EN PRIMERA PERSONA: Albert ‘Chapi’ Ferrer
Ho recordo com si fos ahir. Tornava al Camp Nou després de vestir durant vuit temporades els colors de l’equip de la meva vida. Era el 18 d’abril del 2000. Jo jugava al Chelsea i aquella tarda visitàvem Barcelona per segellar el nostre passaport per a les semifinals de la Champions després de guanyar el partit d’anada per 3-1 a Stamford Bridge. És curiós, perquè no és fins quan hi jugues com a visitant que veus les veritables dimensions del Camp Nou. El Barça et fa córrer de banda a banda i t’obliga a buidar-te físicament. Se’m va fer molt estrany.
Recordo que arribàvem a aquell partit amb la sensació que podríem passar de ronda gràcies a l’avantatge que teníem de l’anada, i més quan ens vam posar 2-1 gràcies al gol de Tore André Flo al minut 60. Tanmateix, aquell dia l’Estadi va tornar a fer màgia. El Camp Nou va protagonitzar novament una remuntada històrica. Se’m va fer molt estrany viure-ho des de l’altre costat, però ara tinc un bon record d’aquell dia. Era la meva tornada a casa i considero que, tot i la desfeta, que va ser dura, va ser una jornada molt especial.
Aquestes setmanes estem vivint, tots i totes, un escenari extremadament complex que ens obliga a treure el millor de cadascú. Nosaltres, a casa, intentem passar el confinament creant noves rutines amb la meva dona, la Genny, i els meus dos fills, el Daniel i l’Alexia, de 13 i 9 anys respectivament. Veure com creixen i poder compartir amb ells la meva passió pel futbol és únic. Precisament va ser amb 13 anys quan el meu camí i el del Barça es van creuar. Aleshores jo jugava a la meva escola, els Maristes de Rubí, i quan vaig saber que el Club s’havia fixat en mi em vaig posar molt content, com no pot ser d’una altra manera.
Recordo anar a entrenar-me cada dia des de Rubí -on vivia- amb una il·lusió espectacular. La meva mare em portava cada dia i a poc a poc em vaig anar adaptant al que significava jugar a les categories inferiors d’un club tan gran com el Barça. Hi havia molt nivell i molta competència. Cada final de temporada tothom esperava amb nerviosisme una carta que et comunicava si et podies seguir desenvolupant com a jugador a dins del Club o ho havies de fer en un altre equip. El planter blaugrana et permet aprendre i anar formant-te com a jugador, però també com a persona. En el meu cas, el somni de poder debutar algun dia al primer equip s’anava acostant cada estiu que anava pujant un esglaó, i finalment es va poder fer realitat. Un somni que no hauria estat possible sense tres noms propis que em van marcar durant tota la meva formació. Primer de tot, l’Oriol Tort, que va ser la persona que en un primer moment em va convidar a fer les proves quan encara jugava a la meva escola de Rubí. I després, sempre tindré molt presents les figures del Quique Costas i del Carles Reixach. Tant un com l’altre van ser molt especials per a mi i per a la meva evolució. Cabdals.
Tenerife també va ser un gran punt d’inflexió en la meva maduresa ja com a futbolista professional. Era l’any 1990 i jo jugava al Barça B a Segona Divisió B. Recordo que el Johan Cruyff, l’aleshores entrenador del primer equip, em va dir que comptava amb mi, però que aquell mercat d’hivern era una gran oportunitat per marxar cedit a un equip de Primera Divisió i poder debutar a la categoria. El Johan, com és habitual, va tenir raó. Era gener i va arribar l’oportunitat de jugar al CD Tenerife fins a final de temporada. Vaig anar-hi amb la meva mare i l’experiència futbolística va ser sensacional, alhora que intensa. Vaig poder viure, fins i tot, una promoció de descens que finalment vam guanyar contra el Deportivo de la Corunya, una gran alegria i, en línies generals, una estada de sis mesos a Tenerife que em va acabar d’enfortir com a jugador i com a persona.
A vegades penso que la meva vida esportiva es resumeix en cartes. Quan eres petit se’t comunicava per carta si continuaries sent, o no, jugador del Barça. A Tenerife, va passar el mateix. Va ser allà quan vaig rebre per correspondència la comunicació que el Club -el Barça- m’havia convocat per sotmetre’m a les proves mèdiques corresponents en qualsevol inici de temporada. Recordo ser immensament feliç en aquell moment. De seguida vaig veure que el Johan havia complert amb la seva paraula. Aquell any em vaig poder consolidar força ràpid com el lateral dret titular i, de fet, vam acabar guanyant la Lliga després de sis temporades en què el Barça no ho havia pogut aconseguir. Vam guanyar el títol després de perdre per 4-0 a Cadis. Malauradament, vaig haver de veure aquell partit des de casa, ja que estava sancionat, i recordo perfectament la frustració i les ganes de parar la televisió veient que encaixàvem un gol rere l’altre. Per sort, l’endemà la Reial Societat va guanyar l’Atlètic de Madrid i ens vam poder proclamar campions. Era la primera Lliga del Johan el mateix any que jo pujava al primer equip. Què més es podia demanar?
Aquell títol va ser la crònica avançada d’uns èxits esportius que van marcar la història del Dream Team. La següent temporada vam aixecar novament la Lliga, la Supercopa d’Espanya i la tan desitjada Lliga de Campions a Wembley. Encara que pugui semblar un curs perfecte, no va ser tan idíl·lic per a mi, almenys al començament. El mes de novembre vaig patir una lesió greu al lligament encreuat que em va tenir sis mesos allunyat dels terrenys de joc. A més, era l’any dels Jocs Olímpics a Barcelona. Em vaig posar aquesta fita a l’horitzó: arribar als Jocs. Vaig patir, però ho vaig aconseguir. Abans, però, va aparèixer una altra cita ineludible. Vam arribar a la final de la Champions de Wembley. No sabia del cert si hi podia arribar, ja que amb els serveis mèdics ens havíem marcat un termini de sis a set mesos per poder recuperar-me de la lesió. Finalment, vaig reaparèixer uns quinze dies abans de la final i el Johan va comptar amb mi per disputar-la. Va ser un 20 de maig del 1992. Us en recordeu, oi? A Wembley vam fer història.
Sempre recordaré aquell partit. El míster no només em va fer jugar de titular sinó que, a més, tenia un encàrrec molt determinat per a mi: fer un marcatge individual al jugador més desequilibrant d’aquella Sampdoria, el Roberto Mancini. Cruyff sabia en quins partits havia de motivar l’equip i en quins no feia falta. Quan jugàvem contra rivals que a priori tenien un nivell més baix que el nostre, ens feia veure que aquell partit tindria la mateixa complexitat que una final de la Champions, i curiosament, quan va arribar una final de la Lliga de Campions de veritat, el seu discurs -com acostumava a passar quan ens enfrontàvem a rivals de més entitat- va virar cap al famós “sortiu i gaudiu”, que al final és el reflex d’una xerrada prèvia en què el Johan va voler descarregar-nos de la tensió i el nerviosisme que portàvem a sobre. I de fet, va llegir la situació d’allò més bé. Sense anar més lluny, jo vaig estar a punt de perdre’m la final per una gastroenteritis, fruit dels nervis, i recordo també el Julio Salinas donant voltes pel vestidor tres hores abans del partit. Érem un flam. Ho érem fins que, almenys jo, vaig sortir a escalfar i vaig veure la nostra afició mentre sonava Barcelona de Montserrat Caballé i Freddie Mercury. Allà vaig alliberar tota la tensió.
El desenllaç de la final? Tots el coneixeu. Però el que potser no sabeu és que jo no vaig estar tranquil fins tres setmanes després d’aixecar la nostra Primera Champions. Després del partit em va tocar passar el control antidopatge. La qüestió és que dies abans de la final em vaig començar a prendre uns medicaments per alleugerir el malestar per la gastroenteritis. Evidentment no era cap substància il·legal, però en aquell moment de glòria absoluta per al barcelonisme, pel meu cap va aparèixer la irracionalitat que podria donar positiu i que potser ens arribarien a desposseir del títol. Era un deliri incoherent i, finalment, quan em va arribar la carta -novament una carta- comunicant-me que el control havia sortit negatiu, vaig poder respirar tranquil.
Aquell estiu va millorar encara més amb la consecució de la medalla d’or als Jocs Olímpics de Barcelona. És cert que vam jugar tots els partits, menys la final, a Mestalla, i això no ens va permetre viure de prop l’ambient olímpic, però la final la vam jugar al Camp Nou davant de 100.000 persones. Va ser una forma rodona de tancar una temporada que no havia començat gens bé.
Wembley va ser el punt àlgid del Dream Team. Vam tocar el cel. La temporada següent vam tornar a guanyar la Lliga, la tercera seguida, i vam repetir la fita la 93-94, amb la quarta consecutiva, però la derrota a la final de Champions contra l’AC Milan -tot just quatre dies després d’aixecar aquella quarta Lliga- va suposar un punt d’inflexió per al nostre cicle. No ens esperàvem aquella derrota. Vam entrar a la final pensant que érem invencibles, però la realitat ens va donar un revés inapel·lable: nosaltres no havíem tingut ni una setmana per preparar la final i el Milan ho havia pogut fer durant més de 20 dies. No vam tenir res a fer, van ser molt superiors. Penso que aquella final d’Atenes va ser l’inici del final del Dream Team. Crec que aquell equip tenia encara més recorregut, però a poc a poc es va anar desmuntant.
La temporada 96-97 va arribar Bobby Robson per substituir el Johan. Robson era un gran entrenador, però no va arribar a agafar els galons que tenia Cruyff a dins del grup. I una temporada més tard va arribar Louis van Gaal. L’holandès em va comunicar des de l’inici -pràcticament sense veure’m ni entrenar- que no comptava amb mi i que, si trobava algun equip, era lliure de marxar. Tot i això, vaig decidir quedar-me i vaig tenir l’oportunitat de jugar gairebé tota la segona volta d’aquella temporada 97-98, però el discurs de Van Gaal no havia canviat. Era hora de marxar. I allà va sorgir l’oportunitat d’anar a jugar a Anglaterra amb el Chelsea. Va ser una gran experiència. El que més em va sorprendre d’aquella etapa era la tranquil·litat amb què podia viure tot i ser jugador professional. No hi havia diaris esportius ni cobertura mediàtica. Recordo que podies sortir al carrer entre setmana i que la gent pràcticament ni et coneixia, era una sensació molt agradable perquè podies gaudir de la teva feina sense la pressió a la qual estaves exposat a Catalunya i a la resta de l’Estat. Després de cinc temporades defensant els colors blue vaig penjar definitivament les botes.
És molt fàcil trobar a faltar el futbol quan ja no t’hi dediques. Suposo que és per això que quan el 2010 va sortir l’oportunitat de convertir-me en entrenador, no m’ho vaig pensar. Vaig començar la meva trajectòria al Vitesse holandès i la vaig continuar al Còrdova i al Mallorca. Des d’aleshores he evolucionat molt i ara tinc l’orgull de dir que soc l’entrenador dels Barça Legends. Es tracta d’un projecte molt ambiciós del Club amb què també estic aprenent moltíssim. Poder ser algun dia l’entrenador del primer equip del Barça? Seria un somni, és clar. El futbol dona moltes voltes i ja ho veurem, però tant de bo pugui fer-se realitat algun dia.
De culer a culer. Molts ànims i molta força a tots i a totes en aquestes setmanes difícils per a la nostra societat. Ens en sortirem, no ho dubteu.
Força Barça!
