EN PRIMERA PERSONA: Ludovic Fabregas
Dijous 12 de març, dia del nostre últim entrenament. Recordo perfectament aquell moment. Estàvem preparant el derbi contra el Fraikin Granollers de la Lliga Sacyr ASOBAL, després del títol que havíem aconseguit el 8 de març passat a la Caja Mágica de Madrid: la Copa del Rei. Teníem ganes de jugar, com sempre, per defensar els colors del Barça.
Però per primera vegada, les coses eren diferents. Partits cancel·lats, com també els entrenaments. La Ciutat Esportiva, casa nostra, tancada. “La meva vida diària canviarà sí o sí”, vaig pensar. S'han acabat els viatges, els dinars d'equip, els cafès abans d'entrenar, escoltar el nostre metge preferit explicar-nos històries, treballar amb el nostre entrenador animant-nos...
El nostre planning cap per avall i el nostre treball també. Però sobretot la nostra vida! Perquè tot és molt diferent a dia d'avui. Una vida sense la nostra gran passió, quedant-nos a casa, no és el mateix. Sense handbol, toca fer esport a la terrassa sense material, mirar sèries o dibuixar. Mantenir-se ocupat, al cap i a la fi, i fer més suportable la situació. Però durant cada jornada, sempre penso en una mateixa cosa: reprendre la temporada.
Parlo cada dia amb els meus pares per saber com es troben i també per saber com van les coses al meu país, França. Estic en contacte amb tothom perquè és una situació crítica i cal estar junts, malgrat la distància. Ens truquem cada dia, ens veiem per WhatsApp i, afortunadament, tots estan molt bé. També la meva àvia, que va fer anys fa uns dies. Sempre que parlo amb ella em toca practicar el català.
Ens mantenim junts i forts com sempre, i així seguirem. És la nostra manera de ser.
Els meus companys, els meus entrenadors i el meu club em troben a faltar. Però avui, pel benestar de tots i per aconseguir superar aquesta crisi, #JoEmQuedoACasa.
El retrobament serà més bonic, culers.
