EN PRIMERA PERSONA: Michael Laudrup

Queda exactament una setmana per al Clàssic i com tots els aficionats ja estic comptant els dies perquè arribi la gran cita del 18 de desembre. Un Clàssic és sempre un partit especial. Ja en les setmanes prèvies al partit es nota en l'ambient.

Són coses que he viscut com a futbolista. I no només quan vaig estar al Barça o al Madrid. També a Itàlia, Holanda o Dinamarca. Són partits en què hi ha un sentiment molt fort i els aficionats t'ho fan sentir així. Notes que tens una gran responsabilitat.

Quan vaig arribar al FC Barcelona el 1989 la Lliga espanyola no tenia el reconeixement internacional que té ara. I, per tant, el Barça-Madrid ha estat un gran partit sempre, però fins aquest moment no feia la volta al món com ho fa ara. Però des de l'arribada de Johan Cruyff al Barça, i en la dècada dels 90, el Clàssic va evolucionar i es va convertir en el Clàssic de tot el món, no només de l'estat espanyol.

Tant és així que quan vaig anar a entrenar Qatar la primera pregunta que em van fer en roda de premsa va ser: "De quin equip ets: del Barça o del Madrid?"

Aquesta va ser la primera pregunta de la roda de premsa de la meva presentació! Així que us podeu imaginar la dimensió d'aquest partit.

Per a mi sempre serà especial el primer Clàssic que vaig jugar. Va ser fa exactament 30 anys, a l'octubre de 1989. Vam guanyar per 3-1. Va ser una victòria molt important per al Barça, ja que en aquest moment el Madrid estava molt fort. Sumava quatre Lligues consecutives. I el Barça, amb Cruyff d'entrenador, havia canviat moltes coses per revertir la dinàmica. Per a nosaltres era important guanyar aquest partit perquè el Madrid no s'escapés en la classificació. I ho vam fer! Encara que després la Lliga la va guanyar el Madrid, vam aconseguir la revenja guanyant-los a València la final de Copa per 2-0.

Un cop acabada aquesta primera temporada, la veritat és que ens va anar molt bé. Perquè vam guanyar quatre Lligues consecutives i això va ser increïble. Sobretot, perquè llavors el Barça era un equip que estava per darrere del Madrid i volia superar-lo per arribar al cim. I ho va aconseguir. Ens vam ajuntar una generació de futbolistes espectaculars, liderats per un entrenador brillant com era Johan Cruyff.

Quin entrenador...!

Per a mi ha estat el millor entrenador que he tingut en la meva carrera futbolística. I això que quan vaig arribar al Barça ja era un jugador important que venia de jugar amb la Juventus a l'elit. Però la seva manera d'entendre el futbol era de geni.

Al llarg de la meva carrera he tingut grans entrenadors, però ell tenia una cosa que tenen ben pocs: feia gaudir els jugadors en els entrenaments. Els preparava pensant en com volia jugar els partits. Cruyff va ser un dels més grans de tots els temps. I a més, tenia una altra gran virtut. Et podia explicar qualsevol situació tàctica en 10-15 segons. I això era una habilitat espectacular. Ho feia fàcil per al jugador. Sempre deia que el més difícil del futbol era jugar senzill. No em sorprèn que ara hi hagi grans tècnics que hagin sortit d'aquell equip. Com Guardiola o Koeman, entre d'altres.

Però a més de l'estil de joc i les quatre Lligues consecutives, hi ha un altre moment molt especial per a mi amb el Barça: la final de Wembley el 1992. Guanyar la primera Copa d'Europa de la història del FC Barcelona va ser molt emocionant. Cal entendre que el Barça mai l'havia aconseguit i que, a més, guanyava una Lliga cada set o vuit anys. I arribem nosaltres i vam guanyar tot això.

Imagineu com es va celebrar tot allò! Els aficionats es van tornar bojos. Va ser meravellós.

D'aquesta final, tothom parla de la famosa frase de Cruyff al vestidor: 'Sortiu i gaudiu'.

I va ser així.

Perquè calia gaudir-la. No saps mai quan tornaràs a jugar una altra final. I per això ens havíem de treure els nervis de sobre. Jugar una final és el més bonic que hi ha al futbol.

Però tornant als Clàssics, no puc oblidar tampoc els dos 5-0 que vaig viure. El primer, el 1994 amb el FC Barcelona. I a l'any següent amb la samarreta del Reial Madrid.

El 5-0 de Camp Nou va ser increïble. Ningú s'ho esperava. Perquè els Clàssics són partits igualats entre dos enormes equips. I encara que en la història s'han donat resultats així, són atípics. De fet, han passat gairebé 30 anys i la gent encara continua parlant d'aquells partits. Això demostra que no és normal. Per sort, he viscut aquests resultats sempre de la banda guanyadora. Encara que per a mi el principal era guanyar, més enllà del resultat final.

Aquell 5-0 al Camp Nou va ser espectacular.

Vaig entrar al camp als 8 minuts de la segona part, just després que Koeman fes el 2-0 de falta. Recordo que ens va sortir tot i Romário va fer una exhibició espectacular amb un hat-trick. Jo li vaig donar una assistència de gol. Els aficionats del Camp Nou s'ho van passar d'allò més bé. I quan vas 2-0, 3-0... És molt difícil d'aturar. Fins al 5-0.

I encara vam tenir oportunitats per marcar un parell de gols més com a mínim!

Després, quan a l'any següent ho vaig viure amb el Madrid també va ser atípic. Perquè tampoc ningú s'ho esperava. He de dir que al vestidor del Madrid els jugadors que havien viscut aquesta derrota al Camp Nou tenien moltes ganes de venjança i hi havia un ambient particular. S'acostava Cap d'Any i ja per Nadal la gent deia que s'havia de guanyar el Barça sí o sí després de Reis. A més, en aquest moment el Barça no estava gaire bé. I quan va arribar el partit ens va sortir tot rodó. Va passar el mateix que 12 mesos abans al Camp Nou.

El que més m'agradava de jugar els Clàssics és que sabies que aquell dia al Camp Nou estaria a rebentar. L'ambient era diferent al d'un partit normal. Des de l’escalfament fins al final. Hi havia molt de respecte entre els dos equips i, normalment, el que jugava a casa era qui dominava els partits. Al Camp Nou guanyàvem sempre, però al Bernabéu sempre guanyava el Madrid, tret d'algun empat. Perquè el que jugava a casa era molt fort.

I això és normal al futbol. Per això crec que no és normal el que ha guanyat el Barça al Bernabéu durant l'última dècada. Són fins a vuit victòries en els últims 11 partits de Lliga! I no només són victòries, sinó com s'han aconseguit. Amb golejades com el 2-6, el 0-4, 0-3... Increïble. És d'admirar. No és fàcil i cal donar-hi molt valor. El Barça té Messi i amb això ja té molt de guanyat, però no només ha estat ell, sinó tot el conjunt de l'equip.

Per cert, encara recordo l'enrabiada que vaig agafar després d'un Clàssic que vam guanyar. Va ser al gener del 1991 i vam guanyar per 2-1. Aquell dia Hristo i Koeman no hi eren i, per tant, el partit se'ns complicava d'inici. Jo vaig jugar de davanter centre i vaig marcar un golàs de volea a passada de Goikoetxea. Aquest va ser l'1-0. L'endemà, tothom parlava més del gol en pròpia porta de Spasic que havia donat la victòria al Barça que del meu gran gol. I jo em vaig enfadar. No entenia per què no es parlava del meu gran gol.

Després, amb el pas del temps, vaig acabar entenent que el de Spasic va ser un gol molt atípic. Òbviament, més enllà d'aquell enuig puntual, estava content per la victòria. La sort ens va acompanyar en aquell partit.

Aquella generació del Barça va jugar molt bé a futbol..., però també vam tenir sort. Perquè al futbol la sort també és molt important. Perquè vam guanyar 4 Lligues, però tres d'aquestes en l'última jornada. I depenent del resultat del Madrid. Recordo la primera, quan nosaltres havíem de guanyar l'Athletic Club i el Madrid al Tenerife i al descans ells guanyaven per 0-2. Al Madrid, aquella temporada un 0-2 no se li escapava mai. I no obstant això, van perdre per 3-2. Ja us podeu imaginar com ho vam celebrar!

Quan després vaig estar al Madrid els jugadors que havien viscut aquest episodi em deien que no s'ho podien treure del cap. Ho tenien gravat a la memòria!

L'any següent es va repetir la història. Tot i que ja va ser més normal perquè el Madrid tornava al lloc del crim. I per tant, el factor mental també va influir.

Per a mi la Lliga més explosiva de totes va ser la del 1994. Quan nosaltres vam guanyar 5-2 al Sevilla i el Deportivo estava empatant  0-0 i tenia un penal al minut 90 per guanyar la Lliga. En aquell moment, el Camp Nou va emmudir. Es va aturar el món. Va ser una cosa molt forta viure-ho des de la gespa. I és clar, quan vam sentir que Djukic el va fallar, l'alegria es va desbordar.

A partir d'aquí va canviar una mica tot. Perquè després vam perdre la final d'Atenes.

Aquella temporada va ser complicada perquè érem quatre jugadors estrangers a la plantilla, però només podien jugar-hi tres. I és clar, quan tens a la mateixa plantilla Romário, Koeman, Stóitxkov i a mi no és gens fàcil per a l'entrenador. A la Lliga ens ho combinàvem i ens anàvem rotant, perquè podien jugar tres d'inici i el quart esperava a la banqueta. Però a Europa, no. Només podien anar-hi tres convocats.

I jo em vaig quedar fora de la final contra l'AC Milan.

Evidentment, content no estava. Em va doldre molt no jugar aquella final. La culpa al final era del reglament. Però em va fer mal. I després de la derrota ja veia que el Barça podia patir la temporada següent. I veia que aquest equip que havia donat tantes alegries tocava a la seva fi. Podia haver-me'n anat a un altre país. Vaig tenir ofertes d'altres equips, però jo ja tenia 30 anys, tothom em coneixia a l'estat espanyol. I en aquest moment vaig sentir que la del Reial Madrid era la millor proposta per a mi.

I per això vaig acceptar. El temps em va donar la raó, perquè aquell any el Barça va patir i el Madrid, que llavors estava per sota del Barça, va aconseguir guanyar la Lliga.

Si tenia algun dubte del que significava un Clàssic ho vaig acabar d'entendre quan després vaig tornar al Camp Nou amb el Madrid. Em van xiular moltíssim.

Com més t’estima la gent, més et xiula. Però ho vaig entendre.

Jo havia estat important al Barça. I al cap i a la fi, el futbol és un sentiment molt fort. Ho vaig passar malament perquè et fa mal com a jugador. Perquè jugues contra els que han estat els teus companys i un estadi que ha estat el teu durant cinc anys. Però cal respectar la reacció de la gent. No és agradable, però ho entens.

Al cap i a la fi, em quedo amb la sort d'haver pogut jugar aquest tipus de partits, que són els que ens agraden als jugadors.

Ara els segueixo gaudint des de fora dels terrenys de joc. Però els visc amb passió.

I vaig a mullar-me amb un resultat!

Encara que ho veig molt igualat, sempre dic que el que juga a casa és el favorit. Així que me la jugo amb un... 2-1 per al Barça!

Que gaudiu tots del partit.

Michael Laudrup