"Vaig marcar amb la cama esquerra, amb el cap... i amb el cor"

Hola culers! Em ve molt de gust explicar-vos la meva vivència, i la de tot l’equip, a Eindhoven. Com havíem dit abans de viatjar, després d’haver guanyat la primera Champions a Göteborg en plena pandèmia i de la decepció de Torí, teníem moltes ganes i ens feia molta il·lusió poder compartir de nou aquest moment amb la nostra afició.

El suport culer a Eindhoven

Us hem sentit molt a prop durant tota la temporada. Heu omplert el nostre fortí, el Johan Cruyff, a cada setmana i heu batut rècords en cada ocasió que hem trepitjat l’Spotify Camp Nou. Sabíem que als Països Baixos no ens fallaríeu.

Vàrem saber que seríeu al voltant de 10.000 a les grades, vinguts de tot arreu. Alguns fins i tot havent fet un viatge de 21 hores en autobús! És increïble! Que sapigueu que durant tot el dia de la final us vàrem sentir des de l’hotel. Al matí, quan dinàvem, mentre esperàvem l’hora del partit... El moment de pujar al bus per anar fins a l’estadi ja va ser màgic. Em pensava que no podríem ni sortir d’allà! Quanta energia positiva que ens vàreu transmetre!

Què us puc comentar del partit? El primer gol en contra tan aviat va ser un cop dur, però l’equip va reaccionar molt bé, amb un joc reconeixible i ofensiu. Només es jugava al camp del Wolfsburg i vàrem tenir nombroses oportunitats bones per, com a mínim, empatar. No es va aconseguir i el rival ens va marcar el 0-2, diria que en la seva segona arribada clara a la nostra àrea... Tot i això, ni cap de les meves companyes ni jo mateixa vàrem perdre la confiança en el que estàvem fent.

Líder de la reacció blaugrana

A la mitja part, en Jonatan ens va acabar de tranquil·litzar i ens va esperonar a seguir igual. Calia ajustar uns petits detalls tàctics i la pilota acabaria entrant. I efectivament. L’inici de la segona part va ser clau. De seguida, amb l’esquerra i amb el cap (i amb el cor, si m’ho permeteu) vaig tenir la sort de fer, per fi, els dos gols que ens mereixíem i que ens tornaven la calma per seguir fent el nostre futbol.

Teníem un gran oponent al davant, molt físic i amb molta qualitat, però notàvem que estàvem sent millors i que no se’ns podia escapar. Tota una demostració de mentalitat guanyadora. El 3-2 de la Frido va ser l’apoteosi col·lectiva. La segona Champions ja era nostra! Quan va xiular el final va ser una explosió de felicitat. Vàrem abraçar-nos, vam cantar, riure, plorar, alçar la copa... I vaig tenir l’honor de ser escollida MVP de la final... Tot amb vosaltres al costat. Poder-ho celebrar tots plegats va ser indescriptible.

Suposo que imagineu l’eufòria i la festa que hi va haver a l’avió de tornada i quan vàrem aterrar a Barcelona... L’endemà va tornar a ser memorable. Feia molt de temps que el Club no feia una ofrena a la Plaça Sant Jaume i va ser un honor ser-hi per primera vegada amb el Femení.Des dels balcons de la Generalitat i de l’Ajuntament ens ho vàrem passar d’allò més bé mencionant la Teoria del 2 o felicitant la Bruna pel seu aniversari. Creieu-me que les vostres cares d’alegria allà baix no se’ns esborraran mai.  

Aquesta us la devíem i aquest equip, ja ho sabeu, quan es posa una cosa al cap no para fins a aconseguir-la. Ara toca descansar. Ens retrobarem la temporada que ve amb nous reptes i objectius. I segur que comptarem amb vosaltres per assolir-los.

Fins aviat, culers! Enhorabona, afició!