EN PRIMERA PERSONA: Alexia Putellas
Hola, culers!
Ara que ja han passat uns dies, m’agradaria explicar-vos tot el que vam viure el dia de Reis, quan vam poder jugar al Camp Nou per primera vegada. Com sabeu, soc culer de naixement i això suposava una fita molt especial per a mi.
Durant el Nadal ho vam estar comentant a casa i, amb la meva tieta, vam coincidir que el primer partit que recordo al Camp Nou precisament era un Barça-Espanyol, quan tenia 6 anys. Encara guardo amb molt d’afecte diverses fotos d’aquell dia. Fins i tot amb l’Avi del Barça!
Llavors solíem anar el camp amb l’autocar de la Penya de Mollet, de la qual soc sòcia. Qui m’hauria dit que un dia hi jugaria!
El millor regal de Reis. Aquest any, per les circumstàncies, Ses Majestats van arribar a casa el dia 5 a la nit i l’endemà ja em vaig despertar centrada en el partit. Ho vaig fer bastant tranquil·la, però a mesura que anaven passant els minuts ja hi començo a pensar i sí que m’entra el formigueig a l’estómac...
Em preguntava com seria el Camp Nou des de damunt la gespa i et comencen a passar coses pel cap..., però sempre intentant centrar-me en accions concretes que puguin passar durant el partit, amb el rival i amb les companyes, més que en l’escenari.
A la tarda, durant el trajecte cap al Camp Nou em vaig quedar una mica sobtada: no m’havia fixat que del Miniestadi no en queda absolutament res... Em vaig parar just al semàfor del davant i va ser impactant. Quants records!
El moment havia arribat. Ja tot l’equip era a l’Estadi. Només arribar al vestidor vaig sortir a inspeccionar el camp, cosa que m’agrada fer abans de cada partit. Us garanteixo que quan surts de les escales del túnel impressiona el que veus..., i això que no hi havia públic a les grades!
Va ser un privilegi ser la capitana d’aquest partit. En la rotllana prèvia al ‘crit de guerra’ al vestidor vaig intentar transmetre a les companyes que deixéssim de banda les emocions que ens poguessin neutralitzar el nostre joc i que ens focalitzéssim a competir. En certa mesura és trist, perquè no penses a gaudir, sinó a guanyar i a aportar per l’objectiu comú, que és guanyar la Lliga. Quan arribes a casa o veus resums és quan realment t’adones que has jugat al Camp Nou. Us haig de confessar que no vaig ser conscient d’on estava jugant fins després.
A la primera part vam crear moltes ocasions, algunes de molt clares, i no les vam ficar. Això es pot confondre amb el fet que estàvem amb ansietat, però no era així. Des de dins vaig sentir-me com si juguéssim al Johan.
N’havia tingut un parell de bones, sobretot una que em va cedir la Patri que em va fer ràbia no aprofitar-la. Per sort, al minut 44 em vaig poder redimir. En un córner. L’staff ens havia dit que el primer pal era un dels punts dèbils de l’Espanyol i em va tocar a mi ocupar aquella zona. La centrada de la Caro era perfecta; amb la tensió i l’alçada justa. Només m’havia de fer forta en el salt, perquè la marcadora m’intentava desestabilitzar quan m’enlairava, i orientar la pilota. Amb la rosca i la potència que portava la passada, al final va sortir sola la rematada al segon pal.
Només veure entrar la pilota va ser molt emocionant i, a la vegada, vaig tenir sensació d’orgull, especialment per la meva família. Després de la celebració amb les companyes, de camí al nostre camp, em vaig quedar un moment sola i és quan em vaig adonar d’haver marcat el primer gol del Barça Femení al Camp Nou. Això sí, als deu segons ja havies d’endollar-te de nou al partit.
En tot moment vaig tenir molta confiança a guanyar el derbi, però a partir del gol de Mel -el tercer- crec que l’equip es va alliberar una mica, va poder transmetre l’alegria que sentia i tot va anar més fluid, coincidint també que el rival baixava físicament.
Només acabar el partit, amb el 5-0, ens vam ajuntar totes amb la intenció de compartir aquest somni que havíem viscut amb l’afició. Ens quedava un trosset d’agror malgrat tota la dolçor experimentada. Teníem un buit i aquella fotografia de totes del final va voler reflectir el record per a tothom que no hi va poder ser, principalment l’afició que sempre ens acompanya i ens protegeix el Johan, així com els familiars i amics que sempre ens han ofert suport incondicional.
Amb tot l’agraïment al Club per haver-nos obert l’Estadi 50 anys després de les Pioneres, esperem que hi puguem tornar aviat i amb l’escalfor de tots els culers ben a prop.
Força Barça!
