EN PRIMERA PERSONA: Moussa Wagué

Ja està. La meva primera temporada al Barça ha acabat. Ara aniré a defensar els colors del meu país i mostrar els meus progressos. Han passat moltes coses des de la Copa del Món a Rússia a l'estiu passat. Tenim l’oportunitat d’aconseguir un trofeu per al nostre país: la Copa Àfrica. L'any passat vam tornar de Rússia amb un regust amarg.

Vam ser la primera selecció eliminada pel fair-play..., per dues maleïdes targetes grogues! Va ser realment frustrant.

Els nostres partits al Mundial ens van mostrar que podíem competir amb qualsevol equip. Seria increïble tornar d'Egipte amb el trofeu per al Senegal per primera vegada a la història. Som favorits però haurem de demostrar-ho al terreny de joc.

El grup de la selecció és la meva família. Vam créixer junts, des de les categories inferiors de la selecció fins ara. Riem molt quan estem junts.

Tinc les meves rutines, especialment abans dels partits. Mengem els nostres plats típics (com el thieboudienne, el nostre plat nacional a base d'arròs i peix), ballem per eliminar la pressió, preguem junts... Alguns són musulmans i d’altres són cristians.

Però no importa.

Les nostres oracions demanen el mateix i sentim que estem units cap a un objectiu comú. També al Barça reso abans dels partits, tot sol, perquè la fe m'ajuda a sentir l'ànima d'un guerrer.

Barcelona... Si penso en la ciutat d'on vinc, Bignona, que té només 27.000 habitants..., és a l'oest d'Àfrica.

Quan tenia 6 anys, jugàvem descalços amb cada pilota que ens queia entre els peus. La nostra alegria es resumia a xutar un tros de cuir rodó. O de plàstic o el que fos...

No pensàvem a ser professionals. Volíem jugar amb la pilota, sense importar el temps ni les condicions materials.

Haver començat a jugar sense sabates em va ajudar a perfeccionar la meva tècnica i a tenir els peus forts.

Va ser llavors quan em van seleccionar per anar a jugar a 400 quilòmetres de casa, a l'Acadèmia Aspire, a Saly, amb gent de tot Àfrica, de Costa Rica... Recordo que el dia dels tests, no hi volia anar perquè tenia por de perdre’m l’escola i el meu pare m'hauria renyat.

Però tot va anar bé.

Aquí tenien tot el que necessitava per a progressar en les millors condicions. Era una mica com la Masia africana. Anàvem molt a Europa per jugar tornejos internacionals com el MIC. Sentia que tot estava començant.

A l'Acadèmia Aspire no teníem temps per respirar. Amb dos entrenaments al dia. Estàvem tan motivats que no sentíem ni els raigs de sol.

Als 18 anys vaig anar a Bèlgica, per jugar amb el CAS Eupen. Anar-me'n tan lluny no em feia por, ja que coneixia la gent gran de l'Acadèmia que jugaven per al club. Gairebé tothom parlava francès aquí. Al primer equip, el meu entrenador era l'exinternacional francès Claude Makélélé, guanyador de la Lliga de Campions del 2002, finalista de la Copa del Món 2006... Amb ell vaig aprendre a ser un guerrer com ell ho va ser al Reial Madrid o al Chelsea.

Al KAS Eupen havíem de lluitar per no baixar a Segona i cada punt valia or.

Avui, al Barça, és tot al contrari. Un empat és considerat com una derrota i guanyar és el normal.

Quan comences el partit vas líder i sempre tens l'obligació de guanyar els tres punts. És un club a part, amb una filosofia pròpia. Abans de jugar, l'entrenador em diu sempre: "Has d’atacar defensant".

En altres llocs, els entrenadors estan acostumats a dir-te: "Ataca quan puguis, i torna enrere ràpid".

Aquí el club té la cultura de la victòria i del joc ofensiu. Aquest any vaig tenir la sort d'acabar la temporada amb el primer equip, com a campió de la Lliga. Em sento orgullós per jugar al millor club del món, perquè Eto'o, Keita, Yaya Touré em van fer somiar de petit. Però espero estar en aquest grup regularment la propera temporada. Em queden la Copa d'Àfrica i la gira de pretemporada perquè em vegin, si tot surt bé.

Al Mundial passat, el meu gol històric amb el Senegal [es va convertir en el golejador africà més jove en la història dels Mundials], entre altres coses, em va permetre signar pel Barça dos mesos després.

La selecció pot ser una bona finestra per mostrar el meu potencial. Especialment amb Aliou Cissé, el seleccionador. Ell m'ha ensenyat moltes coses des del 2012. És un exemple per a mi des que era el meu seleccionador a la Sub-23. Tenim una relació de confiança.

Jo no dubto mai. Confio en mi. Déu està amb mi, i la meva família també. Em sento invencible i arribaré fins on vull arribar.

Des del primer dia, el meu pare m'ha donat aquesta força. Ell sempre em va animar per fer els esforços necessaris en l'entrenament, en els partits... Fins i tot a l'escola. L'hi dec tot.

A vegades, em pregunten si el meu ídol de petit era Drogba, Eto'o, Diouf... Però la veritat és que el meu únic ídol era el meu pare.

Em truca constantment. I la meva família també. I cada vegada que em truquen és un impuls d'energia. Creuen en mi més que jo mateix. Els meus amics van instal·lar una tele a casa i així quan juguem un partit important amb la selecció ells poden seguir els meus passos. Des que soc al Barça, compleixo el somni de cadascun d'ells. Sóc l'únic al camp però juguem tots junts.

Recordo també la meva arribada a Barcelona. La veritat és que no coneixia ningú.

Bé, per televisió sí.

Afortunadament, tots em van rebre com si fos un nou membre de la família blaugrana. Primer amb el Barça B, després en el primer equip. Al principi, els acudits de Piqué i Suárez em van permetre alliberar-me una mica de la pressió.

Em vaig adonar que eren normals. Bé, gairebé.

Amb Messi mai he tingut aquesta sensació. No m'atreveixo a anar molt amb ell de moment. I si ell sabés que jo tenia la seva samarreta quan era petit... Potser algun dia em doni una de seva, una autèntica?

Mentrestant, estic progressant molt cada dia amb ell, Suárez i Dembélé en els entrenaments... A vegades mirem el nostre capità i ens quedem bocabadats davant els seus gestos. A vegades veig Messi practicar els llançaments de falta. Es nota que sap el que fa. No m'imagino fer un concurs de faltes amb ell...

Quan torni a l'agost, vull entrenar-me i jugar sempre amb aquest grup. Lluitaré fins a aconseguir-ho.

El suport de la meva família i del meu país em permet no dubtar mai. El meu primer any al Barça no ha estat tranquil. Vaig haver d'esperar tres mesos per obtenir el meu permís de treball, després em vaig lesionar a l'abductor...

També em van expulsar per empènyer un aficionat que es va burlar de mi i em va llançar insults racistes mentre perdíem amb el Barça B... Vaig demanar perdó però crec que aquest tipus de gent no té res a fer a les grades.

Quan vaig signar pel Barça, sabia que jugaria amb el primer equip si encadenava bons partits amb el B. Segueixo pel bon camí.

Quan em retiri vull ser recordat com un gran jugador.

Un gran jugador i punt.