Alineacions amb el segell de la casa
La participació de jugadors formats al planter del Barça en el primer equip és una de les raons de ser dels equips de la Masia. Qualsevol jugador de les categories inferiors de futbol somia en arribar a jugar al Camp Nou. Un somni que està a l’abast només d’uns pocs escollits, però que es pot fer realitat, com demostren les estadístiques. El fet de tenir un equip filial que nodrís de jugadors al primer equip, ha estat cabdal per assegurar la presència de jugadors formats al planter d’una manera estructurada i consecutiva des de la temporada 1949/50.
Després d’un parèntesi de només tres partits, es va iniciar un segon període de partits amb presència continuada, i avui es compleixen 30 anys des que el Barça ha comptat amb la presència d’almenys un jugador format al primer equip al llarg d’un partit. El comptador de partits només s’ha aturat momentàniament a causa del coronavirus, però continuarà.
Veure jugadors de la casa en el primer equip és un fet que es remunta molt lluny en la història del Club. De manera periòdica, el Barça ha tingut molts jugadors procedents dels equips inferiors que han arribat a complir el somni de jugar al primer equip, des de Calvet i Seguer, fins als Biosca, Aloy, Manchón, Bosch, Gràcia, Tejada, Brugué, Vergés, Estrems, Olivella, Rodri, Sadurní, Silvestre, Fusté, Rexach, Martí Filosia, Mora, Olmo, Tente Sánchez, Lobo Carrasco o Estella, entre d'altres. A partir del 1949, quan l'Espanya Industrial es vincula orgànicament al Barça i es transforma en un filial blaugrana, aquesta presència es pot quantificar en cada partit de manera continuada.
Dues grans ratxes
De fet, es pot dir que hi ha dues grans ratxes en les quals trobem sempre la presència d'almenys un jugador format al planter en els partits del primer equip. Això inclou l'equip titular i també els canvis. La primera d'aquestes l'hem establert la temporada 1949/50 i s'allarga durant 41 anys, i inclou ni més ni menys que 1.786 partits. Aquesta ratxa es trenca la temporada 1989/90 durant tres partits, però després comença una segona ratxa de 30 anys que s'allarga fins avui dia, en què han participat 146 jugadors i que ja porta acumulats -fins a la suspensió de les competicions per la crisi del coronavirus- un total de 1.714 partits.
Però cal remuntar-se de nou a l'estiu del 1949 per, sota una òptica moderna, assistir al naixement del primer equip filial del Club, quan el FC Barcelona es va vincular amb l’Espanya Industrial, una empresa tèxtil barcelonina que des de feia sis anys disposava d’un conjunt fundat pels mateixos obrers. Anaven vestits amb una samarreta blanca amb ratlles blaves verticals i pantalons blancs. Malgrat la diferencia cromàtica, l’Espanya Industrial va passar a ser el segon equip del Barça i l'inesgotable planter del seu germà gran, amb noms que van ser llegendaris com Biosca, Manchón, Bosch, Gràcia, Tejada, Vergés, Olivella i Rodri.
La temporada 1956/57, l’Espanya Industrial va canviar el seu nom pel de Comtal, equip que a partir del 1961 va adoptar els colors blaugrana. El planter del Comtal, un nom d’entranyable record per a molts afeccionats veterans, va nodrir el primer equip del FC Barcelona amb figures com Eladio, Rifé, Pujol, Rexach, Torres, Martí Filosia i Mora.
Mentrestant, l’any 1965 l’equip d’una fàbrica tèxtil del barri de Sant Andreu anomenat CD Fabra i Coats es va convertir també en filial del FC Barcelona i va canviar el seu nom pel d’Atlètic Catalunya. Cinc anys després, al juny del 1970, els dos filials barcelonistes –que aleshores cohabitaven plegats a Tercera Divisió– es van fusionar en un de sol, batejat com a Barcelona Atlètic, actualment Barça B. En la dècada dels setanta, l’època anterior a la fundació de la Masia, de les files del Barça Atlètic van sorgir jugadors com Fortes, Sánchez, Olmo, Martínez, Carrasco, Manolo i Estella.
La llavor generada per la recuperada estructura del futbol formatiu des de finals dels anys 40 i la instauració d’uns segons equips ben organitzats van donar fruits. Des de l’inici de la temporada 1949/50, ja amb l’Espanya Industrial com a filial blaugrana, el primer equip del Barça va encadenar 40 anys amb la presència de com a mínim un jugador procedent del planter als partits de competició oficial, una descomunal ratxa que no es trencaria fins a l’1 d’octubre del 1989, quan a la jornada cinquena de Lliga, el Barça que entrenaven Johan Cruyff i Carles Rexach va jugar a Mallorca amb Zubizarreta, López Rekarte, Alexanko, Koeman, Serna, Soler, Salinas (Aloisio, minut 65), Eusebio, Robert, Laudrup i Begiristain (Onésimo, minut 72). El Barça va perdre aquell partit per 1-0.
Després, va haver-hi dos partits més sense cap presència de jugadors del planter: al cap d'una setmana, el Clàssic contra el Reial Madrid al Camp Nou que el Barça va guanyar per 3-1, i el 18 de març del 1990 a Las Gaunas, on el Barça va guanyar el Logronyès per 1-2.
Del Dream Team fins avui
Però des del 24 de març del 1990, també amb Cruyff a la banqueta, ja no s'ha trencat aquesta segona ratxa. En el descans del Barça-Atlètic de Madrid de la jornada 31 de la Lliga 1989/90, Guillermo Amor substituïa Julio Salinas. I tres dècades després, 31 cursos després, 15 entrenadors després, els capítols d’aquesta romàntica història no tenen pàgina final. D'Amor a Ansu Fati. De l’edifici de pedra de Can Planes a les instal·lacions modernes de la Ciutat Esportiva. La Masia no s’ha cansat de nodrir el primer equip. Un porter llegendari; un defensa central de cor culer; un lateral esquerre fort i resistent; un mig centre, un interior motor incansable del Dream Team; un interior de perfectes valors barcelonistes; o un davanter amb sis Pilotes d’Or.
La fantasia de l’elenc de Cruyff va comptar amb jugadors del futbol formatiu culer que van ser cabdals en el Dream Team. No eren unes presències testimonials. Van ser peces que van saber bastir un equip que va omplir de confeti blaugrana la gespa. No solament per la quantitat de títols assolits, sinó també per la festivitat del futbol que practicava.
Guardiola era el portador del fil d’Ariadna d’un equip dissenyat per tenir la quota de la pilota. Una filosofia escudada per la generositat d'Amor. Símbol d’un vehement barcelonisme. Ferrer i Sergi, coincidint en la titularitat del curs 1993/94 al 1995/96, una parella de laterals meridianament extraordinaris. La rapidesa del lateral dret i de l’esquerre va col·laborar en la línia protectora del 3-4-3 de Cruyff. No importava la competició ni l’any. Una repetició que va abarrotar les vitrines del Club durant els vuit cursos de l’entrenador d’Amsterdam. Un estat anímic d’eufòria gràcies a les quatre Lligues seguides, una Copa d’Europa, una Copa del Rei, tres Supercopes d’Espanya i una d’Europa.
Els anys i els jugadors de la Masia en les alineacions del primer equip avançarien com un time lapse. Després de Rexach -que va dirigir dos partits- i Bobby Robson, Van Gaal donaria encara més protagonisme a les categories inferiors barcelonistes. Unes progressives incorporacions del planter que fonamentarien aquesta aparició constant.
Amb Rijkaard s'eleva el comptador
Víctor Valdés, Carles Puyol, Xavi Hernández o Andrés Iniesta. Estàndards de la identitat del FC Barcelona que es van convertir en fixos de les alineacions de Frank Rijkaard. Un tècnic que tenia guardat un nom de rècord, que brillaria en aquesta dada. Lionel Messi. Un relleu cèlebre que agafaria Guardiola.
Amb el passat en ment, el canvi del de Santpedor va augmentar el nombre de partits amb peces de la Masia. Nous dorsals i noms que s’estendrien al llarg de les esquenes de les elàstiques del primer equip. Sergio Busquets, Piqué o Pedro. Uns herois silenciosos que acabarien fent ressonar les seves passes en la final de l’orelluda de Roma 2008/09 o de la de Wembley 2010/11.
Un 11 íntegre amb Tito Vilanova
Valdés, Montoya, Piqué, Puyol, Jordi Alba, Busquets, Xavi, Iniesta, Messi, Pedro i Cesc. En el Ciutat de València, en la jornada 13 de la Lliga 2012/13, Tito Vilanova formava un 11 renaixentista de l’escènica culer. I, d’aquesta manera, exemplificava una vegada més el pes que els atorgava als futbolistes del formatiu barcelonista.
El present ha seguit la tendència. Martino, Luis Enrique i Valverde van perllongar aquesta llista. Aleñá, Ansu Fati, Carles Pérez o Riqui Puig han estat els darrers noms que han sortit. Secundats per Sergi Roberto o els tres primers capitans, aquesta ratxa no albira la fi. La predisposició del nou preparador, Quique Setién, sembla allargar un present que convoca el passat.