50 anys després de JC
L’interès del FC Barcelona per Johan Cruyff va néixer al final dels anys seixanta del segle passat. Vic Buckingham, el tècnic anglès que aleshores seia a la banqueta del Camp Nou i que havia fet debutar Cruyff a l’Ajax amb només 17 anys, en va recomanar la contractació. En aquell moment, però, les fronteres del futbol espanyol estaven tancades i els clubs no podien incorporar futbolistes estrangers. La directiva que presidia Agustí Montal, tammateix, va mirar d’aproximar-se al crac holandès, que, per la seva banda, es deixava estimar.
Per tal d’evitar la pujada de preus que hi hauria en el mercat futbolístic espanyol en el moment en què s’obrissin les fronteres de la Lliga, el FC Barcelona va mirar de deixar tancada l’operació amb una clàusula en la qual s’especificava que tot dependria de la decisió de la Delegación Nacional de Deportes. El cas és que a principis del 1970 el Barça va signar un acord privat, amb l’Ajax i amb Cruyff, que tenia com a data de caducitat el 30 de juny d’aquell any. Malauradament, però, el 9 de març l’assemblea dels clubs espanyols va votar, de manera inesperada, que no hi hauria obertura de fronteres per als futbolistes estrangers. Algú va fer canviar de criteri els presidents que havien manifestat que votarien a favor.
Oriünds
La situació es va desencallar, en bona part, gràcies a les ambigüitats de la llei que, des de final dels anys seixanta, permetia la incorporació als clubs de la Lliga de jugadors sud-americans, sempre que fossin fills de pares espanyols i no haguessin estat internacionals als seus països. Els anomenats oriünds. Van arribar un total de 60, molts d’ells amb documentació falsa. Això sí, al Barça se’l mirava amb lupa mentre per a altres clubs hi havia màniga ampla. El greuge comparatiu va empènyer Agustí Montal a encarregar un estudi a l’advocat Miquel Roca i Junyent, el qual concloïa que, de la seixantena d’oriünds, 46 eren susceptibles de ser investigats perquè havien vingut amb la partida de naixement falsificada o havien estat inscrits amb procediments inversemblants.
El president blaugrana va amenaçar de fer públic aquest informe i, tot i que no va ser fàcil ni ràpid, l’administració va acabar claudicant. Així, el mes de maig del 1973, seguint la sol·licitud del Ministeri d’Afers Exteriors del govern del general Franco, la Federació Espanyola de futbol autoritzava la contractació de futbolistes estrangers a partir de la temporada 1973/74. Cruyff, per fi, tenia les portes obertes. Però s’havia de començar de nou amb les negociacions i hi havia molta competència. I és que durant les tres temporades d’espera de l’obertura de fronteres al futbol espanyol, entre el 1970 i el 1973, l’Ajax havia guanyat tres Copes d’Europa amb l’holandès com a líder indiscutible. No és estrany, doncs, que equips com el Bayern de Munic, el Reial Madrid i la Juventus li anessin al darrere.
Ni a Amsterdam ni a la Corunya
Agustí Montal i Armand Carabén, el gerent del FC Barcelona, casat amb l’holandesa Marjorie van de Meer, van viatjar a Amsterdam per intentar el fitxatge de Cruyff per segona vegada, després que l’acord del 1970 hagués quedat en paper mullat, però el president de l’Ajax, Jaap van Praag, els va tancar les portes de manera clara i descoratjadora. Tant és així que el Barça, que ja havia fitxat el peruà Hugo Sotil, va fixar el seu punt de mira cap al davanter del Bayern Gerd Müller, però la federació alemanya no permetia la sortida dels seus jugadors abans que es jugués el Mundial del 1974. Mentrestant, Cruyff es rebel·lava i pressionava de valent l’Ajax perquè el deixés marxar on ell havia triat.
La pressió de Cruyff va ser tan gran que Jaap van Praag va veure clar que l’única sortida era el traspàs del jugador i va citar Armand Carabén a la Corunya, on l’Ajax participava en el trofeu Teresa Herrera. Semblava que l’acord es produiria de manera ràpida, però res més lluny de la realitat. La reunió, que es va celebrar a l’Hotel Atlántico de la ciutat gallega, no va durar més d’un quart d’hora: el president de l’Ajax es va despenjar demanant tres milions de dòlars, al voltant de 180 milions de pessetes, una quantitat desorbitada en aquella època, i Carabén va fer mitja volta.
Johan, rebel
Uns dies abans d’aquesta trobada, el 28 de juliol del 1973, Cruyff i el Barça havien arribat a un acord privat en el despatx de l’advocat del jugador que només tindria validesa si hi havia acord de traspàs amb l’Ajax abans del 10 d’agost. Tot plegat va empènyer el crac holandès a fer una volta més en la seva creuada per vestir-se de blaugrana. “O vaig al Barça o penjo les botes”, va etzibar en unes declaracions a Holanda. “Si l’Ajax no em vol vendre, aniré als tribunals”, va dir també. A més, va trucar a Armand Carabén, que en aquells primers dies d’agost va interrompre les seves vacances estivals a Calella de Palafrugell per viatjar a Amsterdam.
L'Ajax i el Barça estaven condemnats a entendre’s més que mai, però Van Praag no volia deixar escapar l’oportunitat de treure un profit econòmic desorbitat i, en una nova reunió amb el gerent del FC Barcelona, va demanar dos milions de dòlars, una quantitat encara molt llunyana al que estava disposat a oferir Carabén en nom del Barça. Aleshores Cruyff va posar més llenya al foc insinuant a la premsa que no jugaria a Groningen, en la primera jornada del campionat holandès. Finalment, sí que ho va fer, i a més va signar dos gols i una assistència. En tot cas, el trencament amb l’Ajax ja era un fet.
13 d’agost del 1973
L'endemà del partit a Groningen, el 13 d’agost del 1973, va ser el dia. L'Ajax i el Barça s’havien citat a les 12.30 hores a l’hotel Alpha. A les 11, però, Van Praag va convocar Cruyff a l’Esso hotel, situat molt a prop de l’Alpha, i li va oferir una substancial millora de contracte, a més del braçal de capità. Però el jugador tenia molt clar que volia posar rumb a Barcelona, i no només per una qüestió econòmica. Per això també va dir que no quan, tot seguit, quatre empresaris neerlandesos li van oferir la mateixa quantitat que cobraria al Barça. L’Ajax no hi tenia res a fer.
A les 12.40 hores es va iniciar la reunió a l’habitació 1043 de l’hotel Alpha. D’una part, la blaugrana, el gerent Armand Carabén i l’entrenador Marinus Michels. De l’altra part, la de l’Ajax, el president Van Praag i dos economistes, De Boer i De Witt. Al bar de l’hotel esperaven, impacients, Johan Cruyff, el seu advocat, Joncker, el seu sogre i representant, Cor Coster, i l’esposa de Carabén, Marjorie van der Meer. La trobada va durar més de tres hores i Carabén va sortir dues vegades a trucar al president Montal. Finalment, a les 15.55 h el gerent del Barça, visiblement esgotat, anunciava el que tant de temps havia volgut anunciar: “Està fet!”.
No va debutar fins al 28 d’octubre del 1973
El debut de Johan Cruyff en partit oficial amb la samarreta del Barça encara va haver d’esperar dos mesos i mig, un cop tancat el seu fitxatge, el 13 d’agost. L’assumpte havia encès un debat molt calent als Països Baixos perquè la federació holandesa, amb Japp van Praag al darrere, s’oposava a autoritzar el trànsfer del futbolista al·legant que s’havia de tramitar entre l’1 i el 31 de juliol. El president de l’Ajax no deixava de posar pals a les rodes. Semblava que l’autorització no arribaria fins al mes de desembre, però la situació es va desencallar una mica abans. En tot cas, en el temps en què no va poder jugar partits oficials Cruyff va participar en quatre partits amistosos, contra el Bruges, el Kickers Offenbach, l'Arsenal i l'Ourense, que van començar a amortitzar el seu fitxatge. Finalment, l’holandès va debutar com a blaugrana en partit oficial el 28 d'octubre del 1973, a l’Estadi, contra el Granada. Una data tan important com la del 13 d’agost perquè a partir d’aleshores la història va canviar.