EN PRIMERA PERSONA: Eder Sarabia
Ahir, dia 24 de març de 2020, no va ser un dia normal.
El normal hauria estat aixecar-me a les 8 del matí i haver agafat el cotxe per anar a la Ciutat Esportiva. En arribar, haver anat al nostre vestidor de tècnics i, després de posar-me la roba d'entrenament, haver pujat al menjador a esmorzar. Allà, m'haurien donat el bon dia l'Alicia, el Julio i l'Iván (aquests fenòmens que cada dia ens atenen tan bé) i m'hauria trobat el míster amb el seu bol de fruites. Hauríem comentat alguna cosa sobre el que havíem fet durant el dia lliure (jo, segurament, una bona ruta en bici), hauríem recordat amb afecte que es complien 4 anys de la mort de Johan i ens hauríem posat a parlar del que faríem en l'entrenament de les 11 hores i en la planificació del que seria una setmana diferent amb els partits de les seleccions nacionals.
El normal hauria estat fer una sessió suau, ja que no haurien passat 48 hores del nostre partit contra el Leganés, i hauríem deixat per als següents dies la feina d'augmentar la càrrega i seguir treballant per corregir i reforçar alguns aspectes del joc (tot i no poder comptar amb els internacionals) per, així, poder donar festa el cap de setmana.
Però no, res d'això va passar. Perquè ahir no va ser un dia normal.
Em vaig despertar més tard de l'habitual, i amb les cames una mica carregades per l'entrenament que havia fet el dia anterior a la sala de casa meva connectat amb alguns dels meus amics a través de FaceTime. Vaig posar una mica de música i em vaig preparar l'esmorzar. Després, vaig estar una bona estona amb l'ordinador, repassant els últims partits de l'equip.
I és que ens està tocant viure un moment difícil. Sobretot, als que estan patint de prop el maleït virus, als que han perdut éssers estimats, als qui ho estan combatent en primera línia o als que per les conseqüències de la pandèmia s'han quedat sense feina i no saben com serà el seu futur. Per a tots ells, el meu més sincer reconeixement i solidaritat.
Per a bona part de la societat "només" ens ha suposat un canvi de plans i quedar-nos a casa, confinats, amb prou feines es pot sortir per llençar les escombraries, per anar a comprar o per treure el gos. En el meu cas, m'he quedat sense poder anar en bicicleta (una de les meves passions), sense poder estar amb els meus éssers estimats i, principalment, sense poder gaudir de la meva feina i d'aquest dia a dia que parlava al principi que tant m'apassiona i tan feliç em fa.
Aquesta situació m'està privant de fer gairebé tot el que m'omple i em fa feliç. Però la meva decisió ha estat afrontar-la amb humor, alegria i actitud positiva. Perquè sé que ara tinc una oportunitat per atendre altres coses que també són molt importants i a les quals en la meva rutina diària no dedico el temps que es mereixen.
Abans de dinar, vaig jugar a escacs i vaig estar aprenent una mica de català amb un curs en línia al qual m'he apuntat. Vaig cuinar una deliciosa amanida de pasta (una de les meves especialitats) i després em vaig estirar al sofà per fer una petita migdiada. Vaig dedicar la tarda a veure, molts anys després, la mítica etapa de la Volta de l'any 91 en la qual Induráin es vestia per primera vegada de groc, a fer plans per quan tot això acabi i a empassar-me un parell de capítols de la sèrie que ara em té enganxat: You.
A les 20 hores, com cada dia, tocava sortir al balcó per demostrar, com a societat, el nostre sentiment d'equip, el nostre suport i la nostra admiració. Vaig aplaudir tota la gent que té cura de nosaltres en aquests moments tan durs i estan jugant, per tots nosaltres, la seva particular final de la Champions.
Després, i ja calçat amb les sabatilles d'esport, vaig tornar a utilitzar el meu menjador com un improvisat gimnàs, "acompanyat" pels meus amics i amb una mica de música, que de tant en tant m'animava a fer un ball.
A la nit, vaig sopar una exquisida truita a la francesa i pit de pollastre a la planxa i vaig estar parlant per telèfon amb els meus pares i la meva germana. I abans d'anar a dormir, repassant com havia estat el meu dia, vaig dedicar-me una bona estona a escriure aquest article. Pensant que avui, i ja fa dotze dies, tornarà a no ser un dia normal.
I és que, en realitat, fa moltes setmanes, molts mesos i molts anys que no visc dies 'normals'. Perquè sé que soc un privilegiat. I aquesta difícil situació que estem passant està fent que ho sàpiga valorar tot molt més; que sigui més conscient de tot el que tenia, i aviat recuperaré, i de tot el que tinc; i m'està ensenyant a viure d'una altra manera per continuar sent una persona positiva, optimista i feliç.
