Alexia, la reina d’Europa
Al desembre del 2015, Alexia Putellas va ser escollida per primera vegada millor jugadora catalana i va ser protagonista del reportatge estrella de la Revista Barça, juntament amb el millor jugador català d’aquell any, Gerard Piqué. Era la primera vegada a la història que una dona sortia en la portada de la revista del Club, i els dos jugadors conversaven sobre futbol, el Barça i l’auge del Femení, que s’estrenava com a equip professional. Sis anys després, l’Alexia està en el cim del futbol europeu, ha guanyat el triplet i s’ha convertit en una icona del futbol femení.
En aquella conversa, li deia a Piqué que en un parell de temporades estaríeu en una final de Champions, i ell li va respondre que això "seria l’hòstia". Vau arribar a dues finals i una la vau guanyar. Li sembla que tot ha passat molt ràpid?
Em passa tot molt ràpid perquè estic gaudint dia a dia i el temps passa volant. Se’m passen les temporades súper ràpid i això vol dir que estic còmoda, que no pateixo amb tot el que està venint, al contrari, ho gaudeixo. Però sí que és veritat que han vingut coses abans del previst i quan s’ha començat a invertir en la nostra professionalitat de seguida han vingut els resultats, i no s’ho esperava gairebé ningú. És molt maco veure que hi ha hagut una inversió en l’equip i de seguida s’han recollit els fruits.
És la seva 10a temporada al primer equip. Ha estat testimoni de la gran evolució del Barça Femení. Vostè o la Melanie Serrano (18 anys al primer equip), que saben d’on venen, transmeten a les més joves el que els ha costat arribar on són ara?
Tothom que està a l’equip ho valora. En general no cal, només en alguna situació hem recordat que fa cinc anys estàvem entrenant a les nou de la nit i la Mel, fa 15 anys, no s’entrenava ni a la Ciutat Esportiva, ho feia en un camp d’atletisme amb una gespa fatal. Són coses que va bé recordar-les però també celebrar on som, que és el que es mereix aquest esport. El normal és el que tenim ara, no el d’abans. I no es pot oblidar el que ha costat arribar-hi.
En cinc anys ha passat de millor jugadora catalana a ser la millor d’Europa. Com s’assimila això?
Donant-hi la importància justa. La mentalitat que tenim els esportistes és el dia a dia. Són premis individuals però no veus la magnitud que té fins que no et retires. Perquè estàs en una roda i no pots parar, perquè, si no, no rendeixes. Quan arriba l’estiu estàs molt saturada, per això són molt necessàries les vacances, per descansar, reinventar-se i arribar per voler guanyar-ho tot. Amb la samarreta que portem no podem mirar al passat perquè si no perds ganes i ambició.
El curs passat va fer uns números espectaculars: 43 partits, 26 gols i 2 a la Champions (la migcampista amb més gols d’Europa); MVP de la Copa de la Reina. És conscient de la seva evolució?
És complicat arribar a aquests números, però amb un entorn amb tan bones jugadores... El normal a la davantera del Barça és fer quinze gols per temporada, i no vull ficar pressió! (riu). Perquè des de darrere es treballa amb tanta claredat perquè arribi l’ocasió de gol... I sí, he estat conscient 100% de la meva evolució. Des de Sub-17 em deien que tenia molt de talent però el que et fa créixer és el tema físic, psicològic, tàctic i segueixo volent millorar en aquestes àrees per no ser només una jugadora amb talent. És molt important ser mentalment forta i no deixar-te guiar només pels resultats.
Ho hem vist als Jocs Olímpics, el tema psicològic cada cop té més importància. Com es treballa?
El Club ens ha ofert sempre eines psicològiques, a l’equip hi ha un psicòleg que ens ajuda en aquests temes. Però jo internament, quan noto pressió excessiva em dic el mateix: la pressió és un privilegi. Una jugadora què prefereix?, jugar un diumenge amb els seus amics o jugar una final de Champions i sentir pressió? Els que estimen el futbol i són ambiciosos et diran jugar la final. Ho veig com un privilegi jo ho enfoco així. Quan no senti aquesta pressió, m’avorriré. En el meu cas també influeix haver crescut des dels 17 o 18 anys al Barça, perquè posar-te la samarreta ja comporta una pressió. Fa deu anys no tenia res a veure la pressió amb el que sento ara. Jo ho veig així i ho assumeixo d’una manera molt natural.
No ha sentit mai ansietat per esperar-se molt de vostè?
No, perquè per exemple el premi de millor jugadora d’Europa no em canviarà la meva manera de viure el futbol o de saber què vull, què soc, on vull arribar..., no em canvia les meves metes. Com en els resultats, és igual si guanyo o perdo, les metes són les mateixes.
Cuida altres aspectes com l’alimentació?
Sí, en un any he guanyat 10 punts de massa muscular i he baixat set de greix. Això ajuda que rendeixis.
Va començar a ser mediàtica amb el gol de la Copa de la Reina del 2013, que es va batejar com un gol “a l’estil Messi”. I a l’octubre del 2020, d’un altre gol a l’Sporting de Huelva també es va dir el mateix. Què pensa quan la comparen amb Messi?
L’etiqueta “Messi” és un adjectiu, increïble, boníssim…, però són coses que surten naturals, no t’ho planteges.
El que enamora la gent no és el fet que guanyin, sinó com guanyen…
L’estil del Barça fa molts anys que es va mostrar a tot el món i l’espectador se sent molt atret per aquest estil i se sent orgullós de la filosofia Barça.
El 2015 també deia que era totalment anònima quan anava pel carrer. Com porta ara el tema de l’exposició mediàtica i la fama?
Soc molt introvertida amb les meves coses, soc molt búnquer, però hi ha una altra part professional i ens devem als socis i aficionats. Ho hem vist amb la pandèmia, sense públic no som res. Canvia totalment el que és l’esport. S’ha d’alimentar aquesta part i si cal quedar-se quinze minuts per signar la samarreta amb el teu nom en què s’han gastat uns diners, no costa res quedar-t’hi.
Al documental de Barça Studios ‘Nascudes per jugar’ mostra la seva vida íntima, parla de la relació especial amb la seva germana Alba, de la mort del seu pare...
Al principi no volia però entre la meva família i la gent del Club em van convèncer per fer-ho. Moltes vegades em plantejo què pensaria el meu pare de mi en aquesta situació i segur que estaria superfeliç. A la família és un tema tabú, ens costa parlar del pare.
Després de guanyar la Champions quins altres somnis té?
Seguir així. El meu somni ara és pensar que el dia que marxi d’aquí hauré deixat un llegat i diré que ho he donat tot i he aconseguit títols.
A partir d’ara, com a capitana, aixecarà els trofeus, li fa il·lusió?
Al Gamper les meves companyes em van dir que he d’entrenar-me per aixecar trofeus perquè fins ara no ho he fet... És un moment únic però no et quedes només amb aquest moment, el més important és el camí que has triat per arribar allà i com ho has fet.
Què ha après de capitanes com la Vicky Losada, la Marta Unzué..?
Des de la meva primera capitana, que va ser l’Ani Escribano, de totes n’he après. Coses que m’han fet créixer, coses que potser no eren el més convenient… De totes les accions que han fet he tret alguna cosa i això és aprendre. Gràcies a elles soc la jugadora que soc ara.
Com a capitana quin rol té envers les seves companyes?
La capitana és la primera persona que ha d’estar compromesa amb els objectius que es marquen internament, ha de liderar des de l’exemple perquè si no perd força.
Han estat escollides com les millors d’Europa i són el mirall de les nenes que practiquen futbol. Senten una responsabilitat social?
La responsabilitat social com a dona la tinc jo, la té la meva mare, la tens tu… Pel fet de ser dona ja tens una responsabilitat social perquè entre totes en la història s’han pogut canviar coses, com el vot de les dones, etc. Ara lluitem a favor de la igualtat d’oportunitats per valorar la persona independentment del seu sexe, i és molt important que totes les dones estiguem mentalitzades amb això sigui quina sigui la professió. Des de la nostra encara més, perquè jo no vaig tenir referents femenins. Les nenes d’avui en dia veuen que a diverses jugadores del Barça ens han nomenat millors d’Europa i el més important és que aquestes nenes tinguin l’oportunitat de ser-ho. Queda camí.
El Club té una nova àrea d’Inclusió i Diversitat, la igualtat és cabdal?
Quan més còmoda em sento és quan em tracten com a futbolista, ni masculí ni femení, futbolista, i jo crec que és l’escenari on s’hauria d’arribar.
La Masia ja és mixta..., històric!
El fet que hi hagi nenes 24 hores que poden formar-se com jugadores, com a persones i ser bones estudiants és fantàstic. Tant de bo hagués tingut jo això de petita! Si nosaltres sense tenir això hem arribat on hem arribat, imagina’t el que seran capaces de fer aquestes nenes. A mi m’entrenaven, amb tots els meus respectes, els pares i els tiets de les meves companyes. Ara a aquestes nenes les entrenen tècnics titulats que saben de futbol, imagina’t el nivell que pujarà com serà! El futur és l’hòstia. Però és important que més enllà d’invertir en noies futbolistes s’inverteixi en la gent que acompanya l’equip. Per això és tan important que hi hagi igualtat d’oportunitats en la compra de samarretes, que es promocionin a les televisions els partits, perquè si no el missatge de “no generen” sempre hi serà. Cal que si algú vol comprar una samarreta amb el nom de qualsevol de les meves companyes pugui anar i que hi siguin. Que l’afició sàpiga, mínim una setmana abans, quan es juga. Són detalls que faran que el missatge de “no generen” es canviï, perquè després augmentarà el 'money price' de les competicions, hi haurà millors salaris, etc. Això és com un cercle, i si es talla per algun lloc, es perd.
Existeix un llibre infantil anomenat ‘Alexia Superfutbolista’ la protagonista del qual està inspirada en vostè…
No hi havia futbolistes que hagin fet un llibre infantil, i quan vens al Johan, veus moltes famílies amb nens. Volia transmetre a través de la ficció la història d’una noia que juga a futbol on no es dona importància al fet que sigui una noia. I això dirigit a nens i nenes els transmet naturalitat. És necessari que creixin amb ella.
Es diu que els vestidors de dones són més difícils de gestionar.
Hi ha més problemes per pensar que els vestidors de dones són més complicats que per una altra cosa. Ho comentava amb una companya, tant de bo ens tractessin com a futbolistes. Som professionals i volem ser considerades com a tals. Després de tants anys com a professionals ja saben que és un tòpic.
Tenen bon ambient a l’equip? Moltes jugadores vau marxar de vacances juntes aquest estiu.
Tenim les vacances al juny, juliol i les nostres famílies i amics, a l’agost, i això afavoreix que te’n vagis de vacances amb amistats de l’equip o del futbol. Enguany, després de guanyar la Champions vam anar 12 jugadores juntes a Eivissa…
Avisa que després del triplet, aquest any no serà tan fàcil…?
Com a equip hem mostrat unes coses i ara els equips t’estan estudiant i probablement no puguis fer el mateix. Per això cada any t’has de renovar, individualment i col·lectivament. A més, el nostre estil és molt flexible, els espais, per molt que no vulguin els rivals, sempre existiran, cal provocar el que nosaltres volem que passi i això s’entrena.
La final de Budapest els va marcar un camí, on és ara la motivació després de guanyar-ho tot?
La motivació és tornar a fer-ho. En el nostre cap ja no som campiones. A més el fet de que no hi hagués públic i que no ho poguéssim compartir també és una motivació. Ja ho hem vist en la pandèmia, sense el públic no som res, l’esport canvia totalment.
Va impressionar amb el discurs al Gamper.
Volia fer una reivindicació d’orgull culer. No em va costar fer-lo perquè creia el que deia.
Li fa il·lusió haver renovat pel Barça?
És la renovació en què més il·lusionada estic perquè tinc tantes ganes de repetir el que vam fer l’any passat...! Em mouen els reptes i aquest és tan motivador! Estaria tots els dies entrenant-me per seguir millorant i per fer que el temps passi ràpid. La meva idea és retirar-me aquí però no vull no poder donar el 100% al Club.
S’ha plantejat cap a on vol enfocar el seu futur professional?
He d’acabar molt esgotada per no dedicar-me a alguna cosa dedicada al futbol. Cada cop més se’m desperta interès per entrenar, però no sé si ho faria a tots els nivells.
En el futur veu una dona entrenant el seu equip?
Sí, i l’equip masculí també!