Tejada: “Sóc l'únic que ha jugat amb els quatre hongaresos”

"Soc l’únic que ha jugat amb els quatre hongaresos!” Ho diu Justo Tejada, vuitanta-set anys, membre del Barça de les cinc copes i company i amic de Ladislao Kubala i Alfredo Di Stéfano. Fa referència a Kubala, Puskas, Czibor i Kocsis, els quatre hongaresos que van aterrar al futbol espanyol a la dècada dels cinquanta aportant un estil que aleshores meravellava el mon. Tejada hi va jugar. Com ho va fer amb DiStéfano, l’altre meravella de l’època que també va canviar el futbol. “Sobretot el Laszi i l’Alfredo. El primer amb els seus llançaments de falta. Fins aleshores eren un burxot que sortia recte i intentava superar el porter que era l’últim obstacle. Amb el Laszi els llançaments agafaven efecte, la línia ja no era recta i mirava de saltar la pilota per sobre de la tanca. Amb aquelles pilotes i aquelles botes que duiem era gairebé impossible. Però també això va canviar. Quan ells van arribar la pilota pesava un mig quilo i les botes eren molt rígides, amb uns tacs... Ells van fer que tot canviés. I el Di Stéfano... era el futbol total. Igual te’l trobaves traient una pilota sota els pals que, en la mateixa jugada, arribava a la rematada. Recordo que, quan estava jo al Madrid, vaig coincidir amb un brasiler que volia jugar la pilota, sobarla... I l’Alfredo li deia que allí s’havia de córrer, que de pasturejar res. Pobre de qui no ho fes amb ell a l’equip!”.

El Justo està molt més animat. Fa mes i mig va patir un ensurt del que ja s’ha recuperat gairebé totalment. De fet ja pensa “a tornar al gimnàs així que arribi una mica de bon temps”. No va molt a l’estadi perquè “la meva dona i jo ens hem fet molt grans i ho veiem des de casa. Però hi tornaré.” I te unes ganes boges de tornar a passar per l’Agrupació: “son admirables, meravellosos. M’agrada molt anar-hi. Em trobo amb d’altres companys i recordem vells temps.”

Del futbol d’ara també en parlen, segur, però no s’atreveix a comparar qualitats ni equips. Tot i haver format part del Barça de les cinc copes, una de les millors plantilles del club en tota la seva història.

“És que és impossible. Tot ha canviat molt. Ara son hiperprofessionals. Nosaltres no teníem aquesta fal·lera pels diners. Jugàvem i ens divertíem. És veritat que de vegades hi havia qui es divertia massa i tot però a l’hora de jugar hi érem tots i vam fer un gran equip amb persones excepcionals, diferents... era un altre mon. Pensa que ells ara tenen un avió per anar on sigui. Nosaltres, si jugàvem a La Corunya o Vigo sortíem dijous i tornàvem dimarts. Anàvem en tren! Jo vaig tenir molta sort, vaig coincidir amb gent irrepetible i jo, com molts, en vam aprendre moltíssim”.

Justo Tejada va començar jugant a l’Europa i amb només disset anys el va fitxar el Barça per desig explícit de Daucik. “És veritat, el club em va portar a l’Amateur però Daucik em va pujar al primer equip. Soc l’únic jugador que queda que l’hagi tingut d’entrenador”.

Era un bon entrenador?

Era una persona extraordinària però qui feia d’entrenador era Kubala, que era el seu cunyat.

Per a vostè, qui va ser el millor entrenador que va tenir en la seva carrera?

Sense cap mena de dubte, Helenio Herrera. Tothom l’anomenava ‘El Mago’ perquè anava 15 anys per davant de la resta. Era un geni. Sabia molt de futbol i, a més a més, era un gran psicòleg. Amb ell a la banqueta el Barça va viure dues temporades inoblidables.

Va jugar dues finals de la Copa d’Europa amb dos equips...

Una amb el Barça i l’altra amb el Reial Madrid. Amb el Barça, a Berna, l’any 1961, vam tenir molt mala sort, va ser una final increïble, desgraciada. Vam enviar moltes pilotes al pal, que en aquells temps eren quadrats i arrel d’aquesta final els van canviar per rodons... Amb el Reial Madrid, l’any següent, també la vam perdre, a Àmsterdam. Jo mateix vaig enviar una pilota al pal... També vam tenir molt mala sort.

Va començar a les files de l’Europa, va jugar al Barça, al Reial Madrid, a l’Espanyol... Quin és el seu club?

M’he sentit estimat en tots ells, però el Barça va ser el club més important de la meva carrera, on vaig jugar més anys. Em van fer fora després de la final de Berna i vaig haver de seguir la meva carrera. Encara tenia molt futbol.

Va marcar el segon gol al Camp Nou. Ho recorda?

És clar. Va ser el 24 de setembre de 1957, contra un equip polonès. Eulogio Martínez va marcar el primer gol després d’una assistència meva i jo vaig tenir l’honor de fer el segon, de cap. Sampedro i Evaristo van fer els altres dos. Vam guanyar 4-2. Va ser un dia molt especial i mai podré oblidar jugar en aquell camp aquell dia. És impossible  oblidar-ho.