Erick: "La clau de la meva carrera és que no em vaig rendir mai"

La història d'Erick Mendonça no és l'habitual. Molts dels jugadors que arriben a l'elit neixen amb una pilota sota el braç i creixen amb la pilota als peus. El fitxatge portuguès del Barça de futbol sala compleix la primera part, però no la segona. O, com a mínim, durant un llarg període de temps. Perquè des dels 7 anys fins als 14, un gran contratemps va envair la seva vida i el va postrar en un llit, una cadira de rodes i, posteriorment, en unes crosses: la malaltia de Perthes. Però la va superar amb èxit, i això n'ha forjat el seu caràcter.

Optimista, vital i amb un somriure, ens rep a la Ciutat Esportiva Joan Gamper abans d'un entrenament. L'equip ja prepara el debut de la temporada oficial 23/24, després d'unes setmanes de pretemporada, i Erick ho viu amb il·lusió. Sobre la seva adaptació, les seves sensacions i el seu passat parlem en aquesta entrevista, que vol repassar les primeres setmanes com a culer.

Ara que ja fa unes setmanes que entrenes, com va l'adaptació?

M'estic adaptant molt bé. Ja coneixia alguns dels meus companys, però tots m'han acollit molt bé. És un grup molt bo, ens agrada molt fer bromes, també ximpleries, i em sento molt a gust perquè va amb la meva manera de ser. Encara queda molt per millorar i entrenar, però puc dir que cada dia em trobo millor.

Has patit alguna 'novatada'?

S'han portat bé! Vam fer un sopar d'equip i em van fer pujar a la cadira i cantar 'Torero', de Chayanne, perquè tant a Portugal com aquí és una cançó molt coneguda. Després, però, em van comentar que en els anys anteriors ningú va cantar ni va fer res, així que em sento una mica estafat (riu). Però vaja, en el fons no em puc queixar. Va ser fàcil!

Bromes a banda, què important ha de ser per a tu la figura d'André Coelho…

Sí, molt. Visc a Castelldefels, com ell, i també em va ajudar a trobar pis. Estic aquí només amb la meva dona i el meu fill i està bé tenir-lo a prop. L'André és una persona molt especial, li agrada parlar amb tothom, molt tranquil·la, molt feliç. Està sent un pilar bàsic per a mi.

Abans de venir, vas parlar amb ell, imagino.

Sí, no només quan es va fer oficial, sinó ja abans. Ens vèiem a les concentracions amb Portugal, hi havia rumors i ja em deia: “Ai amic, que l'any que ve jugarem junts”. Un cop es va fer oficial ja sí que em va començar a ajudar amb la logística i li estic molt agraït.

Per què vas decidir canviar l'Sporting pel Barça?

He jugat molts anys a l'Sporting i ja tenia la meva carrera feta, tenia un nom, ho havia guanyat tot. Al final és qüestió de buscar noves experiències. I també de poder tornar a lluitar per guanyar-ho tot en un altre club, en aquest cas amb el Barça. Tenia clar que si sortia de l'Sporting era per venir aquí, a Barcelona, perquè són els millors clubs del món. Tenir l'opció de tornar a guanyar la Champions o guanyar la lliga espanyola, que per a mi és la millor, és un honor. Així que buscava això, continuar guanyant en un altre club top d'Europa. Se'ns demana aixecar tots els títols, i és clar que això és el Barça i el nom parla per si mateix, però crec que sé portar bé la pressió.

Ho acabes de dir: vas deixar un club gran per fitxar per un altre gran. Però quina diferència destacaries?

Sens dubte, les infraestructures i tot allò que fa que el nostre dia a dia sigui més fàcil. El Barça és molt gran i aquí ho tens tot. Només t'has de preocupar per jugar. A Portugal, òbviament, es parla moltíssim del Barça, però realment no coneixes la magnitud de l'entitat fins que no arribes aquí. Així que sí, les instal·lacions i la gran estructura que tenim és allò que més m'ha impressionat.

I ja t'han parlat de 'La Màgia del Palau'? Perquè tu no l'has viscuda…

He entrenat allà i ja tinc ganes de veure'l ple. M'han parlat dels Dracs i de l'ambient creat. Tinc ganes de veure'l i sentir-ho. El Palau Blaugrana és una pista molt especial.

Ara que ja ets un més, com veus l'equip per afrontar la temporada?

Fa bona pinta i, com t'he dit, espero guanyar-ho tot. Qui juga al Barça sempre vol guanyar. Hi ha molta qualitat, també del filial que ens ve a ajudar quan ho necessitem. L'equip gairebé és el mateix des de fa un parell d'anys, hi ha hagut molt pocs canvis, i les dinàmiques ja estan apreses. Això és un avantatge per a la competició, perquè l'adaptació en general ja està feta.

Perdre Ferrao, per això, ha estat un cop dur.

Sens dubte. Ferrao és un jugador molt fort, un grandíssim pivot. Jugar amb ell amb el 3-1 és una garantia. Però ara hem de mirar endavant i pensar que hi ha més jugadors que poden exercir aquest rol o fer un pas endavant. No ens queda res més que seguir. I pensant en ell, estic convençut que ho superarà perquè és un grandíssim atleta.

Ets tan polivalent que fins i tot amb la selecció has arribat a jugar de pivot…

(riu) Bé, si ho he de fer ho faré. El que em digui el míster. No és la meva posició preferida, òbviament, però com dius ja ho he fet amb la selecció portuguesa i si l'equip em necessita no dubtaré en fer aquest pas endavant quan sigui.

Ara que has parlat del míster. Què et demana Velasco?

Em demana molt en defensa. Sóc un jugador polivalent, és cert, però especialment sóc molt defensiu. Ara mateix el que em demana és això, que ajudi els companys des del darrere.

Per a un aficionat que no t'hagi vist jugar, com et definiries?

Doncs un jugador molt competitiu, que sempre vol guanyar. Ho dono tot fins a l'últim minut i no em rendeixo. Fora de la pista sóc molt tranquil i familiar, però m'agrada molt la broma i fer ximpleries. En general, sóc una persona molt normal, sense gaires estridències.

"La malaltia de Perthes m'ha canviat la manera de veure la vida"

La teva història, i segurament el teu caràcter, no s'explica sense un factor important: haver superat la malaltia de Perthes. Eres molt petit quan te la van detectar i vas estar 7 anys per recuperar-te. Com se'n van adonar i què recordes?

Recordo que vaig començar amb un dolor al maluc. Vaig parlar amb la meva mare i, com que estava tot el dia jugant a futbol, es va pensar que era un cop. Però van passar els dies i no se'm passava, així que em va portar al metge. Ens va avisar que podia no ser res, però que també podria ser una mica més greu. Ens va enviar a l'especialista i, un cop fetes les proves, ja ni em van deixar tornar a casa. Li van dir a la meva mare que anés ella a buscar la meva roba per quedar-me a l'hospital una temporada, i així fer repòs i començar la rehabilitació. Després d'un temps vaig tornar a casa i ens ho vam haver de muntar com vam poder per continuar fent els exercicis. Més tard vaig passar a la cadira de rodes, després a les crosses i, finalment, després de set anys, ho vaig superar.

Però eres un nen. Com ho vas viure?

Sincerament, jo sempre dic que és millor així. Amb 7 anys no ets conscient de les coses i si la teva mare et diu que et posaràs bé, te la creus. És cert que va passar molt de temps, i tens moments d'enuig, ràbia o pena, però la meva mare no parava de dir-me que ho superaria i que quedaria bé. Ja et dic, és cert que mirava els meus companys jugant, fent bromes o corrent, i jo no podia, i em frustrava. Però de veritat que de gran hagués estat molt pitjor, perquè ja entens les coses i et pots arribar a preocupar molt, per més que algú et digui que tot anirà bé.

Pel que expliques, la teva mare va ser clau.

Moltíssim. La meva mare ho és tot per a mi. Va fer de mare, de pare, d'avi, d'amiga… de tot allò que et puguis imaginar. Ella estava sola, amb mi i amb la meva germana, i ho va treure endavant. A més, amb un fill amb Perthes. Va lluitar molt dur. Cada dia m'havia d'ajudar a pujar a la cadira de rodes, treure'm d'ella, ficar-me al llit… va ser molt difícil. A més, va haver d'aguantar molt. Per exemple, en aquella època no hi havia a l'escola un lloc reservat per aparcar i havia de deixar el cotxe al mig del carrer, fer-me sortir i posar-me a la cadira de rodes. Això cada dia, mentre els altres cotxes feien sonar el clàxon perquè s'afanyés. Va patir molt, però si avui dia sóc qui sóc és gràcies a ella.

I, a banda de la teva mare, després de superar la malaltia, com explicaries haver pogut arribar a l'elit?

Per la meva persistència. Jo no em rendeixo, mai. I no ho vaig fer aleshores. Vaig haver de tornar a aprendre a caminar, a córrer, a jugar… i tot això amb 14 anys. Al principi fins i tot els meus companys reien de mi perquè no sabia córrer, ho feia molt estrany, però a mi m'era igual. Feia 7 anys que no ho podia fer! Així que vaig insistir, perquè tenia moltíssimes ganes de tornar a jugar a futbol sala. I aquesta és la clau. Després, la feina i la sort van fer la resta.

Com ha forjat el teu caràcter aquesta malaltia?

M'ha canviat la manera de veure la vida. Sóc una persona molt positiva, que creu en les energies. Sempre hem de pensar que les coses sortiran bé. Cal patir una mica, això sí, i treballar molt, però sempre penso en positiu. I per a mi és la clau de tot.

És una malaltia minoritària, però personalment coneixes alguns casos. I ets una autèntica referència per als nens que la pateixen.

M'agrada pensar que la meva història pot ajudar a altres nens a superar-ho, com ho vaig fer jo. Quan vaig guanyar la Champions, una revista de Portugal em va fer un reportatge parlant del tema. Un cop publicat, una família es va posar en contacte amb mi per explicar-me la història del seu fill, també apassionat del futbol sala, molt de l'Sporting i detectat amb Perthes. Des d'aleshores, l'ajudo en tot el que puc i parlo amb ell. Ara deu tenir uns 9 anys. El vaig posar en contacte amb un bon especialista, li dono consells i fins i tot vaig fer que pogués conèixer la plantilla de l'Sporting. M'agrada que la gent que pateix aquesta malaltia pugui veure que hi ha persones que ho han superat i, així, que pensin en recuperar una vida normal.