110 anys del debut de Paulino Alcántara
Paulino Alcántara Riestra va marcar 395 gols en 399 partits (oficials i amistosos) amb la samarreta blaugrana i és el segon màxim golejador absolut de la història del Barça darrere Leo Messi. Prim i d'aparença feble, tenia tanmateix un xut potentíssim. De fet, a partir de l'any 1922 va ser conegut amb l'apel·latiu del “trencaxarxes”, perquè en un partit amb la selecció espanyola va foradar la xarxa rival amb una terrible canonada.
La seva extraordinària capacitat golejadora, unida a la seva pintoresca figura, de rostre moreno i seriós amb el mocador blanc destinat a assecar-se la suor penjant dels pantalons, el va convertir en el primer jugador veritablement popular de la història del FC Barcelona. A més, Alcántara té la particularitat de ser el primer futbolista del Barça en escriure unes memòries, cosa que va fer el 1924 quan encara era jugador en actiu.
Alcántara va néixer a Iloilo (Filipines) el 7 d'octubre de 1896, fill de filipina i d'un militar espanyol de l'exèrcit colonial. L'any 1899 va arribar amb els seus pares a Barcelona. Malgrat la seves mancances físiques, de ben petit va començar a jugar a futbol i a demostrar les seves enormes qualitats. El 1910 va ingressar a l'equip infantil del FC Barcelona, on va enlluernar el president Joan Gamper amb els seus gols. Val a dir que el jovenet davanter filipí sabia sobreposar-se a la seva precària constitució amb un enorme esperit de sacrifici i una gran professionalitat. Ell ja tenia molt clar que de gran volia ser metge i estava entestat a desmentir els doctors que no feia gaire li havien dit que no tenia cos per a la pràctica del futbol.
Un debut de rècord
Així, el 25 de febrer del 1912, amb només 15 anys d’edat, ja va debutar amb el primer equip al partit del Campionat de Catalunya disputat al camp del carrer de la Indústria contra el Català Sporting Club. L’autogestionat equip blaugrana (el Barça no va tenir entrenador fins l’any 1917) estava format per Peris, Irízar, Lorca, Rozitsky, Lambe, Wilson, Berdié, Alcántara, Summer, Massana i Espelta. El conjunt blaugrana tenia com a figures més destacades el barceloní Alfred Massana i el polonès Walter Rozitsky, a banda de Domènec Espelta i Enrique Lorca, dos sportmen de l’època capaços de compaginar el futbol amb l’atletisme, la gimnàstica i l’equitació.
Aquell havia de ser un matx sense història, atesa l’enorme diferència de categoria entre ambdós equips, però els pocs centenars d'aficionats que es van apropar al carrer de la Indústria es preguntaven encuriosits qui era aquell adolescent ennegrit i esquifit que semblava perdut entre tants esportistes avesats. Ho van saber ben aviat.
El partit va acabar amb una aclaparadora victòria blaugrana per 9-0, amb tres gols d’aquell marrec filipí que xutava com ningú. Alcántara va repetir hat-trick en el segon i tercer partit que va jugar amb el Barça. I això sense ser davanter centre, ja que la seva posició natural era la d’interior esquerre, on podia arrencar des del darrere per tal d’engaltar les seves terrorífiques canonades. Quan ja portava 19 gols en 10 partits, un periodista esportiu va escriure sobre ell: !Alcántara es un noi que promet i aviat serà un element imprescindible en l'equip". No es va equivocar en absolut.
El retorn més esperat
El 1916 va marxar a les Filipines per a estudiar Medicina, però a finals de l’any següent va rebre un telegrama del FC Barcelona pregant-li que tornés a l’equip, ja que aquest patia una greu crisi esportiva des de la seva absència. El 28 d’abril de 1918, després de dos mesos de viatge en vaixell, Alcántara arribava a Barcelona, on se l’esperava amb els braços oberts.
Decidit a dedicar-se plenament a la Medicina (des de mitjans dels anys vint va compaginar sense problemes les professions de metge i futbolista), el “trencaxarxes” va penjar les botes el 3 de juliol de 1927 després d’haver guanyat amb l’equip barcelonista cinc Campionats d’Espanya i deu Campionats de Catalunya. Aquell dia, el FC Barcelona i la selecció espanyola van jugar a un camp de Les Corts ple a vessar un partit d’homenatge i comiat a Alcántara. L’onze blaugrana el van formar Platko, Walter, Muntaner, Bosch (Arocha), Castillo, Carulla, Piera, Samitier, Sastre, Alcántara i Sagibarba. Era el mític Barça de l’Edat d’Or.
Vinculat al Club per sempre més, va ser directiu barcelonista els anys 1931-34 i president de l’Agrupació d’Antics Jugadors del FC Barcelona el 1959. Cinc anys després, el 13 de febrer de 1964, el doctor Paulino Alcántara va morir a la Ciutat Comtal. Està enterrat al cementiri de Les Corts, al costat del Camp Nou. El 2007 la FIFA el va nomenar millor futbolista asiàtic de tots els temps.
