Oberturisme i lluita per la democratització (1952-1977)
El 16 de juliol del 1952 Agustí Montal i Galobart traspassa el poder al seu vicepresident Enric Martí Carreto deixant al seu pas un gran llegat presidencial. La consolidació de l’equip en l’elit del panorama esportiu espanyol amb les victòries a les Lligues del 1948 i el 1949, el Barça de les 5 Copes el 1952 i la compra dels terrenys on es construiria el Camp Nou, després d’haver celebrat el primer referèndum de la història del l’Entitat.
Cal remarcar que Martí Carretó ja exercia de president del consell directiu des d’un parell d’anys enrere però va ser amb la celebració de les eleccions de maig del 1952 quan va poder esdevenir president del Barça. La convocatòria d’aquests comicis es va produir el 23 d’abril del 1952, quan el consell directiu va aprovar unes insòlites normes de participació recollides en les actes de junta directiva. «S’acorda la convocatòria d’eleccions presidencials en cumpliment del que disposa la Real Federación Española de Fútbol. A aquest efecte s’aproven les següents normes: Primera: Tenen dret a participar en aquestes eleccions, aixó com a ser proclamats candidats, tots els socis masculins no infantils, fins el 30.122, o sigui tots els que porten un mínim de dos anys associats i es trobin en exercici dels drets socials» Les normes deixaven fora les dones i establien un mínim de 1.305 avals per tal de poder ser proclamat candidat. Aquest últim requisit va ser decisiu ja que el 16 de juliol Enric Martí Carreto va ser escollit president del FC Barcelona sense oposició al no acomplir aquesta condició el seu rival, Esteve Felip Ferrer.
Durant l’estiu del 1953 es va produir un episodi que va fer créixer el pensament que els dirigents esportius del règim tenien la mirada enfocada a la capital de l’estat i que, per més afins al règim que fossin els directius barcelonistes, la moneda sempre acabava caient de la mateixa cara. Després d’un seguit joc d’influències, Di Stéfano acabaria vestint de blanc tot i l’inicial avantatge que havia pres el club blaugrana. El malestar per l’afer Di Stéfano va fer que Martí Carreto dimitís el 28 de setembre del 1953 després de rebre pressions externes de tot tipus, així com crítiques internes, pel fet d’haver acceptat la resolució imposada per la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes.
Una comissió gestora es va fer càrrec del Club amb la missió de convocar eleccions al més aviat possible. El 7 d’octubre del 1953 es formalitzaven amb la publicació a la premsa de la convocatòria oficial, en què es detallava la normativa dels comicis. En essència tindria les mateixes bases que les eleccions de l’any anterior. Aquest cop, però, dos candidats van superar el tall i el 14 de novembre del 1953 es van celebrar les primeres eleccions per sufragi universal masculí de la història del Club.
Els concurrents eren Francesc Miró-Sans, de només 35 anys, i Amat Casajuana, que en tenia 71. Miró Sans era un empresari del tèxtil que provenia de la breu junta de Martí Carreto. La seva condició d’afiliat al Movimiento Nacional va fer que gaudís d’una bona relació amb el règim franquista. Amat Casajuana, per la seva part, era un enginyer industrial que havia ocupat diversos càrrecs durant la presidència d’Arcadi Balaguer als anys 20. La campanya en bona part es va focalitzar en la necessitat urgent d’enllestir d’una vegada per totes un nou equipament amb un aforament més gran. Curiosament, tant Miró-Sans com Casajuana van acabar per mostrar-se ferms partidaris de construir de manera immediata un nou estadi, per bé que en un principi el segon candidat n’havia tingut alguns dubtes. En aquest sentit cal destacar que durant la dècada dels cinquanta es va incrementar de manera notable la massa social del FC Barcelona, i es va passar de 26.300 socis a 52.791 en l’interval 1950-1961.
El nou escenari electoral va propiciar una mobilització sense precedents i 17.241 socis van exercir el seu dret a sufragi. Miró-Sans es va endur la victòria per només 301 vots de diferència. Cal posar de manifest que el procés electoral no va ser ni de bon tros exemplar, ja que, a banda de la proscripció del vot femení, a l’hora de les votacions es podia votar tants cops com carnets es duguessin, sense necessitat que el titular hi fos present.
El reglament amb què s’havien celebrat les eleccions del 1953 no va tenir continuïtat, atès que les autoritats governatives van manifestar la seva total disconformitat per com s’havia succeït aquell esdeveniment. Així doncs, fins al final de la dictadura el sistema d’elecció dels presidents del FC Barcelona seria el dels vots dels socis compromissaris escollis per sorteig, conjuntament amb el dels socis de mèrit i els dels expresidents.
Amb aquestes normes del joc i amb la força que donava el tot just inaugurat Camp Nou, Miró-Sans va renovar folgadament el seu mandat en les eleccions del 7 de gener del 1958 que l’enfrontaven a Antoni Palés per 158 vots a 55.
La crisi econòmica derivada de la construcció del Camp Nou, així com una forta divisió social al voltant de la figura del president, un home de tarannà autoritari, van portar Francesc Miró-Sans a dimitir el 28 de febrer del 1961.
Una comissió gestora presidida per Antoni Julià de Capmany, vicepresident de la junta sortint, es va fer càrrec de l’entitat de manera provisional enmig d’una greu crisi esportiva, social i econòmica. Per fer front el desastre econòmic va caldre traspassar Luis Suárez a l’Inter de Milà per una xifra de 25 milions de pessetes, una quantitat molt rellevant per l’època.
Les eleccions es van convocar per al dia 7 de juny del 1961 i dos exdirectius de Miró-Sans van presentar-hi candidatura. Enric Llaudet, industrial del tèxtil, va batre Jaume Fuset, empresari de la joieria, per 122 vots a 98.
Una de les fites del mandat d’Enric Llaudet va ser negociar la requalificació dels terrenys del Camp de les Corts. Aquestes gestions, prèvies a una futura venda, es van dilatar en el temps i no va ser fins al maig del 1966 que el Club va poder ingressar els 226 milions que va pagar el grup immobiliari Habitat.
Amb l'operació de requalificació encarrilada, a Llaudet els comicis del 15 de maig del 1965 se li presentaven de manera favorable. Tant és així que va ser ratificat per l’assemblea de compromissaris amb una còmoda victòria per 164 vots davant dels 35 que va obtenir el seu adversari, Josep Maria Vendrell.
Durant l’inici de la temporada 1967/1968 es van esdevenir un cúmul de situacions que van portar el president Enric Llaudet a convocar eleccions l’1 de setembre del 1967, comicis als quals no s’hi va presentar. Entre les més significatives, el fracàs a l’hora d’incloure les veus crítiques en un consell consultiu i la polèmica suscitada per les declaracions del frustrat secretari tècnic Casildo Osés referides a la seva condició de no català com a motiu de la desestimació de la seva contractació.
La dimissió de Llaudet representa el final d’un cicle i els prohoms del barcelonisme busquen un home de consens per governar el Club. El perfil del candidat havia de ser capaç d’agrupar les diferents sensibilitats barcelonistes i, en clau politicosocial, que fos vist com un home de confiança per les autoritats oficials però alhora que tingués vincle amb la societat catalana de la segona part de la dècada dels seixanta. Societat que molt tímidament feia passos cap a la reconquesta d’espais cívics amb línies d’actuació de tarannà democràtic.
La persona escollida va ser Narcís de Carreras, que va ser proclamat president el 17 de gener del 1968 sense necessitat de passar per les urnes en tractar-se de l'única candidatura presentada. De Carreras havia estat vicepresident de les juntes de Montal i Galobart i Martí Carreto, i políticament havia estat vinculat en la seva joventut a la Lliga Regionalista, tot i que més tard es va integrar totalment al franquisme.
En el seu discurs de presa de possessió del càrrec, fet en català, al saló d’actes del Foment del Treball Nacional, De Carreras va pronunciar per primera vegada i davant del compromissaris reunits en assemblea la frase “Més que un club”. Paraules que van ser reproduïdes a diferents mitjans com a la Revista Barça. «Yo vengo a la presidencia del Barcelona con todo aquel entusiasmo que vosotros pudierais pedir. El Barcelona es algo más que un club de fútbol, el Barcelona es más que un lugar de esparcimiento donde los domingos vamos a ver jugar al equipo: más que todas las cosas, es un espíritu que lo llevamos muy arraigado dentro, son unos colores que estimamos por encima de todo»
Una mala temporada 1968/1969 en clau esportiva, amb tensions entre grups de socis i amb una escissió dins la junta motivada per la pèrdua de confiança d’alguns directius cap a l’entrenador Salvador Artigas –arribant a desplaçar-se alguns d’ells a Itàlia per contractar Helenio Herrera– van portar a la dimissió de Narcís de Carreras el 5 de novembre del 1969. En l’acta de junta d’aquell dia, el secretari escriu fent referència a la postura del president: «Considera que s’ha arribat a un estat de tensió, a la vista dels resultats que està obtenint l’equip, que fa insostenible una gestió normal, tenint en compte la unitat que ha de regir un consell directiu». Aquesta dimissió va desembocar en la convocatòria d’eleccions a la presidència del FC Barcelona el 18 de desembre del 1969.
Després que el candidats Josep Campabadal i Josep Domènech abandonessin la cursa electoral, les eleccions van ser una cara a cara entre Agustí Montal i Costa i Pere Baret i Sabater. Aquests mateixos protagonistes ja s’havien enfrontat en el si de la junta de Narcís De Carreres i representaven dues maneres de fer ben diferents. Baret encapçalava la via allunyada dels poders tradicionals del Club, representant una certa renovació pel fet de no provenir de la indústria tèxtil. Montal, fill de president, encarnava la tradició del sector que havia governat el Club de manera més o menys ininterompuda durant els darrers 40 anys.
L’ambient va ser molt tens a causa de la polarització generada en una campanya electoral on fins i tot la premsa va prendre clar partit. Això va produir que, tot i que el procediment d’elecció del president estigués restringit als socis compromissaris, aquells comicis adquirissin una expectació social molt rellevant. Les eleccions van tenir lloc al Palau de les Nacions de la Fira de Mostres i van participar-hi 228 electors. El recompte va ser favorable a Agustí Montal per 126 vots a 112. Començava llavors una etapa, no mancada d’obstacles, que va esdevenir vital per a la recuperació del significat del Club i el retorn a les seves essències cíviques i democràtiques.
Vinculat al corrent catalanista del barcelonisme, Montal va ser contrari al centralisme esportiu que practicaven institucions com la Federación Española o la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes. Prova d’això va ser el manteniment d’una posició ferma davant la Federación Española en favor dels interessos del FC Barcelona arran del cas Guruceta el juny del 1970. Més enllà, la junta d’Agustí Montal va tornar a protagonitzar un enfrontament amb els poders esportius estatals denunciant la discriminació que patia el Barça davant la negativa a contractar els jugadors Heredia i Cos per la seva condició de no oriünds. Montal va enviar un equip d’advocats a Sud-amèrica –entre ells un jove Miquel Roca i Junyent–, que van poder acreditar que la majoria de jugadors contractats a Espanya sota aquesta condició, en realitat no ho eren.
També durant el seu mandat es va materialitzar una vella aspiració de les juntes precedents. Es tractava de la possibilitat de tenir un pavelló poliesportiu propi on les seccions esportives es poguessin desenvolupar al nivell que requeria un club com el Barça. El 23 d’octubre del 1971 es van inaugurar el Palau Blaugrana i, una setmana després, la Pista de Gel.
Des del punt de vista simbòlic es va impulsar la recuperació del nom original de l’entitat, “Futbol Club Barcelona”, en comptes del nom espanyolitzat de “Club de Fútbol Barcelona”, imposat l’any 1941. A més, va recuperar la llengua catalana a llocs tan significatius com als documents oficials del Club, al carnet de soci i a la megafonia de l’Estadi.
L’afer dels oriünds, esmentat anteriorment, va desembocar en la possibilitat de contractar jugadors estrangers. Aquesta obertura va obrir la porta al fitxatge de Johan Cruyff, considerat el millor jugador del moment, l’estiu de l’any 1973. Amb Cruyff de blaugrana el Barça es va proclamar campió de la Lliga 1973/1974 catorze anys després.
En plena temporada 1973/1974 es van produir eleccions a la presidència. Van tenir lloc el 18 de desembre i la votació, encara restringida als compromissaris, es va dur a terme al Palau Blaugrana. Montal es presentava a la reelecció i tenia com a únic adversari l’industrial Lluís Casacuberta. Una diferència significativa respecte als comicis del 1969 era que el nombre de compromissaris s’havia incrementat molt ostensiblement. Dels gairebé 300 de 1969 es passava als més de 1.500 l’any 1973. Això podia fer pensar que les eleccions podien ser més obertes, però a l’hora de la veritat, en part gràcies a l’impuls del fitxatge de Cruyff, Montal no va tenir rival i va obtenir la reelecció per 902 vots a 340.
Durant el segon mandat d’Agustí Montal i Costa el Club va celebrar el seu 75è aniversari. L’efemèride arribava en un moment en què l’entitat tot just començava a reafirmar la seva idiosincràsia davant la societat catalana i calia donar-li la rellevància pertinent omplint de continguts aquesta commemoració.
El cartell commemoratiu va a anar a càrrec de l’artista Joan Miró, es van celebrar amistosos de futbol davant el Manchester City i la selecció de la República Democràtica Alemanya i es van dur a terme diferents actes de caràcter social i cultural. En aquest darrer sentit van destacar el festival de la cançó celebrat al Palau Blaugrana i, sobretot, la concentració de socis i sòcies a Montserrat. Però si un element ha quedat com a patrimoni immaterial del Club, aquest ha estat sens dubte el 'Cant del Barça', himne actual de l’Entitat, que es va triar en el marc dels actes de celebració d’aquell 75è aniversari.
La mort de Francisco Franco el 20 de novembre del 1975 va suposar, encara que no d’una manera immediata, l’inici de l’etapa cap a la transició democràtica. El FC Barcelona no va ser aliè a aquest procés i es va convertir en un agent rellevant d’aquest camí. L’adhesió del Barça al Congrés de Cultura Catalana, a la campanya Volem Estatut o l’inici de les retransmissions esportives en català, a les quals el Barça va donar totes les facilitats, en són una mostra. Potser la més solemne d’aquestes manifestacions va ser la visita a l’Estadi del president de la Generalitat restaurada, Josep Tarradellas, un cop retornat de l’exili, el 30 d’octubre del 1977. Aquesta visita va motivar la realització d’un cartell commemoratiu que va dissenyar el dibuixant Avel·lí Artís-Gener, 'Tísner', del qual se’n va fer una tirada de 3.000 exemplars. El cartell donava la benvinguda a Tarradellas amb un «Benvingut a casa, President» i portava uns versos de Salvador Espriu: «Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble».
El 18 de desembre del 1977 Agustí Montal va finalitzar seu segon mandat i va deixar la presidència de l’entitat. Raimon Carrasco, vicepresident, va assumir el càrrec de manera interina fins al 6 de maig del 1978 quan es van celebrar unes noves eleccions.
Notes:
- El maig del 2007 l’expresident Agustí Montal i Costa va fer donació del seu fons documental al Centre de Documentació del FC Barcelona. Aquest llegat consta d’1 metre lineal de documentació textual, 1,1 metres de dossiers de premsa i 16 àlbums amb aproximadament 600 fotografies.
- El setembre del 2007 Antoni Miró Sans Balcells va fer donació al Centre de Documentació del fons documental del seu oncle, el president Francesc Miró Sans. Aquests material està format per 10 documents textuals, 28 fotografies i 2 dossiers de premsa.