EN PRIMERA PERSONA: Asisat Oshoala
Hola culers!
Us vull explicar alguns aspectes de la meva vida que potser no coneixeu, ara que per fi podrem tornar jugar, després d’una llarga aturada...
Uf, el confinament va ser difícil per a mi, perquè vaig estar sola quasi quatre mesos a Barcelona. Estava tancada a casa i al principi tenia por perquè, evidentment, no volia agafar el virus. Durant dos mesos pràcticament no vaig sortir de casa, tan sols baixava a comprar al supermercat, i en arribar immediatament tirava tota la roba a rentar! Va ser un període boig per a mi. També vaig seguir entrenant per la incertesa sobre què passaria amb la Lliga i la Champions League.
Com que passava tanta por, parlava moltes vegades per telèfon amb la meva família; la meva mare, el meu pare, les meves germanes, els meus amics... Va ser important poder mantenir el contacte amb ells a través de videotrucades. A més, la situació a Nigèria tampoc era bona, especialment a la meva ciutat, Lagos, la capital del país.
Els meus pares són comerciants. La meva família és polígama. Sé que a Europa això sobta, però en el meu país és una situació normal; en una societat musulmana l’home es pot casar amb més d’una dona. Ho visc amb naturalitat perquè sempre ho he vist així. El meu pare té dues esposes, una de les quals és la meva mare. Tinc set germans, dues dels quals són filles de la meva mare i quatre de l’altra dona del meu pare.
Soc molt activa a les xarxes socials per estar connectada amb la meva família. Com que aquí passo moltes estones sola, també utilitzo Twitter i Instagram per interactuar amb la gent i així divertir-me. M’encanta!
Crec en Déu. Reso, però no em cobreixo el cabell sempre. Només a vegades o a casa. Òbviament, a la meva feina no puc portar vel. També faig el Ramadà. Aquest any ha estat més fàcil de seguir perquè va coincidir amb el confinament!
Jo anava a una escola mixta de nens i nenes i és allà on vaig començar a jugar a futbol, a l’hora del pati o després de classe. Jugava per passar-m'ho bé, pels carrers de Lagos, principalment els diumenges. Fins que em vaig allistar a l’únic equip femení de la ciutat. Estava contenta perquè ja podia jugar a futbol cada dia. Reconec que això va provocar múltiples discussions amb la meva mare, però em vaig sortir amb la meva. Quan vaig fitxar pel Rivers Angels se’m van obrir les portes de la selecció nacional i per primera vegada vaig creure que podria ser futbolista professional.
Fa uns cinc anys vaig crear la meva pròpia fundació, que bàsicament encoratja noies a seguir el seu somni de ser professionals. Només agafem dones perquè els homes tenen més oportunitats. Parlo i jugo amb elles, per donar-los més confiança i les ajudem a trobar algun club. N’hem assistit ja unes 5.000. És la meva petita aportació a les nenes de Lagos.
Penseu que a l’Àfrica, si ets nena, és difícil jugar a futbol i practicar esports, en general. Moltes tenen els mateixos problemes que vaig tenir jo quan era joveneta en el sentit que els seus pares no volen que juguin i no hi ha gaire opcions per a les futbolistes. Els hi dic que no es rendeixin mai, que segueixin lluitant i que siguin elles mateixes. Que si estimen el futbol, que juguin a futbol on sigui. Si hi creus, un dia els somnis es poden fer realitat.
Com em va passar a mi. L’any 2012 vaig disputar un Mundial sub-20, com a migcentre defensiva per cert, i el 2014 el vaig tornar a jugar, ja com a davantera. Llavors vaig ser la Pilota d’Or i la Bota d’Or del torneig i em vaig autoconvèncer que tenia qualitats per dedicar-me a això i jugar a diferents països. El primer de tots va ser Anglaterra. Bé, haig de dir que ja havia fet una prova amb el París Saint-Germain abans del segon Mundial sub-20, però el primer club europeu va ser el Liverpool, amb només 20 anys. Tenia propostes d’altres llocs, però com que només parlava anglès, vaig escollir aquesta.
Va ser una bona decisió. M’agrada molt Liverpool. A més l’entrenador creia molt en mi i vaig jugar bé per a ells fins que vaig patir una lesió. Va ser una bona experiència i em va fitxar l’Arsenal a l’any següent. Era molt jove i els canvis estaven sent molt grans. Em vaig intentar adaptar i ser feliç.
I va arribar l’aventura xinesa... Déu meu! El Dalian va ser un bon lloc, amb un entrenador, Farid Benstiti, que va ser com un pare per a mi. Em coneixia de quan vaig provar amb el PSG, em parlava molt i em va donar molta confiança. La llengua, el menjar, l’entorn, la gent... tot era molt diferent a Europa, però estava contenta de tenir un tècnic europeu, ja que cap companya parlava anglès i havia de tenir un traductor particular per parlar amb elles. Malgrat tot, va ser una bona experiència.
Hi va haver un moment que vaig decidir que volia tornar a Europa. Era el gener del 2019 i em va xocar quan va sortir l’opció del Barça. Vaig dir que sí, no m’ho vaig pensar dues vegades. Volia venir aquí. Des de la Xina, el Barça era un dels clubs que havia vist jugar i desitjava ser en aquell equip. Va ser un moment màgic poder-hi acabar fitxant.
Els meus primers sis mesos van ser, més que difícils, diferents. Era un nou entorn en el que no es parlava gaire l’anglès, a meitat de la temporada, quan t’has d’adaptar més ràpid... Així i tot vam viure moltes coses interessants en aquell mig any, com la classificació per a la final de la Champions! Uff... Mai havia jugat un partit així! Estic orgullosa d’haver marcat el primer gol del Barça en una final europea i alhora trista pel resultat. Vam tenir oportunitats i tot són experiències, però no va poder ser.
Ara tenim un nou repte amb la Champions, amb els millors equips d’Europa, a un partit, al País Basc... Hem de donar el millor de nosaltres mateixes. Després d’haver-la jugat l’any passat, la veig molt competitiva. També veig l’equip capaç d’arribar lluny, perquè és bo. Serà complicat després de tots els mesos que hem estat parades, però el partit de quarts contra l’Atlètic serà digne de veure. Personalment em sento bé, que estic millorant i més integrada en el joc de l’equip. He marcat gols durant la pretemporada i les coses estan anant bé, en la línia de la temporada passada.
Tothom em coneixia amb els cabells llargs i l’any passat vaig decidir canviar de ‘look’. Me’l vaig tallar curt. Ara veig un color, m’agrada i me’l faig. Ara el porto taronja, però la setmana que ve potser me’l pinto vermell, rosa o groc. No és per cap motiu especial, simplement per variar.
Aquesta és la meva història. Abans d’acomiadar-me, voldria felicitar a tota l’afició culer per haver guanyat la Lliga després d’un llarg temps sense fer-ho. Espero que, des de casa, ens doni suport a la Champions League i que aviat ens puguem retrobar a l’estadi i puguem celebrar el títol de Lliga.
Visca el Barça!
