valladolid, hi ha molta rivalitat entre els dos equips, i aquells dies de derbi, era complex quan havia pres aquella decisió. També els primers partits amb el Barça, guanyant la Lliga amb la victòria contra el Ciudad Real. Els primers anys et marquen més, perquè veus coses diferents.

Hi ha algun company que t’hagi marcat sobre la pista? I algun rival?

De companys, n’hi ha moltíssims. He estat en grans plantilles en tots els equips. El que tots podem pensar és el Nikola Karabatic, però esportivament el meu germà ha estat fonamental en la meva carrera. Més enllà d’esportistes, he fet grans amics a tots els equips. De rivals que m’ha costat frenar, també n’hi ha un munt. Sobretot en els primers anys, en què la Lliga era molt potent i hi havia figures mundials com Ólafur Stefánsson, Jackson Richardson o Yakimovich, que eren jugadors pràcticament imparables.

Com has portat ser el petit dels germans Entrerríos? Què té aquesta família?

Ser el germà de l’Alberto ha estat sempre un orgull. Aviat em vaig desmarcar de la seva carrera, tot i que és cert que tenim moltes coses en comú en el joc col·lectiu. Jo no era tan potent, no tenia tan llançament i vaig aprofitar els meus recursos. Tots dos hem fet el nostre camí, i tots dos en podem estar orgullosos. Als Entrerríos sempre ens han inculcat des de petits la filosofia de l’esforç, de la unitat i de la disciplina.

Amb 38 anys, dones la sensació que encara et queda corda.

Em trobo bé físicament, però és cert que els anys passen i hi ha dies que tens més molèsties que quan era jove, i els processos de recuperació són més lents. Per sort no he tingut lesions importants, i soc una persona que es cuida, que porta una vida sana i familiar. Això ha ajudat a tenir una carrera llarga, així com treballar en un club com el Barça. Em queda un any més de contracte, intentaré gaudir al màxim fins a l’últim dia que estigui sobre la pista, i després treballaré des de l’altra banda. Tinc molt coses per aportar i moltes també per aprendre. Ja arribarà, ara vull seguir gaudint d’això.