El Barça en democràcia (1978-2003)
Ja abans de la mort del dictador, el president Agustí Montal i Costa havia demanat públicament la democratització i descentralització de les estructures del futbol espanyol. La decidida aposta per la democràcia feta pel president Montal, tant a dins del Club com en el conjunt de la societat, el va empènyer a cedir la presidència interina a Raimon Carrasco un cop esgotat el seu mandat el desembre de 1977. Montal feia un pas al costat per tal de no influenciar en el procés electoral, declarant que no es decantaria públicament per cap candidatura.
L'únic objectiu de la presidència de Raimon Carrasco seria doncs organitzar les primeres eleccions democràtiques en el sí de l'entitat. Això és, amb sufragi universal directe, vot secret, candidatures, campanya i total transparència. Tot i els intents de la junta per ampliar el sufragi fins als majors de 18 anys, no va ser autoritzada i el cens quedaria restringit als socis i sòcies majors de 21 anys i amb una antiguitat superior als quatre anys. En total 53.688 electors van ser convocats pel dissabte 6 de maig de 1978.
La conquesta de la democràcia
La campanya electoral va ser molt tensa i no va poder restar aliena a la situació general d’un país en ple procés de Transició, en què tot s’analitzava a través del prisma del la política partidista. Una desena de precandidats van iniciar la cursa preelectoral dels quals només cinc van obtenir els avals necessaris: Joan Casals (1.887 signatures), director d’una agència de viatges; Nicolau Casaus, empresari tèxtil i persona de molta rellevància en l’àmbit de les penyes des dels anys 40 (2.323 signatures); Josep Lluís Núñez, empresari immobiliari (3.404 signatures); l’empresari i sociòleg Ferran Ariño, pertanyent a la junta sortint (3.625 signatures); i el publicista Víctor Sagi, fill de l’exjugador Emili Sagi-Barba i nebot de la primera dona directiva del Barça, Anna Maria Martínez Sagi, que partia com a favorit en rebre 3.683 signatures. Ben aviat però Sagi abandonà adduint que la multitud de candidatures no faria sinó fragmentar el barcelonisme i debilitar-ho.
Els eixos de la campanya van ser, principalment, l'estat de l'economia del Club, redreçar el rumb esportiu de l'equip de futbol, la regeneració interna i evitar ingerències polítiques i dels poders econòmics dins de l'entitat. El debat de fons estava en quin paper havia de tenir el Barça més enllà del seu caràcter esportiu. Part de la massa social s'afegia als postulats del "més que un Club" del discurs de Montal davant l’assemblea de 1977, segons el qual «Qüestionar la representativitat extraesportiva del Barcelona i condicionar-la a perdre o guanyar campionats és barrejar la gimnàstica amb la magnèsia i atemptar contra la mateixa essència d'una entitat que, a través d'un comportament històric de lleialtat, s'ha guanyat el títol d'institució catalana.». Per la seva banda, una altra part del barcelonisme s'inclinava per evitar qualsevol connotació extraesportiva del Club. Ara que s'havien recuperat les institucions i que es caminava cap a la normalitat d’un règim de llibertats -opinaven- calia donar prioritat al fet esportiu i fer créixer el patrimoni i la base social per aconseguir “un Barça triomfant”. Tot això sense perjudici de la catalanitat del Club.
La candidatura de Josep Lluís Núñez va atreure elements d’altres candidatures, va aconseguir suports explícits de grans figures del barcelonisme i va saber pactar amb la candidatura de Joan Casals. Tot això va donar a Núñez la victòria per un escàs marge de 800 vots. Amb una participació del 49% obtenia 10.352 vots, per davant dels 9.537 d’Ariño i els 6.202 de Nicolau Casaus.
La construcció d'un Barça triomfant
Josep Lluís Núñez i Clemente arribava a la presidència del FC Barcelona amb un discurs rupturista respecte a l'època anterior, basat en una acurada gestió econòmica i del patrimoni com a mitjà per aconseguir l'èxit esportiu. Amb Núñez es posava punt final a una nissaga de presidents del FC Barcelona tradicionalment vinculats amb la indústria tèxtil. Entre els partidaris del nou president va fer fortuna l'expressió "trencar el porró", per referir-se a aquest fet.
Les primeres mesures que va adoptar el nou president van ser oferir-li la vicepresidència a en Nicolau Casaus per integrar-ho al seu consell directiu, ampliant així la seva base a sectors catalanistes, i escriure una carta dirigida als socis per esbossar les seves línies d'actuació. Els inicis del seu mandat es van caracteritzar pel sanejament econòmic dels comptes, al creixement patrimonial (ampliació del Camp Nou, construcció del Miniestadi i del Museu, inauguració de la residència de futbolistes a La Masia) i pel creixement fulgurant de la massa social, arribant a trencar la barrera dels 100 mil socis. En el pla esportiu, la inestabilitat era la tònica dominant tot i alguns bons resultats i l’arribada de grans estrelles del moment com Simonsen, Schuster o Maradona.
Una altra mesura va ser la reforma dels estatuts, adaptant-los a la nova Llei de l'Esport aprovada en democràcia. Aquests nous estatuts declaren que FC Barcelona és una associació privada de caràcter cultural i esportiva sense ànim de lucre. En el seu capítol II-article 6è, relatiu als drets dels socis, s’hi enuncien els drets de conèixer les activitats i examinar la documentació del Club (punt 4t), el dret a expressar-se lliurement davant dels òrgans de l’entitat (punt 5è), i a ser electors i elegibles per als òrgans de representació. La secció 3a disposava que l'elecció del president es portaria a terme mitjançant el sufragi directe, lliure i secret dels socis i sòcies majors de 18 anys, establint la durada del mandat en quatre anys, essent reelegibles els membres del consell directiu. Es regulava doncs la plena participació política dels socis a l'entitat i la fiscalització de la tasca de govern.
El president va ser reelegit automàticament al 1981 (la convocatòria electoral es va avançar per no fer-la coincidir amb la celebració del Mundial 1982) i al 1985. Les eleccions no es van arribar a celebrar en no haver-hi cap altra candidatura concurrent.
Tot i així, sí existien veus crítiques amb la gestió de Josep Lluís Núñez. Part de l’oposició a la junta es va articular al voltant del Grup d'opinió barcelonista (GOB), que el 31 d’octubre de 1986 publicava a la premsa un “Manifest Blaugrana" on feia palès el seu descontentament amb la presidència que -segons entenien- estava desvirtuant el barcelonisme com a moviment. A això s'hi va afegir l’anomenat “Motí de l’'Hesperia”. El 28 d’abril de 1988 en el marc d’un conflicte de caràcter interpretatiu sobre les obligacions contractuals i tributàries entre la plantilla i la direcció del Club, els jugadors del primer equip i el seu entrenador feien una roda de premsa a l'Hotel Hesperia de Barcelona fent públic un comunicat que demanava la dimissió del president. El fons personal Antoni Muntañola i Tey -secretari de la junta de l'època- conservat a l'arxiu del Club aplega tota la documentació relativa a aquest fet.
El consell directiu es va veure obligat a donar un cop de timó a la seva gestió esportiva, i l'opció triada per portar-la a terme fou el fitxatge de Johan Cruyff com a entrenador-manager esportiu i escometre una àmplia renovació de la plantilla. La Masia començava a donar els primers fruits amb jugadors que es consolidaven al primer equip com Amor, Ferrer, Sergi, Milla o Guardiola. La gent de la casa es combinava amb fitxatges de primera línia com Ronald Koeman que arribaria la temporada següent, i s'instal·lava un nou sistema, un estil Barça des dels més petits fins als professionals.
Reelecció i plenitud
Les següents eleccions a la presidència del FC Barcelona estaven convocades per l'1 d’abril del 1989 i aquest cop existia una oposició més articulada a la Junta. De la mitja dotzena de precandidatures al final només en van restar dues: la de Josep Lluís Núñez i la de Sixte Cambra, empresari vinculat al món del tennis, després que la candidatura del exjugador Josep Maria Fusté s’hi integrés amb la d’aquest últim i rebés el suport dels integrants del GOB.
Durant la campanya la candidatura de Núñez va fer valer la carta de la dècada de gestió al capdavant del Club. "Nosaltres, Realitats" era el seu lema. Una memòria sobre els 10 anys del mandat de Josep Lluís Núñez publicava les seves fites: 30 mil nous socis, 76 títols, superàvit de 2.600 milions i un patrimoni que havia passat dels 13 als 2.571 milions en només deu anys, a part de les ampliacions de l'estadi, la construcció del Mini i la inauguració del Museu. A això s'hi afegia la promesa d'independència davant dels poders polítics, econòmics i mediàtics. Sixte Cambra, per la seva part, prometia un "canvi d'estil" i es centrava en tres eixos: l'esportiu volia promocionar la presència de la dona, les seccions i l'olimpisme; quant a l'econòmic, apostava per la transparència i en el pla social per potenciar el paper catalanista del Club, la limitació de mandats i impulsar la participació directa dels socis en la governança de l'entitat mitjançant referèndums. A la jornada electoral celebrada al Miniestadi, Núñez s'imposaria a Sixte Cambra per 25.441 vots a 17.609.
La presidència de Josep Lluís Núñez iniciava el seu període més exitós. Es posaven les bases per a la construcció del Dream Team. Amb la direcció tècnica de Cruyff les lligues s’encadenaven i arribaria finalment la somiada primera Copa d’Europa. L'entitat es globalitzava i a l’èxit econòmic el seguiria -ara sí- l'èxit esportiu. La Fundació donava els seus primers passos, començava la planificació d'una ciutat esportiva i es remodelava l'estadi.
Quant als òrgans de govern del Club, als nous estatuts aprovats l'any 1992 reapareix el Senat com a òrgan col·legiat de caràcter consultiu format pels mil socis més veterans, recuperat al 1989 després de l'experiència dels 60. També es crea la figura del síndic del soci. Òrgan unipersonal i independent de la junta amb la missió d'assistir, assessorar i defensar al soci davant de qualsevol dubte, queixa o problema relacionat amb el Club. Paral·lelament, els mandats de la junta s'amplien fins a les cinc temporades, a comptar entre l'1 de juliol i el 30 de juny.
Núñez va poder ser reelegit el 7 de gener del 1993 sense passar per les urnes davant la manca d’adversaris, però quatre anys després es va tornar a formar una candidatura opositora.
La fi d'una era
A les eleccions del 1997 s'arribava amb un ambient enrarit en el sí de l'entitat. La contundent derrota a la final d’Atenes de 1994 va marcar el traumàtic final d'una de les millors generacions de futbolistes del Club. A la renovació de la plantilla s’hi va sumar la sortida del Johan Cruyff de la banqueta i la polarització de la massa social.
En un principi els precandidats, a banda del president, van ser tres: Àngel Fernández, empresari immobiliari; Jaume Llauradó, president del Fòrum Samitier i l’advocat Josep Oriola. Tots tres, però van acabar unint-se en una mateixa candidatura que va encapçalar Fernández. La limitació de mandats i implicar al soci en la governabilitat del Club van ser les seves apostes principals. La jornada electoral va ser el 27 de juliol, de nou al Miniestadi. Josep Lluís Núñez s’imposava a bastament per 24.025 vots contra 5.209 de Fernández dinou anys després de la seva primera victòria.
Tot i l’àmplia victòria, pocs mesos després de les eleccions l'oposició, organitzada al voltant de la plataforma Elefant Blau, promocionava un vot de censura contra la junta directiva. Encapçalada per Joan Laporta i Sebastià Roca, hi donaven suport un bon nombre de personalitats barcelonistes, com Agustí Benedito, Armand Carabén, Albert Perrín o Alfons Godall. Denunciaven manca de transparència per part de la junta, l’increment del deute, uns suposats intents de privatització que posaven en perill el model de propietat de l’entitat i la recuperació de la personalitat del Club, tant l’esportiva com la cívica associada al "més que un club". La iniciativa tirava endavant i el vot de censura es celebrava el 7 de març de 1998 amb el resultat de 24.863 vots en contra (61,5%) davant dels 14.358 (35,5%) partidaris de deposar a la directiva. La iniciativa fracassava, però l’Elefant Blau s’afermava com a pol opositor.
Josep Lluís Núñez va provar de donar un nou impuls al seu sisè mandat. Es va cercar la renovació esportiva amb la contractació de Louis van Gaal per a la banqueta del primer equip, s’estudiaren noves línies de negoci i d’expansió patrimonial. A més s’encarava l’exitosa celebració del Centenari de l’entitat al llarg de la temporada 1998/1999. Tot i això, el desgast ja era massa i Josep Lluís Núñez cessava com a president del FC Barcelona al final de la temporada 1999/2000 després de vint-i-dos anys de presidència.
La presidència de Joan Gaspart
Les eleccions a la presidència s’havien de celebrar el 23 de juliol de 2000 i eren unes eleccions especials. El Barça tindria un nou president després de dues dècades.
Els crítics a un possible continuisme al capdavant del club era molts i molt variats. Hi existien unes plataformes i grups d’opinió què venien de lluny i entre els quals cal esmentar el ja conegut Elefant Blau encapçalat per Joan Laporta entre d’altres, l'Associació pel futur blaugrana amb Joan Castell, la Plataforma Força Blaugrana de Carles Tusquets i Josep Martínez-Rovira i el Fòrum Samitier de Jaume Llauradó. D’altres personalitats del barcelonisme com Àngel Fernández o Josep M. Minguella també es postulaven com a precandidats. D’entre els integrants de la junta, tot apuntava a l’empresari hoteler Joan Gaspart, vicepresident amb Núñez durant els seus vint-i-dos anys de mandat, com el probable candidat.
La proliferació de precandidats els va empènyer a encetar un procés de convergència de l’oposició a la recerca d’una candidatura unitària, mentre que Joan Gaspart provava d’incorporar elements d’aquesta oposició per tal d’aconseguir una candidatura transversal i integradora per iniciar una nova etapa. Finalment es van configurar dues candidatures. D’una banda el gruix dels rupturistes es van alinear amb la candidatura de Lluís Bassat, publicista de gran prestigi. D’una altra, Joan Gaspart amb el suport de la junta, va saber atreure i integrar a Joan Castells, Àngel Fernández, Jaume Llauradó i Gabriel Masfurroll.
Bassat es va presentar a la campanya amb un eslògan ben directe: "Fem el millor Club del món". El seu era un discurs racional i analític basat en la planificació, la gestió eficient, la regeneració interna i amb una direcció esportiva ben ferma en mans d’especialistes. Gaspart va apostar per un missatge directe, d’orgull barcelonista, i apel·lant a la "Passió pel Barça". L’expectació de la campanya va ser enorme per la màxima igualtat de les enquestes i també per un element extern: la notícia de la possibilitat que la figura de l’equip, Luis Figo marxés al Real Madrid. Com a prova d’aquesta expectació, el debat electoral televisat entre els dos candidats emès per TV3 el 17 de juliol de 2000 va comptar amb una audiència de més d’un milió d’espectadors i una quota de pantalla superior al 20%.
Joan Gaspart i Solves obtenia la victòria en aconseguir 25.181 vots davant dels 19.791 de Bassat i es convertia en el nou president del FC Barcelona, però el seu mandat estaria marcat per la inestabilitat esportiva i institucional, essent els punts més destacats de la seva presidència els èxits de les seccions i la col·locació de la primera pedra de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, l'11 de desembre del 2000. Finalment, i davant de la possibilitat d’haver de fer front a un nou vot de censura, Joan Gaspart renunciava a la presidència el 12 de febrer de 2003, cedint-la interinament a Enric Reyna i Martínez amb l’encàrrec d’organitzar l'elecció d’un nou president.
