Sergio Lozano: "El meu cor diu que vol seguir jugant a futbol sala"
Si Sergio Lozano es pot definir amb una paraula és resiliència. El capità del Barça de futbol sala ha tingut una carrera marcada per les greus lesions de genoll, però això no ha impedit que torni. Una vegada i una altra, sense defallir. L'1 d'abril passat, a les semifinals de la Copa del Rei contra el Palma a Antequera, Lozano es va trencar per tercera vegada els creuats, el que significava la quarta lesió greu de la seva trajectòria. Des del primer dia es va posar a treballar, amb el caràcter positiu que el caracteritza, i després de 10 mesos de lluita intensa ho ha tornat a fer. El Búfal, de nou, torna a escena.
Primer de tot, com estàs?
Bé, estic bé. He passat mesos complicats, però ara em trobo bé. Poc a poc marxen les molèsties i les sensacions tornen a ser positives. El que passa és que em falta ritme, entrenar més amb el grup, agafar aquestes sensacions amb la pilota, però ara de mica en mica ja hi tornaran.
I ara per fi tornes. Si fem un repàs de tots aquests mesos, és inevitable anar fins a l'1 d'abril, quan et lesiones. Què és el que recordes?
Que el meu cap va dir: "No sortiré en llitera". Sabia que m'havia trencat, que el creuat s'havia tornat a trencar. Però tenia clar que si hi havia la possibilitat que fos el meu últim partit, no volia sortir en llitera. Si per fora estava trencat, per dins encara ho estava més. Es va fer un silenci absolut, es va aturar el partit més de cinc minuts, no es va celebrar la classificació per a la final de la Copa del Rei i vaig notar que tothom estava molt trist pel que aquesta lesió podia significar. Va ser un cap de setmana molt emotiu. Crec que gairebé tothom creia, intuïa, que s'acabava la carrera de Sergio Lozano, que fins aquí havia arribat. Però mira, espero que no hagi estat així.
És que després de tres lesions greus, tornar a caure una quarta no és fàcil. T'ha passat pel cap la retirada?
Dins del meu cap aquest pla no tenia espai. En la tercera lesió, la segona de creuats, sí que vaig pensar que ho deixava, i vaig dir-li al doctor com 15 vegades que ho deixava. Però aquest cop no ho he dit ni una vegada. No em diguis per què, però des del primer moment vaig dir que, si tot anava bé i tenia bones sensacions, volia tornar-ho a intentar, malgrat els riscos. Sincerament, crec que desitjava que la meva última imatge com a jugador de futbol sala no fos una lesió. Vull decidir quan marxo. No sé si serà d'aquí a uns mesos, d'aquí a un any o d'aquí a dos, però vull poder escollir jo.
Però, de quina pasta estàs fet?
No ho sé (riu). Crec que influeix ser positiu, fer el que més t'agrada, que per a mi és jugar a futbol sala. Estimo això. És el que he fet tota la meva vida, és el que em fa feliç, el que m'omple d'orgull, pel que lluito cada dia. La meva dona de vegades em diu: “Sergio, ho has fet tot, no necessites res més”. Però renunciar a allò que més t'agrada és molt difícil. Vull tornar a jugar, vull tornar a gaudir, vull tornar a tenir aquesta sensació. Per a mi això serà la victòria.
I un regal, també.
Absolutament. Em prenc cada dia, ara mateix, com un regal. I això que el doctor em va dir que, si fos jo, no tornaria a jugar, ja que m'arriscava a tenir seqüeles importants, fins i tot a poder quedar coix o a no poder portar una vida normal. Sé que m'arrisco. Sé allò que estic posant sobre la taula, però el meu cor diu que vol seguir jugant a futbol sala i vull exposar el que hagi de passar per seguir gaudint.
Com s'afronta tot això mentalment?
Crec que sóc una persona mentalment molt forta, però he tingut alts i baixos, això és així. Vaig tenir una acceptació molt ràpida de la lesió i ràpidament vaig posar fil a l'agulla. Però durant el primer mes, que tens moltíssim dolor, em va canviar totalment la perspectiva. Això et fa plantejar-te moltes coses. De mica en mica vas remuntant, però no deixa de ser una muntanya russa. He tingut dies bons, dies dolents, però no et queda més opció que acceptar-los.
No tens por de tornar a caure?
No, no tinc por que em torni a passar, de debò. I si em torna a passar ho assumiré com qualsevol persona. Vull tornar a jugar, vull tornar a gaudir, vull tornar a tenir aquesta sensació. Com he dit, ara mateix entrenar cada dia i estar amb els companys és més que una victòria.
Els precedents t'han ajudat a ser més positiu?
Sens dubte. Per a mi la primera de creuats, la segona operació, va ser la més dura. Vaig patir moltíssim. Vaig tornar a jugar, però un any i mig després encara tenia dolor. Va ser una tortura psicològica. Em vaig plantejar la retirada per primer cop seriosament. Molt poca gent ho sabia, però vaig dir que no podia aguantar més aquest dolor. Però en la segona de creuats, que creia que seria igual i vaig dir que em volia retirar, tot va anar molt bé. Per això amb aquesta des del principi vaig decidir veure com anava evolucionant. Els precedents m'han ajudat a saber què em passarà, quines fases em trobaré i quines molèsties o dolors tindré. També és cert que, com saps el que et ve, et pot afectar, però ho he pogut afrontar amb optimisme.
Has estat un bon pacient? T'han hagut de frenar els metges?
Aquesta vegada he estat molt tranquil. A mi m'era igual la data del retorn perquè el meu objectiu era tornar, posar-me de nou la samarreta del Barça, gaudir de la meva afició i que la meva família em vegi una altra vegada jugar a futbol sala. La meva filla em diu que ja em vol veure vestit de jugador, que vol que li dediqui un gol fent el gest de les cuetes. Aquesta és la meva motivació més gran.
Parlant de metges, com ha estat d'important per a tu poder recuperar-te i poder fer tot aquest procés aquí al Barça?
Tinc clar un parell de coses respecte a això. Gràcies a la persona que m'ha operat he tornat a jugar. Joan Carles Monllau és excel·lent. Tot i que, entre cometes, he pogut recaure, és un dels millors traumatòlegs, per no dir-te el millor de genoll, i això m'ha fet tornar. Ser al Barça segurament m'ha permès poder tornar a jugar, poder tornar a tenir aquest somni, perquè aquí tenim tots els metges, recuperadors, fisios,... tot el que necessitis. Segurament en un altre club no hauria tingut tants mitjans i potser no m'hauria pogut recuperar, així que estic agraït. He estat, dins de la desgràcia de lesionar-me quatre vegades i operar-me en totes elles, un privilegiat per ser aquí.
Què significa el Barça per a tu?
Ho és tot. He viscut moltíssims anys aquí, em sento part de la casa. Sóc un culer més. No em podia imaginar l'any 2011, quan vaig arribar aquí al Palau, que estaria tants anys. Sempre m'he sentit molt estimat i això no es pot tornar amb res, així que sempre estaré agraït.
Què queda del Lozano que va arribar?
Doncs moltes coses. He madurat molt, és clar, però la il·lusió per jugar, la competitivitat i les ganes d'aprendre no han canviat. Tot i que tinc 35 anys, sempre penso en què puc millorar. Ara mateix estic com algú que ve el primer any, que es vol fer el seu forat i que vol ajudar l'equip per sobre de tot.
Tornes quan s'acosta la part més important de la temporada. Què esperes?
A nivell d'equip, espero guanyar-ho tot. Hem de ser ambiciosos. Aquest any hem viscut uns mesos durs, amb alts i baixos de joc, però el que ha fet l'equip és brutal. Les lesions han pesat molt, però s'ha fet un exercici de supervivència màxim. Espero que no els hàgim fos i que els hi quedi benzina per a la part més important de la temporada, la dels títols. Però perquè es decideixin els títols ells han hagut d'estar molt bé aquests mesos i em trec el barret davant el seu esforç. I, a nivell personal, simplement espero tornar a la dinàmica de grup, intentar ajudar tant com sigui possible des del rol que sigui. Tant me fa. Només vull ajudar.
Hem començat l'entrevista parlant de l'1 d'abril del 2023. Ara viatgem fins al 17 de febrer d'aquest 2024, aquí al Palau, contra el Noia. Com t'ho imagines?
Porto molts mesos, molts dies i moltes nits somiant amb aquest dia. Ha estat com benzina. Imagina't que durant moltes nits que has estat en solitud, benzina per a tu era imaginar-te sortir per aquest túnel. Veure la meva família, veure la meva filla, veure la meva dona, els Dracs, tota l'afició... I no sé si ni tan sols jugaré. No sé si jugaré un minut o en jugaré deu. Tant me fa. Jo per a mi aquell dia ja hauré guanyat. Això és el que m'ha fet, en moments molt difícils, aixecar-me i intentar tirar endavant per tornar a jugar.
El suport incondicional que has sentit per part del Palau ha estat molt maco. Què els hi diries?
Que gràcies. Sóc un afortunat pel que m'estimen a mi tots els culers. He notat que el 99,9% de l'afició només volia que em recuperés. No hi ha hagut mai una mala paraula i jo aquest suport l'he sentit i l'he agraït. En moments de molta dificultat, que hi hagi gent que et mostra el seu ànim és important per donar-te força. Així que simplement només puc donar les gràcies.