35 anys de la conquesta de la Lliga 1984/85 a Valladolid

Amb la marxa del crac argentí Diego Maradona a l’estiu del 1984 semblava que per al Barça la temporada 1984/85 seria de transició. Per sort, no va ser així: la Lliga 1984/85 no va tenir més colors que el blau i el grana. Ja a la primera jornada l’equip barcelonista va voler deixar les coses clares i va derrotar el Reial Madrid al Bernabéu amb un contundent 0-3. D’aquesta manera, els homes que dirigia el tècnic anglès Terry Venables es van situar des d’un principi al capdavant de la classificació, una posició de privilegi que mai no van abandonar en tota la Lliga.

Després d’una trajectòria triomfant, amb dinou victòries, vuit empats i només una derrota, el Barça, amb onze punts d’avantatge sobre l’Atlètic de Madrid, ja estava en disposició d’obtenir el títol d’una manera matemàtica a sis jornades del final. Això no va ser possible per ben poc, ja que es va perdre al camp de l’Hèrcules per 1-0 amb un gol encaixat de penal al minut 87. Així doncs, s’havia d’esperar una setmana més.

El 24 de març del 1985 (aquest dimarts fa 35 anys) el Barça tornava a intentar proclamar-se campió de Lliga. El rival era el Reial Valladolid, a l’estadi Nuevo Zorrilla. Venables va presentar aquest onze: Urruti, Gerardo, Migueli, Alexanco, Julio Alberto, Víctor, Schuster, Rojo, Marcos, Clos i Archibald. L’equip local va presentar una dura batalla i va posar les coses ben difícils fins al final. Els blaugranes, però, controlaven el partit i van arribar als darrers minuts amb un 1-2 favorable que els donava el títol, amb gols de Clos i Alexanco. Tanmateix, al fatídic minut 87, l’àrbitre Sánchez Arminio va assenyalar penal per una empenta de Julio Alberto sobre el jugador pucelà Víctor. La història d’una setmana abans semblava que estava apunt de repetir-se, ja que la victòria de l’Atlètic de Madrid al camp del Racing de Santander feia que al Barça no li valgués l’empat. La decepció entre els jugadors barcelonistes era patent: el títol semblava ajornar-se un cop més.

'Mágico' González, el gran jugador salvadorenc, havia estat assajant tota la setmana els llançaments de penal sense cometre una sola errada. Era, doncs, l’encarregat d’intentar la transformació de la pena màxima. El llançament del 'Mágico' anava ras i enganxat al pal, però no va enganyar Urruti, que es va estirar com una llebre i va aturar la pilota, gesta que va popularitzar la frase "Urruti, t’estimo!" pronunciada en directe per Joaquim Maria Puyal a Ràdio Barcelona. L’esclat d’alegria entre els jugadors barcelonistes va ser indescriptible. Urruti, alliberat de la tensió, va fer una botifarra que no volia ofendre ningú, sinó que era una expressió de rebel·lia contra un destí que semblava que no volia que el Barça es proclamés campió. Pocs minuts després l'àrbitre va decretar el final del partit i es van tornar a repetir les escenes d’eufòria.

Aquell mateix any 1985, el grup musical La Trinca va compondre una cançó titulada 'Visca tot el diccionari' en què es deia: "Ja tenim equip i un míster anglès, i hem guanyat la Lliga com aquell qui res". Els 'trincos' havien hagut d’esperar onze anys per fer un tema així després de la famosa 'Botifarra de pagès' dedicada a la conquesta de la Lliga 1973/74.